"PARLEM PER NO DIR RES, creiem que som eterns, paguem el preu més car, en nom de la felicitat". Més de 20 anys després d'escriure-la encara em sorprèn amb més sentit. Mentre l'assagem recordo els aguts que demana a la meva veu. Vaig escriure la lletra un dia de vent, d'aquells en què tot es mou i sembla més viu, en un pis compartit sobre la seu de la Unesco al carrer Mallorca. Amb ella vam protagonitzar un dels moments més calents dels Sopa.
En un plató de TV3, els focus situats sota un escenari de reixa metàlica ens fan suar com beneits. No parem de bellugar-nos per fugir del terra roent. Les soles de goma de les sabates se'ns fonen i s'enganxen a l'escenari. En una de les pauses, entre presa i presa, ens comenten que el dia abans el bateria de la banda que va estrenar l'enginyós escenari va anar de dret a l'hospital. Mai no hem tornat a cantar tan a la brasa. Acabem, cremats, com podem. "Ja s'ha acabat el temps de les promeses, ja s'ha acabat el temps de les paraules".
"PARE, per què només veiem el que no és real i no podem veure el que és real?", em va preguntar el meu fill quan tenia cinc anys. És a punt de fer-ne vuit. I encara no he respost.
SOM a la furgoneta camí de Madrid. En Josep em pregunta si m'he dutxat. Hi ha gent a qui li canten els peus, però jo no puc fer callar les meves aixelles. Li dic que no he trobat cap desodorant prou valent. Arribem al migdia al plató on s'enregistra el programa de TVE Música Sí . Al camerino en Josep insisteix. Vol que provi el seu desodorant. Me'l refrego amb insistència abans de posar-me una samarreta sense mànigues i la vella armilla negra que m'acompanya des que vam començar amb els Sopa fa 5 anys. Sortim a l'escenari i el públic comença a cridar, però quan aixeco els braços per saludar es fa el silenci i noto un munt de mirades amb cara de fàstig. Una barrumera blanca desborda les meves aixelles i em passo tot el playback del Si et quedes amb mi amb els braços enganxats al cos, decidit a no acceptar mai més solucions d'última hora. La setmana passada va ser en Pep Bosch, el bateria, qui m'oferia sense èxit el seu roll-on en una sessió de fotos.
CATALUNYA aporta com a mínim una quarta part dels ingressos de la SGAE però com sempre el que torna no és proporcional a la nostra aportació. Els autors de casa nostra seguim sense fer valer el nostre pes específic. L'Estatut retallat pel Constitucional a partir de la denúncia del PP ens obre el camí cap a una societat de gestió catalana, a l'article 155. Pesarà més la por a perdre la misèria que tenim o la possibilitat de fer les coses amb més respecte i transparència? La reunió té els seus moments de tensió i també d'esperança. El conseller Mascarell ha de marxar abans d'hora i acabem fent algunes consultes al secretari general de Cultura. Tots dos han treballat a la SGAE i saben de què parlen.
50 HOMES lluitant amb mangueres contra el desastre nuclear a Fukushima. Un gran desplegament militar a les costes de Líbia amb l'excusa de defensar una població que fins ara no importava a ningú. Cada dia trobo més gent que creu en les persones i no creu en l'espècie humana.
TRUCADA PERDUDA. Dos dies després truco jo. Des de la revista Enderrock em diuen que els han fet retirar de la web el vídeo que van enregistrar al local d'assaig de la cançó Seguirem somiant , escrita en homenatge a Joan Cardona. La discogràfica els ha dit que aquesta cançó és seva. No els truco perquè fa temps que no m'agafen el telèfon. I el seu advocat ens ha comunicat que són de vacances al seu vaixell fins al quatre de setembre.
M'assabento de retruc que la mateixa gent ha enviat un burofax a TV3 amb la intenció de prohibir la retransmissió dels concerts del Sant Jordi. Estan negociant, en nom nostre però sense el nostre consentiment, un recopilatori per al setembre amb algun diari, entre altres coses. Ja no recordava què comporta el rock. Compto fins a 100 i vaig per feina.
ELS FILLS m'acompanyen al concert de Ressonadors a sota la muralla, a Vila. Tinc uns dies per estar amb ells, hem quedat amb el grup el següent cap de setmana per treballar. Mentre vaig a cantar els deixo sobre l'escenari. L'essència de ses Pitiüses em posa la pell de gallina. La mainada no obre la boca, són tot ulls i orelles. La nena és la meva seguidora incondicional. El nen sempre em diu que és molt millor el Michael Jackson. Ha sortit espavilat.
Aprofitant que treballarem a Girona el cap de setmana miraré de fer una visita a l'Albert Pla, l'amic que més i millors silencis sap fer. Amb ningú més he coincidit a l'estudi a les 5 de la matinada en calçotets, dutxats i pentinats per començar a fer soroll. En això també és un mestre.
