Roger Pascual: “La tensió i l’angoixa constants rebenten les famílies”

Roger Pascual (Barcelona, 1978), periodista i sociòleg, va decidir acostar-se al fenomen de les desaparicions arran del cas de Marta del Castillo, l’adolescent desapareguda l’any 2009 a Sevilla. Durant un any, Pascual va entrevistar periodistes, policies, psicòlegs, detectius i, sobretot, familiars de víctimes per escriure Desaparecidos en España ( 360º Reportajes, editorial UOC), un recorregut “per la geografia del dolor” dels centenars de famílies que busquen els seus éssers estimats sense descans.

Com ha sigut el procés d’escriure?

Volia transmetre a la gent el patiment de les famílies, però també explicar la dimensió social del fenomen, com afecta tots els àmbits: policial, judicial, familiar, psicològic, periodístic. Em preguntava com pot ser que una persona desaparegui sense deixar rastre.

Quins casos l’han impressionat més?

El cas del Yeremi Vargas (desaparegut el 2007 a Gran Canària quan jugava amb els seus cosins) em va impactar especialment: és terrible plantejar-te que en quatre minuts et pugui desaparèixer algú.

Parla molt del paper de la premsa en aquests casos...

Les famílies dels desapareguts saben que necessiten la premsa perquè es parli del seu cas i no caigui en l’oblit. De fet, alguns familiars diuen que la policia ha destinat més recursos quan hi ha hagut pressió mediàtica. Mentre el cas aparegui als mitjans algú ho pot veure i donar alguna pista per ajudar. Però saben que també pot ser perillós. En aquestes situacions, tots els mitjans que usin les famílies són absolutament lícits.

Fa referència a la dificultat de tractar el tema i no caure en el sensacionalisme...

El més complicat ha sigut trobar el to sense caure en la sensibleria. Ha sigut un esforç de tornar-ho a escriure i intentar mirar-ho amb els ulls d’un familiar perquè en cap moment se sentin ferits o vexats.

Explica que hi ha un negoci darrere les desaparicions, amb gent que se’n vol aprofitar.

Quan et trobes en aquesta situació recorres a totes les vies possibles, per molt que et diguin. És miserable fer negoci amb això, però encara són pitjors els bromistes macabres, perquè l’únic profit que en treuen és gaudir amb el dolor. És molt recurrent, tots els familiars en parlen, i demostra la falta d’empatia i misèria humana. És el que m’ha semblat més dur.

¿Com ha sigut el procés de tractar amb aquestes famílies?

El més important per a elles és tancar el dol. La tensió constant rebenta les famílies, és com una bomba atòmica que les condiciona per sempre. Volia que el llibre fos un reconeixement per a elles i les associacions com Inter-SOS, perquè deixin de ser les grans oblidades.

¿Ha canviat la forma com s’aborden aquests casos?

El fet que l’any 2009, arran d’alguns casos mediàtics, s’establís un protocol d’actuació i es creés una base de dades compartida que obligués els cossos de seguretat a cooperar és un pas importantíssim. Hi ha casos que, per desgràcia, no es podran resoldre, però sí que s’han posat les eines per millorar l’actual situació a nivell policial.

Més continguts de