Toni Nadal: “Un entrenador ha d’exigir amb estima”

Entrevista a l'entrenador de tenis que ha dirigit fins fa poc Rafa Nadal

La gent es pensa que el que li passa als altres no et passa a tu. Un dia, a classe d’anglès, la professora va treure el tema dels caràcters per fer conversa. I una va dir: “Els mallorquins són molt tancats”. I com que tots érem mallorquins vaig demanar als companys si es consideraven tancats i tots van dir que no. I vaig dir-los que no em quadrava que una societat tan tancada hagués reunit 13 persones tan obertes.

¿I aquest sentit d’autocrítica d’on l’has tret?

De la reflexió de tota la vida. Vosaltres heu tingut en Pujol. A nosaltres també ens han robat el 3% durant molts anys. I un xic, si podem pagar en negre, gairebé tots. Però som poc crítics amb nosaltres mateixos i molt amb els altres.

Com et vas convertir en entrenador de tenis?

Em vaig aficionar al tenis, i amb 16 o 17 anys vaig anar a Barcelona per jugar al Tenis Barcelona i al mateix temps estudiar a la universitat. Vaig fer dos cursos d’història i després vaig començar dret.

I per què no vas acabar?

Perquè no m’agradava una barbaritat. M’agradava la història, però el meu pare era gestor, i la seva idea era que muntéssim una gestoria. Els tres grans vam estudiar dret i cap dels tres vam acabar. I com a jugador no era prou bo, vaig començar tard, als 14 anys. Quan torno de Barcelona, sense tenir-ho previst, començ a entrenar el meu germà Miquel Àngel, amb el qual vaig demostrar les meves condicions d’entrenador: li vaig dir que era un bon jugador de tenis i es va acabar dedicant al futbol. [Riu.] El que m’agradava era entrenar.

Per què?

Perquè m’agrada fer de professor. Tant m’és entrenar de tenis, com de futbol, com de vida. M’agrada el discurs de fer entendre les coses. I vaig tenir una escola al club de tenis de Manacor que anava prou bé. Tenia un nin que era el segon millor d’Espanya.

¿I a tu qui et va ensenyar a ser entrenador?

Em vaig treure el títol quan estava a Barcelona. Però el que compta és haver jugat, i la resta, sense ser presumptuós, si tens sentit comú, ja ve sol. Un entrenador no fa bo ningú. Guardiola en sap molt, però si no té Messi no sembla tan bo. Cruyff era un fenomen, però quan no va tenir Laudrup i companyia va tenir problemes. Al final, els entrenadors depenem dels jugadors. Però crec que tinc un discurs formatiu correcte a l’hora de dir les coses.

¿Recordes la primera vegada que vas veure jugar el Rafa?

Jo estava entrenant, i va venir amb el seu pare. Tenia uns tres anys, molt petit, agafava la raqueta amb les dues mans. Li vaig tirar una pilota, encara me’n record del lloc. Quan als nins els tires una pilota la deixen arribar i després l’endevinen o no. Però el Rafa es va col·locar per donar un drive. Això ho fan els bons. Però no va tornar fins que va tenir 5 anys, perquè a ell li agradava xutar la pilota. Va començar a entrenar-se dos cops per setmana. I ho feia força bé, fins al punt que, amb 7 anys, li vaig dir al seu pare que seria campió d’Espanya. Per a ell tot era un joc, i jo em preocupava perquè ho seguís sent.

¿A quina edat va començar a ser una altra cosa?

Amb 8 anys va quedar campió de les Balears en la categoria de fins a 12 anys, va ser una cosa insòlita. I llavors vam començar a treballar de manera que cada entrenament era com un partit d’un torneig. Perquè jo li deia: “Jo no t’acompanyaré a jugar a Eivissa si tu no millores a l’entrenament”.

Als 19 anys guanya Roland Garros i arriba al número 2 del món. Com us va canviar la relació?

Va ser un procés lògic. El Rafael, de petit, es deixava guiar. Quan es va fer gran l’única cosa que sempre li vaig dir és que havia de tendir també cap a l’autoexigència. Molts pares presumeixen que els seus fills ja prenen decisions de ben petits. I per a mi, un nin el que ha de fer és escoltar. Si t’acostumes a escoltar, normalment aniràs millor.

Li deies que no busqués excuses?

Mira el que va passar en un torneig a Terrassa. Ell tenia 15 anys i perdia 5-0 amb un tio normal. Jo no entenia res, i em ve un amic i em diu: “¿El teu nebot no té una altra raqueta? Perquè juga amb una raqueta trencada”. I en acabar li dic: “¿Com és que no has vist que estava trencada?” I em diu: “Estic tan acostumat a tenir la culpa sempre jo, que per res m’hauria imaginat que la culpa fos de la raqueta. Em pensava que tenia un mal dia”. [Riu.] Aquell dia, el sentit de la responsabilitat ens va anar malament.

Per a tu també devia ser un aprenentatge. Perquè una cosa és el campionat de les Balears i l’altra l’Open d’Austràlia.

Mai he pensat que l’esport fos complicat. I el problema d’avui és que volem donar tanta importància a l’embolcall que perdem la perspectiva del que és essencial.

I què és essencial?

