Steven Chu: “Si tu fumes, el teu nét tindrà càncer: això és el canvi climàtic”

Què és el més important que puc fer per lluitar contra el canvi climàtic?

Estalviar-te un munt de diners. Si tens finestres o portes amb fugues, arregla-ho. Instal·la bombetes de baix consum als llocs on passis més temps, com ara la cuina: a mi m’encanta cuinar i menjar. Fent això, la meva factura de la llum va baixar a la meitat. També fem servir leds nocturns, de 0,3 watts. Així, si a la nit vols anar al lavabo o a la nevera, no cal que encenguis tots els llums, i de dia s’apaguen sols. Quan cuinis, posa una tapa a l’olla mentre bull l’aigua. Pensa-t’ho dos cops abans d’agafar el cotxe i, si pots, viu a prop de la feina. Jo hi vaig en bicicleta.

Quin és el seu escenari ideal i realista sobre com es poden combinar les fonts d’energia en un país?

Cap al 2040 o el 2050, un país com Espanya podria fer servir un 50% d’energia renovable. Potser més, perquè teniu molt sol i vent. Us caldria emmagatzemar l’energia, però les bateries són cada vegada més assequibles, i són necessàries per al pas del dia a la nit, perquè a Espanya crec que tothom comença a sopar a les 10 del vespre i no se’n va a dormir fins a la matinada [riu]. Un 50%, doncs, més un 30% d’energies fòssils i un 20% d’energia nuclear.

¿El canvi climàtic és un repte ara mateix? Perquè, quan miro per la finestra, no passa res.

Bé, depèn d’on visquis. Com més al nord, és més evident que el temps està estrany. Però posem per cas que vostè fuma i li pregunta al seu metge si li pot dir del cert si tindrà càncer de pulmó. I el metge li dirà que no, però que si fuma un paquet al dia tindrà un 25% més de probabilitats de tenir càncer de pulmó. Esclar que també hi ha gent que fuma tota la vida i no li passa res, excepte que es fan vells més ràpid i tenen més arrugues. Però el doctor no l’hi pot dir del cert i vostè pot decidir continuar fumant. Però si el metge li diu que si fuma el seu nét tindrà un 25% més de probabilitats de tenir càncer de pulmó, vostè deixarà de fumar, perquè és pel seu nét. Encara hi ha molta gent que diu: “No és el meu problema”.

I quin creu que és l’escull principal a l’hora d’abordar aquest problema? ¿Les petrolieres o la mentalitat de la gent?

Miri, a tots ens agraden els beneficis que proporciona l’ús de l’energia. Jo, per exemple, odio viure en un lloc humit sense aire condicionat. A Washington D.C. teníem diversos ventiladors de sostre molt lents i silenciosos, i l’aire condicionat el teníem a 25,5 graus, i això ens proporcionava una agradable brisa d’aire sec. Però sense els ventiladors has de posar l’aire a 22 graus per estar còmode. Pel que fa al cost, és una gran diferència.

I les petrolieres?

Algunes companyies se senten amenaçades, no hi ha dubte, però comencen a reconèixer que el clima canvia per l’acció humana. Com l’actual president d’ExxonMobil, Rex Tillerson. Una de les coses que estan fent les petrolieres és posar un preu al diòxid de carboni contaminant, internament. I per què ho fan? Perquè han de fer inversions de deu, vint, cinquanta anys, i planifiquen amb l’expectativa que al final els governs els forçaran a pagar un preu per la contaminació del carboni. ExxonMobil, Chevron, Royal Dutch Shell, BP, Apache, ConocoPhillips... inclouen un preu intern pel carboni als seus comptes. ExxonMobil ja ha dit que el seu preu per al carboni serà de 60 dòlars per tona. Royal Dutch Shell s’ha autoimposat un impost de 40 dòlars per tona de diòxid de carboni. Si l’activitat genera molt més diòxid de carboni, pagaran més. S’espavilaran a reduir-ne l’emissió. Són molt bones notícies.

És un principi, però les petrolieres continuen perforant a més profunditat, com vam veure al golf de Mèxic amb el vessament de BP.

Sí. I la tecnologia per trobar i extreure petroli i gas s’està sofisticant. Poden extreure a l’Àrtic, fins ara inimaginable. I, així, seran capaços de satisfer la demanda mig segle més. I a 100 dòlars el barril. No necessàriament ha de pujar a 150 o 200, perquè la tecnologia és molt bona. És un problema, però al final haurem de renunciar al petroli, perquè n’hi haurà tan poc que el preu serà altíssim. Les bones notícies són que, alhora, les renovables s’abarateixen ràpidament.

Vaig veure el fracking a Pennsilvània i em va semblar molt invasiu: destrueix el sòl, contamina l’aigua i l’aire, fa un munt de soroll, especialment a la nit... Què en pensa?

