SWAMI RAMESHWARANANDA: “No m’he d’esforçar per ser feliç i estar en calma”

Va néixer a Bilbao el 1968 i als cinc anys acompanyava la seva mare mentre ella feia pràctiques espirituals. Als set anys va rebre formació en diferents disciplines de ioga, als 13 va conèixer el seu primer preceptor espiritual, el pare Ochoa, un jesuïta, i als 19 anys va conèixer el seu mestre, Swami Ritajananda, que el va iniciar en la contemplació i l’espiritualitat. Amb aquest bagatge, als 25 anys va rebre els vots monàstics de l’orde Advaita Vedanta Sannyasin, venerat a l’Índia des de fa segles. Presideix l’Espai de Trobada Interreligiosa de València.

Com l’he d’anomenar?

Ens anomenen swami i la gent ho tradueix com a monjo, tot i que no ho és ben bé. És el nom que a l’Índia s’atorga a les persones que han assolit un cert nivell de desenvolupament espiritual. Es pot traduir per amo d’un mateix. Pot semblar pretensiós però en realitat és assumir la responsabilitat total de la teva vida, i sobretot del teu món interior, i de la influència que exerceix en el teu entorn.

L’orde al qual pertany està lligat a la pràctica meditativa. Quin sentit té la meditació avui?

Crec que arribem a la meditació amb moltes idees preconcebudes. Pensem en una persona asseguda en una postura concreta, retirada de la societat... Però això no té res a veure amb la meditació com a estat fonamental de l’ésser.

I què és?

Reposar en el que som realment. La paraula que s’hauria d’haver utilitzat a Occident és contemplació, perquè meditació suggereix activitat mental i reflexió, i això és una contradicció. A l’Índia tothom té integrada en la seva vida, des de petit, la contemplació. Aquí no és així.

De fet, ja costa integrar l’educació emocional.

Hauríem de revisar com pot ser que una persona arribi al final del sistema educatiu i no se li hagi parlat mai de l’angoixa o la ira. Sovint em pregunten com es fa un procés introspectiu d’autoconeixement. Així com ens rentem les dents i mengem cada dia, cal tenir cura del nostre cos emocional. Malauradament, ha primat la productivitat sobre la dimensió espiritual.

Quin objectiu persegueix la contemplació?

Quan s’aprofundeix en la consciència i s’allibera de l’activitat frenètica de la ment, es descobreix un espai a la nostra disposició. La tranquil·litat i l’assossec vénen de l’aquietament de la ment, d’eliminar el que és superflu. La persona es descobreix a ella mateixa i pot ser fins i tot una cosa diferent de la que projectem sobre ella. La gent també em pregunta quina és la tècnica adequada per a una bona meditació. Però no n’hi ha, cadascú ho ha de descobrir per si mateix.

Què es necessita per tenir una vida plena?

La felicitat profunda neix del fet de ser un mateix. Les coses externes són finites i no ens podran fer feliços. Però aquest procés requereix un compromís profund, tota una vida de treball, i la gent el vol assolir en dos dies. És curiós que n’hàgim de parlar. ¿Hi ha algú que necessiti mirar-se al mirall per reconèixer qui és?

Com s’aquieta la ment?

Cal aturar-se per un instant i deixar que parli el silenci. Ens espanta el silenci i ens espanta deixar de ser el que creiem que som. Qualsevol procés en què la ment estigui activa no és meditació profunda.

I quin paper hi juga el ioga?

L’hem d’entendre com un sistema d’equilibri profund. No és només un conjunt de tècniques, però a Occident ens quedem a la superfície. Si no és un procés que es dirigeixi cap a l’interior, cap al que som realment, la ment torna a activar-se. Per això les grans tradicions aconsellen concentrar l’atenció en un únic pensament. La clau és aprofundir, no quedar-se a la superfície ni picotejar.

Justament ara es porta picotejar d’aquí i d’allà, ens costa mantenir l’atenció en una sola cosa.

Per això ha sorgit l’interès cap a corrents orientals, tot i que la contemplació i la meditació són intrínseques a l’ésser humà. Potser tota aquesta voràgine en què estem immersos farà que algunes persones es replantegin el sentit de la seva existència.

La seva mare el va introduir en les pràctiques espirituals.

Jo era un nen envoltat d’adults que practicaven una meditació molt estricta i amb vocació, i a mi allò em seduïa. Hi vaig trobar molta harmonia i felicitat. Els meus germans van tenir el mateix referent i no van seguir els seus passos.

I ara és swami.

No esperava rebre la condició d’hereu de l’orde monàstic perquè un occidental generalment no ho és, però consideraven que estava preparat per donar testimoni a Occident a través de la meva vida. Jo només vull compartir la meva experiència, que potser serveix d’estímul per aprofundir en la consciència, però un swami no busca fer proselitisme.

La seva vida és plena?

Crec que no m’he d’esforçar per ser feliç i estar en calma en aquest moment.