El casteller jutjat i absolt per Can Vies: “El jutge hauria volgut que agafés por i que deixés de ser qui sóc”

Ara que es compleix un any dels aldarulls, Sergi Rubia concedeix a l'ARA la seva única entrevista per recordar els fets d’aquella nit a Sants, els 23 dies de presó preventiva, i tot el que ha viscut després

Gairebé no se li ha sentit la veu des que va sortir de la presó. Ell no volia ser el protagonista. Ara que es compleix un any dels aldarulls de Can Vies, Sergi Rubia concedeix a l'ARA la seva única entrevista per recordar els fets d’aquella nit a Sants, els 23 dies de presó preventiva, i tot el que ha viscut després. Va ser acusat de desordre públic i danys a mobiliari urbà durant una de les quatre nits d’incidents. Tan sols 24 hores després de la celebració del judici, aquest membre dels Castellers de Barcelona -suplent a les llistes de Capgirem Barcelona (CUP)- va ser absolt de tots els càrrecs, gràcies al testimoni d’un veí. Ara és ell qui s’ha querellat contra els dos guàrdies urbans que el van detenir, i el jutge va imputar-los per fals testimoni i falsedat documental. Parla clar i serè, però no evita que se li trenqui la veu quan fa memòria.

Com van anar els fets?

Vaig anar a la cassolada contra el desallotjament de Can Vies del tercer dia perquè estava en contra de l’actuació policial dels dies anteriors, però no tenia cap relació amb Can Vies. Quan van començar els aldarulls vam marxar a un bar amb un amic. Després vam anar a agafar el metro i a mig camí el meu amic es va posar a pixar en una paret. Llavors va venir una veïna a retreure-li el que estava fent.

I això el va salvar.

Sí. Sempre li dic: “Sort que vas parar a pixar”. Perquè la dona es va molestar i el seu home va baixar, des de casa seva, empipat. Vam estar parlant durant una estona i en un moment de la conversa ens vam dir els noms. De cop i volta vam sentir un xivarri que provenia dels aldarulls i ens vam separar tots. A partir d’aquí, ja va ser quan dos agents que anaven de paisà se’m van tirar a sobre i em van detenir. En cap moment em van dir per què em posaven les manilles.

I va acabar a la comissaria de les Corts. Què va passar allà?

Sóc una persona molt tranquil·la. Sabia que no havia fet res, i no diré que confiava en la justícia, però sí que sabia que posar-me nerviós hauria sigut pitjor. I és que els mossos es van posar a jugar amb les meves arracades i em van començar a dir: “ Perroflauta de mierda, ahora te vas a enterar ”. Si en aquell moment dic alguna cosa segur que m’hauria perjudicat. No vaig patir tortures ni cap cosa estranya, però sí que crec que vaig rebre un tracte denigrant com a persona.

Llavors va arribar el judici.

Sí. Vaig anar a declarar i duia una samarreta a favor de l’habitatge digne i, com que estava de vacances, m’havia deixat la barba més llarga. Quan vaig entrar ja vaig veure com el jutge em mirava amb cara d’“ets culpable”. Va dir que no em podia treure les manilles, i vaig explicar com van anar els fets i els testimonis que podien avalar-ho. I de sobte va dir: “ Prisión ”. Van ser els pitjors moments, volia que se m’empassés la terra.

I a la presó com va anar?

Primer em van portar a la Model, però de seguida em van dir que em canviaven de presó. Aquí és on vaig pensar que volien aturar els aldarulls i que jo m’havia convertit en el cap de turc. A la presó jo sobrevivia. Sempre m’he considerat espavilat, d’entrada tímid, però observador. No em fico en problemes i sabia que si hi havia baralles al pati me n’allunyaria. Tenia present tota l’estona que no se’m mengessin.

¿Creu que si no hagués tingut suport social o ressò mediàtic seguiria a la presó?

Segurament el judici hauria anat diferent i no estaria absolt. Tot el que sóc de pobre, ho sóc de ric per la gent que tinc. Per exemple, la meva cosina es va dedicar a encartellar el barri de Sants per trobar el testimoni. Hi ha gent que no té la sort de tenir aquest suport darrere. Formo part d’una colla de 45 anys d’història des de fa 10 anys.

Confiava que el judici aniria bé?

La família estava molt tranquil·la, però jo els deia que no es confiessin. Jo estava convençut que s’inventarien proves. Sobretot recordo el moment del judici en què un dels agents va dir: “Sí, ho sento, però va ser Rubia”. Si ells haguessin dit que s’havien confós, segurament no m’hauria querellat. Però la barra de dir que vaig ser jo... ¿Com te’n pots anar a dormir amb la consciència tranquil·la sabent que em poden caure 5 anys de presó?

I els ha denunciat per mentir.

Sí, però en gran part ho faig a disgust. Si pensés en la meva tranquil·litat i en la meva economia no ho faria. Ho faig perquè els policies estan massa acostumats a mentir amb total impunitat.

Després de tot el que li ha tocat viure, és una persona diferent?

Quan era allà dins pensava: “Que no et canviïn”, perquè seria el que el jutge voldria. Ell vol que agafis por i la gent del teu voltant també i deixi’s de ser la persona que ets. La cosa que més ràbia em fa: quan he anat a algunes manifestacions, la gent em diu que vagi amb compte. ¿M’he de quedar a casa? És el que volen, que ens quedem a casa callats.

Però la seva vida sí que ha canviat.

Ara poses el meu nom a Google i surt de tot. Tinc feina, però en el futur podria perjudicar-me. He perdut milers d’hores de la meva vida i porto gastats més de 10.000 euros. Però jo de tot en procuro treure el que té de positiu. I d’aquest episodi, també.

Més continguts de