SUCCESSOS

Robar mòbils, un negoci rendible

La facilitat per col·locar els aparells i les penes baixes als lladres dificulten la lluita contra aquests delictes

Si van en grup, no parla ningú. Sempre n’hi ha un que estira el braç del company que està a punt d’obrir la boca. Quan van sols -cosa que no és gaire habitual- les possibilitats creixen. Primer s’aturen recelosos, però acaben responent mirant a banda i banda, incòmodes. Per cada iPhone XS que roben als carrers del centre de Barcelona aconsegueixen entre 250 i 340 euros. Si és la versió plus, la més gran, encara poden ser més diners, més de 400 euros. Un dels nens que ho diu no té ni quinze anys. Explica com funciona el circuit de robatoris de mòbils a la capital catalana, centrat en Ciutat Vella i les destinacions més turístiques. Si els caça la policia, al ser un delicte lleu, han de pagar una multa que en el pitjor dels casos no arriba a 300 euros. La mateixa quantitat que poden aconseguir amb un sol aparell sostret. Robar mòbils avui en dia a Barcelona és un negoci molt rendible.

Un mercat amb molta sortida

Els turistes són el principal objectiu. Els lladres actuen sobretot “a la tarda i a la nit, aprofitant que la víctima surt a sopar o ha begut”, explica un agent de la Guàrdia Urbana sobre el terreny. Col·locar el mòbil és molt fàcil: hi ha un mercat negre amb molta demanda i també pàgines web especialitzades. A qui acudeixen els nois que roben? “Sobretot a pakistanesos”, diu el nen en una cantonada del carrer de Sant Pau de Barcelona, prop de la Filmoteca. En un perímetre de 40 metres s’hi compten 19 botigues de telefonia. La transacció és ràpida. Intercanvi del material en pocs segons, no cal anar ni a la part del darrere de la botiga, fora de mirades indiscretes. Per a la resta d’aparells sostrets, versions anteriors d’iPhone, Samsungs o altres marques d’alta gamma, es paguen entre “70 i 100” euros, explica un altre noi, que frega la majoria d’edat. Qui roba? Riu. Comença a marxar cap als jardins de Sant Pau del Camp i, sorneguer, abans de perdre’s, deixa caure: “Tots. Tots els moros”.

Ells mateixos acaben generalitzant i estigmatitzant un col·lectiu associat a aquest tipus de robatoris. Els que roben són un grup nombrós, molts d’ells magribins, alguns menors no acompanyats ( menes ), però que representen només una part molt petita del volum total de menors que aterren sols a Catalunya.

Els agents no donen l’abast. Els lladres actuen sempre en petits grups, a vegades amb patinets elèctrics per fugir. “Quan els agafes ja no el porten a sobre, el mòbil no els dura gens”, diu un guàrdia urbà. Se’l passen de l’un a l’altre i ni rastre del material robat. Amb excepcions, confirma un dels nois: un company portava 20 mòbils sostrets en una motxilla. “A les Rambles cada 10 minuts en roben un”, afegeix un altre agent municipal. A la comissaria que hi ha a les Rambles en donen fe: “Cada matí hi pot haver 10 o 15 denúncies”.

Penes lleus

Els agents reconeixen que detenint els autors del robatori no aconsegueixen dissuadir-los de tornar a actuar. “Fem una citació judicial, però quan el deixem anar torna a robar. Un cop vam detenir quatre cops un lladre”, explica un membre de la Guàrdia Urbana. El 2017, una sentència del Tribunal Suprem va anul·lar la reincidència, que permetia aplicar penes de presó a partir del quart delicte menor. El magistrat Francisco González Maíllo admet que en aquests casos la condemna pot ser “massa lleu” i es fa més difícil combatre aquest tipus de delictes lleus, inferiors a 400 euros. “La pena és de 29 dies de multa i depèn de la situació econòmica del condemnat. La mitjana és entre 6 i 10 euros per dia. Si són insolvents i no paguen, s’activa la recerca i captura i entren a presó”, explica el jutge, que remarca que quan als lladres se’ls enxampa a la xarxa de transport públic robant se’ls pot prohibir acostar-s’hi durant 6 mesos com a mesura dissuasiva.

A Barcelona hi ha cada dia 60 judicis ràpids per aquest tipus de delictes lleus, i més del 90% “acaba amb condemna”. Al febrer es va obrir un segon jutjat que permet abordar robatoris que es van produir fa 20 o 25 dies, tot i que a l’altre jutjat van amb “8 mesos” de retard i ara mateix es jutgen delictes de la tardor passada.

Perruqueries, pisos, botigues

Aquests menors que fan els robatoris només són una part del problema. Lluitar contra els qui els compren els telèfons, els receptadors, és igual de complicat. Els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana tenen identificats diferents punts de receptació a Ciutat Vella, la majoria perruqueries i botigues de venda de telèfons, però el mercat dels mòbils té tanta sortida que la lluita molt sovint és infructuosa. Quan es tracta d’un centre amb activitat comercial, la lluita és administrativa i no penal, amb inspeccions per intentar detectar els mòbils robats. Les botigues de venda de telèfons de segona mà tenen l’obligació de passar als Mossos un llistat dels aparells que tenen a la venda, amb l’identificador de cadascun, però és una mesura insuficient. Els mòbils es venen abans. Fins i tot, com expliquen els mateixos implicats en aquest circuit, sovint es desmunten per peces i es modifiquen.

Totes les fonts policials consultades sostenen que aquest problema “no es pot resoldre per pressió policial”. No hi ha recursos suficients, ni tampoc és un tema prioritari, ja que es tracta de petits furts, de quantitats baixes. “Les unitats d’investigació estan desbordades, hi ha una manca important d’efectius”, lamenten. I encara és més difícil quan els receptadors actuen en pisos particulars. És un peix que es mossega la cua. El jutge González Maíllo remarca que s’han de respectar els “drets fonamentals” dels ciutadans, però tot és qüestió de “proves”. Si els cossos policials aporten “indicis suficients” que en un pis hi ha algú que compra mòbils robats, s’autoritzarà una entrada per escorcollar el domicili, assegura el magistrat. Totes les fonts consultades de la policia ho veuen diferent i remarquen que sense una autorització prèvia és molt difícil obtenir aquestes proves, ja que s’hi haurien de dedicar molts recursos que ara mateix no es tenen i es necessitarien escoltes telefòniques que suposen molt de temps per als agents i una autorització judicial prèvia per fer-les. El peix es mossega la cua.

“Arran d’una investigació per un altre tema, fent tasques d’investigació, observes que també es dediquen a la receptació, a furts o al robatori de mòbils. Què fem llavors? S’informa el jutge en el marc de la investigació que ens ocupa, i així el dia de les entrades quedem habilitats, sota manament judicial, per emportar-nos tots aquells telèfons que ens trobem”, explica un agent. Aquestes actuacions, per tant, s’han d’emmarcar en operacions més grans, quan l’organització criminal està acreditada i permet obtenir una ordre judicial.

Una part d’aquests mòbils sostrets, però, els que són més difícils de manipular, s’escapen del mercat negre local i les pàgines especialitzades i acaben a l’estranger. Un cop robat el mòbil, s’apaga perquè no es pugui geolocalitzar i, després d’estar en un pis durant uns dies, s’envia a mercats del nord d’Àfrica, sobretot al Marroc. “Quan ja és allà no hi podem fer res”, confirmen fonts policials. Qüestió de recursos.

Més continguts de