Bé, els principis del fracking van ser un nyap i van contaminar, sens dubte. Hi ha dos punts de vista. El primer: el fracking és dolent i mantenir baix el preu del petroli i del gas és perjudicial per al canvi climàtic. El segon: és un combustible per fer la transició i és millor que utilitzar carbó. Però cap al 2050 hem d’haver reduït les emissions de diòxid de carboni al 80%, als EUA i a la resta del món, perquè si no tindrem un problema molt seriós. Hem de renunciar als combustibles fòssils, i ha de ser en la segona meitat de segle.

Com de lluny estem de produir energies barates i renovables?

Hi estem arribant. En algunes zones dels EUA, produir energia eòlica és més barat que extreure carbó. Ens costa emmagatzemar-la, però es progressa molt amb les bateries, i el preu es reduirà a un terç de l’actual. I passarà el mateix amb l’energia solar. El preu dels panells solars s’ha reduït un 20% en sis anys.

Quina és la lliçó més important pel que fa a l’energia nuclear després del desastre de Fukushima?

Una bona part té a veure amb la formació dels operaris. Necessiten una formació prèvia per mantenir les habilitats en forma. Número dos: els operaris han de tenir l’autoritat de prendre decisions. Al Japó l’administració no ho permetia. S’havien d’esperar ordres, quan les primeres dotze hores són crítiques. I cal aigua per refrigerar els generadors, i a Fukushima tampoc en tenien.

Troba a faltar la política?

No, en absolut. Vaig ficar-m’hi perquè volia utilitzar els coneixements científics per ajudar a millorar el sistema energètic. Va ser divertit, però també m’apassiona fer recerca, i la principal diferència és que al laboratori només depenc dels meus límits. En política, en canvi, he gastat molta energia per convèncer un munt de gent del que per mi és òbviament correcte, i això és esgotador. Cal ser molt pacient i no pots perdre els estreps. I és fàcil que les petites decisions es converteixin en una cosa enorme, i penses: “Per què estic perdent tant temps per una cosa tan senzilla i òbvia?”

¿Recorda la conversa que va tenir amb el president Obama sobre formar part del gabinet?

Sí. El seu equip em va demanar que volés a Chicago després de les eleccions i va començar dient: “Molta gent diu que hauries de ser el pròxim secretari d’Energia”. I jo vaig dir: “Molt bé, qui són aquests futurs-amics-per-a-tota-la-vida?” No m’ho va voler dir, però sabia que em preocupa el canvi climàtic i les energies renovables. Em va demanar opinions. Simplement vam enraonar. I això va ser tot. Li vaig dir que, si em volia, em miraria els noms que ell em proposés -perquè després de la campanya es paguen els deutes per les contribucions -, però que al final necessitava poder formar un equip. I ell va dir que li semblava bé, cosa que és poc usual. Però estava contractant un científic. Em va deixar fer bastant la meva.

Recorda el pitjor dia al gabinet? Potser amb el vessament de BP?

No, va ser un bon moment en realitat. Ja sé que sona malament. Vaig suggerir que utilitzessin raigs gamma, que podrien penetrar l’acer i veure en quines condicions estaven les vàlvules. Els enginyers de BP se’n van riure un dia o dos, però després ho van aplicar i el president Obama em va dir: “Chu, baixa allà i ajuda a aturar la fuga de petroli”. Vaig crear un petit equip de gent creativa. Professors, directors de laboratori, gent retirada però brillant... I els vaig dir: “Ens hem de trobar demà a les 8 del matí, així que agafeu avió aquesta nit”. Tot i que n’hi havia que deien que havien de trobar suplents per a les seves classes, tothom va venir. I vam estar-hi dies i dies. Va ser emocionant intentar resoldre el problema. I estrany, perquè hi havia molta pressió.

Vostè va guanyar un premi Nobel fa 17 anys, així que ja deu tenir una perspectiva de com va canviar la seva vida, per bé o per mal.

Realment em va canviar la vida. Vejam, ni jo ni les meves teories vam canviar, però la gent et presta més atenció si ets un Nobel. I hi ha hagut un petit nombre de premis Nobel que després del guardó han començat a parlar de coses de què no en tenien ni idea. Amb això has de vigilar. Quan vaig començar a parlar sobre el canvi climàtic, vaig fer-ho aprenent-ne coses. Tenir un premi Nobel ajuda si parles des del coneixement. Tens més veu, però també més obligació.

En va parlar amb Obama? Perquè ell també va rebre un premi Nobel.

Va ser bastant curiós. Quan ell va rebre el premi em van trucar de la Casa Blanca. Em deien que el president estava molt preocupat, perquè havia rebut el Nobel de la pau però que no se l’havia guanyat. I jo vaig dir: “Hi ha dues versions del premi Nobel de la pau: quan has canviat les coses, com Luther King, o per encoratjar a seguir en la direcció correcta. Aquest premi és del segon tipus. Esclar que l’heu d’acceptar, i enteneu que la cosa funciona així”. I, de fet, vaig ser amb ells a la cerimònia d’entrega.

El va ajudar amb el discurs?

No, ho va fer ell sol. Obama és realment un bon escriptor.