Rosario Flores es reivindica al Palau de la Música més ferotge i demolidora que mai
Rínxols al vent, minivestit de serrells negres, botes per sobre dels genolls, enormes cadenes daurades i natges portentoses de bona raça. La Rosario va sortir com un cicló a l'escenari del Palau de la Música per convertir-se en tornado, després en terratrèmol i al final en un autèntic tsunami.
Amb 47 anys, dos fills i una vida sacsejada per una de les tragèdies més grans que poden colpir un ésser humà, la petita dels Flores no flaqueja. Fa tot el contrari, es creix i es multiplica per oferir directes tan explosius com el que vam poder viure divendres al Palau de la Música. Amb l'herència de la Faraona patent en cada gest, en cada gir de canell i en tots els seus ferotges moviments, la Rosario va deixar clar que a Barcelona, terra del seu pare (el Pescaílla) i de la rumba catalana que ha impregnat la seva feina, es troba com peix a l'aigua.
"Aquest Palau, Déu meu!" Així va arrencar després d'interpretar el tema Gipsy funky , que forma part del disc d'imminent llançament Raskatriski . Després de cinc anys sense presentar repertori propi, aquest treball -que pren el nom d'una rumba catalana que Rosario ballava i escoltava quan era petita- és un còctel dels ritmes que l'han agitat des de sempre: pop, soul, rumba, gipsy funky , bossa nova i les obligades balades.
Dues hores de concert van donar molt de si, tant que la Rosario va fer un dels repassos més exhaustius que una artista pot fer de la seva carrera. A excepció de les obviables versions del seu disc anterior, Parte de mí (2008) -com ara Algo contigo (Chico Novarro) o Te quiero, te quiero (Nino Bravo)-, el repertori de la Flores va ser esplèndid, amb bones rumbes que ella va ballar al més pur estil de la plaça del Raspall i amb temes que ja formen part del bagatge musical de moltes generacions com ara Como quieres , Estoy aquí o No dudaría , una de les millors poesies del seu germà. I és que l'empremta d'Antonio Flores segueix impertorbable en la carrera d'aquesta artista, com ho va confessar a l'hora d'introduir un dels temes més esperats pel públic, Qué bonito . "És la primera cançó que vaig fer sense el meu germà, ell me la va enviar des del cel", va dir la Rosario.
Al costat de moments emotius com aquest i d'altres en què van tornar els records i mencions als Flores absents, la Rosario es refeia amb una energia envejable per convertir-se en dinamita fins fer aixecar tot el Palau per ballar el ritme llatí de Rumba del bongó i, per descomptat, el popurri final en què va fondre Mi gato i Sabor, sabor amb Adivínalo , Mia mama i la cirereta del concert, Muchas flores , amb què es va ficar tot el Palau a la butxaca. Una versió de Paraules d'amor de Joan Manuel Serrat va servir a la fulminant Rosario per acomiadar-se del públic. Els que s'hagin quedat amb ganes de tornar-la a veure, el Festival De Cajón! l'ha tornat a citar per al proper 25 de febrer, també al Palau de la Música.
