RECERCA

Samuel Sánchez: “A Espanya, expliques que ets científic i et responen: «Ostres, pobre»”

Professor Icrea de l'Institut de Bioenginyeria de Catalunya i Premi Nacional de Recerca Talent Jove

La feina del científic Samuel Sánchez (Terrassa, 1980) podria ben bé estar inspirada en la pel·lícula de ciència-ficció El viatge fantàstic, on un submarí tripulat de mida microscòpica entra dins del cos d’un científic per salvar-li la vida. Fora de la ficció, els nanorobots amb què treballa Sánchez podrien servir en un futur per combatre malalties transportant medicació o per destruir cèl·lules canceroses o tumors. La seva trajectòria no només l’ha convertit en l’investigador Icrea més jove a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) sinó que també li ha valgut el Premi Nacional de Recerca al Talent Jove 2016, que va rebre ahir mateix.

Si imaginem un nanorobot, ¿quina és la imatge que ens ha de venir al cap?

També se’ls podria anomenar nanomotors, perquè el que fan és convertir en moviment un combustible. Vull evitar que la gent s’imagini un robot com els que apareixen quan es fa una cerca a Google. Els nanorobots són molt simples, esferes o cilindres, de la mida d’una cèl·lula o fins i tot d’un virus (1.000 cops més petit que el diàmetre d’un cabell humà), capaços de nedar, de propulsar-se i de ser teledirigits.

Per a què serveixen aquests motors autopropulsats microscòpics?

Tenim dues línies de treball, la biomèdica i la mediambiental. La primera és la que ha de permetre que el dia de demà puguem posar fàrmacs dins d’aquests petits robots i dirigir-los allà on vulguem per alliberar de manera controlada aquest medicament reduint els efectes secundaris dels tractaments i també el cost. Però això serà a llarg termini.

Quin és el principal escull perquè l’aplicació biomèdica sigui una realitat?

Hem aconseguit que els nostres nanorobots penetrin en cèl·lules, però ens vam trobar que el combustible que fèiem servir perquè es moguessin era tòxic i les matava. Els nanorobots es mouen per reacció química i vam detectar que hi ha enzims del propi cos que poden generar aquesta reacció i, per tant, aquest moviment. Per exemple, l’enzim de la glucosa que hi ha a la sang o la urea. Un dels aspectes que encara estem provant en laboratori, per exemple, és si n’hi haurà prou amb la càrrega de fàrmac que porti el nanorobot per destruir un tumor maligne o quants nanorobots caldran per destruir una cèl·lula cancerosa. Un altre dels aspectes és com fer que la propulsió el porti directament on hi ha el problema.

¿La batalla contra el càncer és un dels objectius finals?

Pot ser-ho, però no només. Els nanorobots també poden tenir aplicacions en les lesions d’articulacions i estudiem si podrien alliberar insulina per ser un autoregulador de la diabetis. Però per a tot això, encara hi ha un llarg camí a recórrer, moltes fases de proves en animals fins a arribar a la fase clínica, i tot això vol temps i recursos.

Quina aplicació veu en els nanorobots en el curt termini?

Hem identificat tres possibles línies de negoci. Per exemple, poden degradar colors i matèria orgànica, cosa que pot resultar interessant per a la indústria tèxtil, o capturar metalls pesats i transportar-los on vulguem, o netejar bacteris de l’aigua. En aquests dos últims punts, poden ser molt útils per netejar aigües contaminades, i la UE ens ha donat un projecte perquè puguem dur-ho al mercat en 18 mesos.

Un any i mig després de tornar a Barcelona com a investigador li concedeixen el Premi Nacional de Recerca Talent Jove. Com el rep?

Sense cap mena de dubte, tot això ha passat perquè vaig marxar. No vull dir que sigui obligatori per al científic, però sí que ho és arriscar-se. He passat pel Japó i va ser increïble. Vivia en una ciutat per a científics, on ens tractaven com déus. I després vaig aterrar a Alemanya i vaig tenir l’oportunitat de liderar un equip amb només 29 anys. Vaig ser a Dresden i d’allà a Stuttgart en un nou institut -el Max Planck- amb el qual encara treballo. La plaça a l’IBEC va ser una gran notícia, han apostat molt per mi i ja som 20 persones a l’equip, m’han donat tot el suport.

Com veu la vida del científic a Catalunya i a Espanya després d’haver viscut fora?

Això és una cosa que sempre he criticat d’Espanya, que no es respecta prou ni la ciència ni els científics. Quan era al Japó i explicaves que eres científic, tothom s’apassionava per la teva feina i et preguntaven. A Alemanya, fins i tot al correu que reps es fa constar que ets doctor. A Espanya, quan expliques que ets científic et responen: “Ostres, pobret, amb la precarietat que hi ha...”

Com explica aquesta diferència?

Passa, en gran part, pels governs que tenim en general, que el primer que fan és retallar en recerca i educació. Volen recerca que tingui una aplicació més pràctica, d’acord, però cal inversió. Em xoca l’actitud del ministeri: demanes 150.000 euros per a un projecte, l’avalua, l’aprova però et diu que l’has de fer amb 100.000. Però d’on retalles? Si necessito un doctor, per exemple, no li puc pagar menys de 1.400 euros a una persona amb aquesta formació!

Això obliga a frenar projectes?

El ministeri només deixa tenir un projecte actiu. Ara entenc què volia dir això del café per a tothom. A Alemanya, això no passa, allà me’n demanaven 7 o 8 per any i te’n poden concedir un terç.

Més continguts de