Entrenar. I no fallar les coses fàcils. Tu fes bé el que és fàcil i ja tens guanyat el 70% del partit. Mira, un dia jugàvem a Lió i el Rafael acabava de renovar per Nike amb un gran contracte. Tenia 18 anys. I ve el director mundial de Nike Tenis i ens convida a sopar i el Rafael es va menjar dues pizzes grans. Durant el sopar vam parlar que l’endemà jugaríem a golf, cosa que fèiem habitualment dos dies abans de competir. Comença el torneig i un jugador francès no gaire bo ens va fotre una pallissa 6-3 i 6-0. Als 10 minuts el director de Nike va trucar queixant-se de la falta de professionalitat del Rafael, que no cuidava la seva alimentació i perdia el temps jugant a golf.

I què va passar?

Espera. 15 o 20 dies més tard, al torneig de Madrid, el Rafael perd contra un Corretja que ja estava pràcticament retirat. Ens reunim el metge de la Federació, el mànager, el seu pare, el preparador físic i jo. Un va dir que el problema era que perdia massa energies abans de sortir a la pista perquè jugàvem a ping-pong o a billar per passar el temps. I 20 dies més tard va guanyar la Copa Davis a Sevilla contra el segon jugador del món. Les pizzes ja no eren cap problema.

I el problema quin era?

Que no en sabíem més. O no s’entrenava bé. No cal buscar tantes respostes. Ara el Rafael de 30 anys no pot anar a veure el futbol aquí i demà jugar allà. Però a un jove de 18 anys no el fa pitjor menjar-se una pizza.

Com es manté la motivació?

És un tema de responsabilitat. Primer, s’han de motivar ells. Has d’estimar el que fas. Compte que estimar el que fas no és sinònim de treballar en el que t’agrada, perquè si només fas el que t’agrada, acabaràs confonent el que t’agrada amb el que no et costa de fer. I segon, un entrenador ha d’exigir amb estimació.

T’has divertit o has patit?

Les dues coses. He patit en cada partit, perquè el tenis és un mal esport. Si es comptés com al ping-pong, amb un 12-3 sabries que has guanyat. Amb el tenis no. Vas 4-1, o 4-0, i cada joc són 4 punts. Fas tres punts, l’altre en fa cinc, i el joc és seu. I patia pel futur, en el sentit que abans de nosaltres Moyà va guanyar a París i pensàvem que en guanyaria més. Ferrero també va guanyar Roland Garros i no en va guanyar cap altre. El discurs va ser: “Tu sabràs si vols ser del grup que només en guanya un, o de l’altre”. Jo no en tenia cap dubte: li veia bona actitud.

¿Al món de l’ATP es poden aplicar aquests mètodes tan senzills?

Faig el mateix discurs quan parlo amb els meus fills que quan parlava amb el Rafael. Però al món de l’ATP que dius se sol fer més filosofia. De fet, en qualsevol àmbit la gent se sol complicar més la vida per justificar-se. Per una raó: ¿com puc dir que una cosa és simple i després demanar de cobrar molt?

Home, ser el número 1 del món resulta difícil.

Per als jugadors sí. Mai he negat la dificultat del que fa el meu nebot. Però la meva part no és tan difícil. Si no, no l’hauria sabut fer. Així de simple. Si ho sé fer, no deu ser tan difícil. Si jo tingués la clau de ser bo, els meus fills ho serien. I no ho són, no són com el Rafael. Si hi hagués un altre entrenador, també aportaria.

Quins jugadors t’agraden?

M’encanta la plasticitat de Federer, com ho fa de guapo. Del Rafael m’agrada veure la intensitat que transmet. De petit li deia que fes gestos, que un ha de transmetre que s’apassiona amb el que fa. Connors era un maleducat però em transmetia. I futbolísticament Cruyff em transmetia. A la gent li agrada algú que transmeti. O que guanyi. Si no guanyes, representa que no ets bo.

¿La situació d’un jugador amb un match ball en contra es pot entrenar?

No, però l’has viscuda moltes vegades, de petit, i no t’espantes tant. És com el penal de Djukic. Va bufar abans de xutar, cosa que no fa ningú. I hi ha gent que no s’estressa gaire. A Messi mai el veus estressat davant de porteria. Té temps de pensar.

Quina és la frase que més repeteixes com a entrenador?

Has de saber que no ets tan bo per no fallar. Federer falla, tu també fallaràs. L’error és normal. Però ara els nens tendeixen a frustrar-se ràpidament quan les coses no van bé. Tu fes bé el que és fàcil i ja tens guanyat el 70% del partit. Intenta no complicar-te la vida. No vull fer teories del que és passar una pilota per sobre d’una xarxa. Queda molt guapo fer teories, però no cal.

Però el tenis deu haver evolucionat molt en aquests 20 anys.

Esclar. Avui en dia està tot estudiat. Per això l’esport cada cop m’agrada menys. Les estadístiques m’interessen menys. Crec que no són bones. Serveix més el caràcter que l’estadística.

Cruyff deia que per guanyar sempre no has de tenir mai por.

Entenc l’esport com Cruyff (salvant les distàncies, perquè ell era un fenomen i jo no), però no he cregut mai en les frases tan rotundes. Nosaltres hem guanyat amb por. En el futbol, poques vegades un jugador surt a jugar amb por. En el tenis sí. Abans de sortir saps que estàs eliminat. La cara de tensió és diferent.

Tu que has viscut a Catalunya, ¿com la veus ara?

Els meus fills anaven a l’escola en català i quan vaig a Catalunya em sento a casa meva. I quan vaig a Espanya no és el mateix, malgrat que em senti espanyol. Tot i així, aquesta queixa constant arriba un moment que em cansa. Que tota la culpa sigui de l’altre no em sembla possible. Per sentit comú.

Més continguts de