Surten a la llum imatges inèdites de l'última festa major de Gràcia abans de la dictadura

BarcelonaUn estiu de l'any 1935, quan falta un any perquè esclati la Guerra Civil Espanyola, els veïns del barri de Gràcia celebren la seva festa major: els carrers estan guarnits, els avis surten al carrer amb els seus nets i es ballen sardanes a les places. Pocs s'imaginen que després d'un conflicte de tres anys, gairebé tres generacions de catalans viuran sota el jou d'una dictadura. Vuitanta-dos anys després de ser gravades, imatges inèdites d'aquella última festa en llibertat –almenys, durant molts anys– han sortit a la llum. Es tracta, ni més ni menys, d'una pel·lícula domèstica gravada per Francisco Rojo, germà del general Rojo, comandant en cap de l'exèrcit de la Segona República Espanyola. Les imatges, que es projectaran dissabte als Jardinets en el marc dels actes del bicentenari de la festa major de Gràcia, estan impregnades de l'alegria, la tradició i la familiaritat de les millors celebracions gracienques.

Josep Fornés, director del Museu Etnogràfic, va veure les imatges de la pel·lícula ara fa gairebé 10 anys, quan el nebot de la filla de Francisco Rojo les hi va ensenyar. Per celebrar els 200 anys de les festes de Gràcia, Forés va demanar a Teresa Rojo si les podien projectar. Ella, que ja té 94 anys, hi va accedir encantada, i dissabte participarà en la projecció de la pel·lícula que el seu pare, enginyer de professió, va gravar.

Però, per què són tan especials aquestes imatges? Per a Fornés està clar: "Veus la filmació i t'adones de tots els anys que han hagut de passar per tornar a tenir moments de llibertat, per tornar a sentir-te lliure i desacomplexat". Segons Fornés, aquella gent del 35 era "gent valenta, moderna, lliure i culta". "Podien escriure rètols al carrer en català, en castellà, en francès. Estaven al cas del cinema, de la modernitat, de tot. El guarniment de les festes era satíric, irònic. Estem parlant d'una ciutat i d'un barri i d'una festa plena de cultura i de gent culta", explica l'etnògraf.

Francisco Rojo, enginyer elèctric i amant del barri

Igual que es fa ara, el 1935 els carrers es decoraven gràcies a l'esforç ingent dels veïns. Les temàtiques eren els esports, el cinema, les picades d'ullet satíriques als nous invents de la modernitat o a les notícies del moment. N'hi havia sobre l'aviació, l'autogir, l'esquí... I es prenien refrescos i aiguardent. "De borratxos n'hi ha hagut sempre", bromeja Fornés, que elogia que la mirada amb què està gravada la pel·lícula no és la d'un fotògraf qualsevol, sinó la "d'un veí fascinat per la festa i per la modernitat".

Francisco Rojo, enginyer elèctric, va ser una de les persones que va treballar per fer les centrals elèctriques al Pirineu i poder portar l'electricitat a Barcelona. "Li encantava la modernitat i el cinema, i es va comprar una càmera molt avançada al seu temps", relata Fornés. "La seva dona era veïna de Gràcia i li agradaven molt les sardanes, així que ell va filmar el que li agradava a la seva dona", afegeix. Els nens jugant al carrer, els cotxes d'època amb dones somrients, els balls tradicionals, els balcons guarnits... En definitiva, segons Fornés, "Francisco Rojo retrata el que potser un altre no hauria retratat: la vida del barri".