Felicity Aston té 33 anys i està a punt de fer història. Si aconsegueix els seus objectius, d'aquí uns 70 dies es convertirà en la primera dona que creua l'Antàrtida sola. També serà la primera persona a fer-ho només utilitzant la força dels músculs: viatja amb esquís. Recorrerà, a més, una ruta mai esquiada per les muntanyes Transantàrtiques. Aston va descobrir la satisfacció d'arribar al cim als 9 anys, quan va coronar amb els seus pares el munt anglès Helvellyn. Avui ha fet de l'exploració, sobretot polar, la seva forma de vida. Aquesta britànica graduada en física i astronomia a la University College de Londres i màster en meterologia aplicada ha viscut i treballat tres anys a l'Antàrtida com a meteoròloga, ha liderat un equip de quatre dones que van creuar Groenlàndia -van recórrer 1.100 quilòmetres en 31 dies- i s'ha endut el suport de National Geographic i altres reconeixements. Aston escriu i fa xerrades -amb les quals espera inspirar els altres a "prendre decisions", explicava fa pocs dies en una entrevista per e-mail-, a banda d'organitzar expedicions, sovint amb valor afegit -com quan, el 2005, va conduir-ne una a Islàndia amb un grup de joves amb danys cerebrals.
Després d'esperar dues setmanes que les condicions meteorològiques ho permetessin, Aston va poder volar dijous al punt inicial de Ross Ice Shelf, on ahir va agafar els esquís per començar l'expedició Kaspersky one transantarctic expedition, de més de 1.700 quilòmetres. Passarà entre 8 i 12 hores al dia viatjant, i carregant alhora dos trineus plens de menjar i equipaments comprimits -ara pesen uns 80 quilos-. Als vespres, a la tenda, també estarà ocupada fonent neu per fer aigua, preparant àpats, assecant la roba gelada, fent la trucada diària per informar de la seva posició, reparant-se els peus o preparant-se per a l'endemà. Per aguantar condicions extremes, ha passat una preparació física rigorosa basada en la resistència.
Tot i això, els viatges polars representen més un repte mental que un de físic, segons assegura: "L'èxit o el fracàs tenen molt més a veure amb el que passa al teu cap que amb la mida dels teus músculs". S'ha preparat amb psicòlegs esportius i ha après a gestionar imprevistos: "Sempre estan passant, d'això es tracta. He viscut tendes destruïdes en tempestes, caigudes pel gel de membres de l'equip o explosions de volcans. Sempre s'hi acaba trobant una solució". En cas d'emergència, pot utilitzar un telèfon de satèl·lit per demanar ajuda, però el rescat trigaria dies. "Ja trobo a faltar l'excitació, la camaraderia i el suport de ser part d'un equip. Alhora, tinc ganes de tenir l'Antàrtida per a mi sola, és un privilegi i el gaudiré", deia.
Viatjar sola, però, suposa un gran canvi: "La persona en problemes mai és la que se n'adona; sempre és algú altre qui nota que està agafant massa fred o que es comporta d'una manera estranya". Això l'angoixava: "Tinc por de no poder confiar en el meu propi cervell, en el meu seny". En lloc d'això, haurà de qüestionar i repensar cada decisió.
El motiu per patir tots aquests riscos no és només l'èxit esportiu. "Els últims deu anys, cada expedició m'ha fet avançar mentalment o físicament, però encara no sento que hagi arribat als meus límits personals. Voldria saber on són, potser els trobaré en aquest viatge", afirmava. Abans de sortir, explicava que "la rutina de l'expedició és estranyament relaxant després dels mesos frenètics de preparació". L'espantaven sobretot les esquerdes profundes, sovint cobertes amb una capa de neu que les fa invisibles. No obstant, deia que, "com tots els perills del viatge, el risc de caure-hi està detalladament calculat". Ahir a la tarda feia els primers tuits sobre el terreny: "Sola" i "Esmorzant mirant les muntanyes: caldrà un temps per acostumar-se al silenci".
