El Suprem avala que els carteristes reincidents no entrin al metro

Una sentència que marca criteri per al futur valida les ordres d’allunyament al transport públic

Una quarantena de carteristes tenen a hores d’ara una ordre d’allunyament que els impedeix accedir al metro de Barcelona. Es tracta de delinqüents reincidents que havien fet dels furts al metro la seva font d’ingressos. L’any 2007 l’ara major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, que llavors era l’inspector responsable de l’àrea d’investigació de Barcelona, va impulsar un sistema de treball coordinat amb la fiscalia per poder lluitar contra els robatoris al metro. Més d’una dècada després, de manera sistemàtica els agents deixen constància en els seus atestats dels antecedents dels detinguts per furts al transport subterrani per justificar les ordres d’allunyament. I ahir el Tribunal Suprem va avalar la mesura en una sentència que fixa criteri perquè a partir d’ara es pugui utilitzar sistemàticament per allunyar els carteristes del metro.

Aquest és el primer cop que l’alt tribunal discuteix aquesta mesura. La sentència tomba els recursos de dos condemnats pel robatori d’un mòbil a un turista a l’estació d’Urquinaona de la línia 4 l’any 2016. Un d’ells acumulava 22 denúncies i nou detencions per furts; l’altre, dues denúncies i set detencions.

La fiscalia dubtava que l’ordre d’allunyament es pogués aplicar més enllà de l’estació o de la línia on s’havia comès el furt. Considerava que una mesura més extensa “es traduïa en la impossibilitat de fer ús d’aquest mitjà de transport públic”. Però el Suprem no hi està d’acord. “La pregunta «On es va cometre el delicte?» pot contestar-se breument amb tres síl·labes distribuïdes en dues paraules: «Al metro»”, argumenten els magistrats, que interpreten que el lloc de comissió del delicte no és la parada concreta, sinó tota la xarxa.

El lloc de treball dels carteristes

El Suprem admet que els furts no impliquen una “perillositat” que motivi una ordre d’allunyament, com pot passar per exemple en els casos d’agressions sexuals o masclistes. En canvi, argumenta que el fet que es tracti de delinqüents reincidents sí que justifica dictar la mesura, perquè augmenta la gravetat del delicte. De fet, recorda que una de les carteristes que va recórrer la sentència de l’Audiència de Barcelona que ha motivat la resolució del Suprem va reconèixer que “treballava” al metro mentre es defensava dient que no era l’única que robava en aquest transport.

Trapero justificava la necessitat de les ordres d’allunyament del metro precisament per lluitar contra la reincidència. Explicava que molts carteristes a qui es condemnava individualment per cada furt acabaven tornant a robar per pagar la multa i entraven en una roda delicitiva. Amb un atestat que tingui en compte els antecedents i la possible pertinença a una organització criminal, la fiscalia pot demanar una condemna més alta i justificar que es dicti una ordre d’allunyament.

L’operació T-10, desplegada pels Mossos l’any 2007, va ser el primer cas en què un jutjat va allunyar uns carteristes del metro. Les 19 dones de nacionalitat bosniana condemnades per furts reiterats acumulaven una cinquantena de robatoris al metro en pocs mesos.

En la seva sentència, els magistrats del Suprem insisteixen en la “reiterada presència dels acusats al metro, i no només en dies laborables, cosa que suggereix una rutina en els desplaçaments”, així com en la llarga llista d’antecedents que acumulaven -recorden les 22 denúncies i nou detencions per furts d’un i les dues denúncies i set detencions de l’altre-. La defensa del segon condemnat argumentava que no es podia dictar una ordre d’allunyament del metro perquè no s’estava protegint una víctima concreta d’un delicte, sinó una “generalitat”. També en aquest punt el Suprem desestima el recurs. Considera que en el cas dels delictes al metro es pot entendre “un col·lectiu difós com ara els usuaris del metro” com a víctimes potencials del delicte. Finalment, el Suprem assegura que les ordres d’allunyament del metro no es poden considerar una mesura “desproporcionada”, perquè el seu efecte és “molt més baix del que comportaria una pena de presó més alta” per als condemnats.