Sempre serà ‘jutge’

BarcelonaEls Setze Jutges, setze cantants, setze veus d’un moviment fonamental. Cadascun té el seu número, per rigorós ordre d’entrada al grup. L’u és Miquel Porter i Moix. El cinc Quico Pi de la Serra. El vuit Guillermina Motta. El dotze, entre Joan Ramon Bonet (l’onze) i Joan Manuel Serrat (el tretze), és una noia de catorze anys a qui Josep Maria Espinàs (el tres) fitxa per al grup després de sentir-li cantar les seves pròpies cançons. A Maria Amèlia Pedrerol i Busquets, nascuda a Barcelona el 25 de juny del 1950, li canvia la vida en edat adolescent. El 14 de febrer del 1965 debuta com a jutge en un recital a les Franqueses del Vallès. Ja feia temps que la música li rondava pel cap. Tenia un besavi cantant d’òpera, componia des dels tretze anys, la seva tieta li va ensenyar a tocar la guitarra i el seu pare li va inculcar el gust per la cançó catalana, allò que ha passat a la història com la Nova Cançó, que treia el cap quasi sense adonar-se’n, picant pedra contra la repressió, el silenci imposat, la grisor d’uns anys de plom.

La Maria Amèlia va viure en un núvol quan la seva vida tot just començava a enlairar-se. Recorda perfectament que, en escoltar-la cantar, Espinàs va dir-li “Quin pes m’has tret de sobre!”, com volent dir “Cantes bé i l’audició ha valgut la pena”. Van ser quatre anys de trajectòria musical, que van donar per a infinites sensacions, una obertura de ment increïble, la formació de la personalitat i l’adquisició d’inquietuds. Sense consciència política excessiva -“Cantava en català perquè era la meva llengua, no per fer-ne bandera”- es tractava, com diu el tòpic, de fer el camí caminant. Era clar, però, i la història ho ha deixat escrit, que els Setze Jutges contribuirien decisivament a fer germinar la llavor del catalanisme modern, la recuperació de la identitat mutilada. “Pluja que cau sobre terreny sec i erm”, bonica imatge per resumir-ho. Encara avui la memòria la transporta al dia que va descobrir el significat de la paraula reaccionari. No era major d’edat -llavors això encara era important- però tornava a casa a les tantes de la nit després d’un recital de poble, una actuació al Palau de la Música o un bolo intempestiu.

D’una vella xemeneia, Nocturna, Camperola i Quan plou són els quatre temes que componen el seu EP, el disc editat per Concèntric el 1965. L’any següent treu el mini-LP Recital Maria Amèlia Pedrerol, que combinava temes propis amb adaptacions franceses, i el 1976 El Nadal no té 20 anys, un disc col·lectiu amb cançons nadalenques juntament amb Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, jutges catorze i setze respectivament.

Canvi de cicle

El 1968 els Setze Jutges finalitzen la seva intensa vida. Uns quants es professionalitzen en la cançó i d’altres agafen altres trajectes vitals i professionals. Ella, havent complert un cicle inesperat, productiu i profundament enriquidor, es decanta per un altre àmbit que també li crida molt l’atenció: la psicologia. El treball amb persones, comprendre el comportament humà, ajudar els altres a entendre’s millor a ells mateixos, un cúmul d’inquietuds i interrogants, en fi, que li ve de gust explorar. Estudia la carrera -llavors com a branca de filosofia i lletres- i continuant amb la fal·lera per la precocitat, als dinou anys es casa. Va ser l’1 de gener del 1970: “Any nou, dècada nova, vida nova”. El gran Ricard Salvat, professor seu, ho va definir amb enginy: “Caram! Un matrimoni a l’europea”. “Sí, però amb els condicionants d’un país no precisament a l’europea”, rememora ella amb la sàvia perspectiva del temps. Mentre estudia també treballa, d’infermera de dentista, de secretària en una fàbrica de fons de caldera, de professora d’italià i de guitarra...

Dins de l’immens i apassionant món de la psicologia la branca que més li ha interessat sempre i en la qual s’ha especialitzat és el psicoanàlisi. Ho té clar: “És la branca més desprestigiada i, per contra, la més respectuosa amb la persona, perquè la té en compte i l’ajuda. S’interroga per l’origen del problema i busca entendre’l en lloc d’atacar-lo, de lluitar en contra seu, com sí que fa, per exemple, la branca conductista de la psicologia”. És un gust escoltar-la parlar d’un món, la ment humana, que domina i al qual porta dedicats cinquanta anys de professió.

Ha treballat en hospitals i escoles, en centres mèdics i socials, i el que mai li ha fallat és la consulta pròpia, la que encara conserva avui. Li agrada conèixer tot tipus de pacients, de totes les franges d’edat. És molt crítica amb un dels problemes més seriosos de la medicina d’avui: la sobrediagnosi i la sobremedicació. I posa un exemple: la diagnosi excessiva del famós TDH, el trastorn de dèficit d’atenció, porta a medicar els nens des dels sis anys. “Un error important”, conclou.

La Maria Amèlia està contenta de la vida que ha tingut. Si gira la vista enrere pensa que potser hauria sigut bonic continuar en el món de la música però ni de bon tros es penedeix de no haver-ho fet. Altres horitzons se li van obrir i aquella cançó, per molt temps que passi, continuarà sonant.