Tori Sparks: “No puc entendre que en una democràcia et puguin ficar a la presó per cantar”

BarcelonaChicago-Nashville-Barcelona és de moment el recorregut vital i professional de la cantant, guitarrista i compositora Tori Sparks. Instal·lada a la capital catalana des del 2011, ha acabat lligant Led Zeppelin amb Camarón i les músiques d’arrel nord-americana amb el flamenc fusió de Calamento, la banda amb què ha publicat dos discos i ha enregistrat un tercer en directe que sortirà la primavera del 2019.

¿En quin barri de Barcelona estàs vivint ara?

A Horta. M’hi he traslladat fa poc, a una casa que he comprat i reformat.

T’hi veus, vivint més temps aquí?

Suposo que sí, i més ara que he comprat una casa. És que els lloguers són tan cars que té més sentit comprar alguna cosa. M’agrada Barcelona, i la meva vida és aquí. I Horta m’agrada perquè és com un poble: així puc ser la persona més rara del meu barri en comptes de ser l’única persona normal al Gòtic. Vaig viure sis anys al Gòtic i és impossible... Tot i que comprar una casa sigui una gran despesa, almenys és el meu castell i ningú em molesta.

Per què vas decidir fer un disc en directe, i enregistrat a Luz de Gas?

A Luz de Gas vam presentar La huerta (2016), el meu sisè disc i el segon amb Calamento, i va anar molt bé. Quan vam parlar de tancar la gira, va sortir l’oportunitat de tornar-hi alhora que pensàvem que estaria bé fer un disc en directe. Havia començat a escriure un parell de temes però no teníem prou temps per muntar un nou disc amb material nou per a l’any que ve, que és quan tocaria. A més, m’agradava la idea de fer-ho perquè en realitat la nostra proposta és més de directe.

Quan toques per Europa, ¿mantens el repertori més de flamenc fusió de Calamento o el de blues?

Intento fer els màxims concerts possibles amb Calamento, però, com que necessito que em quadrin els números, també toquem a duo amb el percussionista Xavi García. Aquests concerts a duo subvencionen la resta de la gira amb la banda de cinc. Perquè hotels, transport, vols facturant instruments... això són molts diners. En dues setmanes de gira les despeses són d’uns 7.000 euros, i per poder guanyar prou diners per no perdre’n fem concerts a duo, en què el repertori sí que és més barrejat.

¿Vas decidir autogestionar la teva carrera perquè vas tenir males experiències amb mànagers als Estats Units?

Sí i no. Al principi de la meva carrera em va fitxar una discogràfica de Nashville, i per això hi vaig anar a viure. Però em mentien i no respectaven els contractes. Quan tens 21 anys i vius en una ciutat on encara no coneixes gaire gent, et fa por dir segons quines coses, però al final vaig atipar-me’n i els vaig dir que si no trencaven el contracte aniria a explicar a la premsa el que sabia d’ells. I em van deixar en pau. Em vaig emprenyar tant que em vaig muntar una gira tota sola, amb 21 anys. Amb els anys, el fet d’haver de fer-ho sola m’ha ensenyat molt.

Quan vas començar a escoltar flamenc et vas adonar que hi ha una connexió amb el blues.

M’agrada la música que ve de les entranyes, i m’adonava que el flamenc és com el blues: cal lliurar-s’hi totalment, no es pot cantar a mitges. Però no pensava que acabaria incorporant-lo a la meva música fins que m’hi vaig posar amb els Calamento, que en el seu flamenc fusió ja feien una barreja amb el jazz i el rock, i, per tant, per comunicar-me amb ells jo no havia de ser flamenca. El gran salt va ser preguntar-me què pensaria la gent quan m’escoltés cantant La leyenda del tiempo. N’hi ha que m’han dit que els encanta, i d’altres que no els agrada gens. Bé, si no agrada a alguns, tampoc passa res; no pots ser la banda favorita de tothom.

Què és el més t’agrada i el que més et molesta de viure de la música en una ciutat com Barcelona?

El que més m’agrada és que hi trobes molts estils diferents. És una ciutat amb port, hi ha música de l’Amèrica del Sud, de la resta d’Europa, d’Espanya, de Catalunya. M’encanta la barreja, i la trobo una ciutat molt creativa. I el que no m’agrada és que, com passa en altres llocs però especialment aquí, la cultura no és valorada com una cosa que té un preu. Aquí la gent es gasta 10 euros en un gintònic, però fins i tot si poses l’entrada a un concert a 5 euros hi ha gent que et demana que els posis a la llista per entrar-hi gratis. Cal seguir educant el públic perquè hi ha persones que no entenen que és molt difícil guanyar-se la vida amb això. Em veuen a Facebook i es pensen que soc rica i famosa.

¿I com t’ha afectat la realitat sociopolítica catalana?

L’octubre del 2017 em va afectar econòmicament perquè va baixar molt la feina. Però la part positiva és que per bé o per mal la política està molt present aquí, també als Estats Units per Trump, i veig la gent més conscient i més participativa en la seva comunitat. Això m’agrada.

Tu mateixa t’has implicat en la plataforma No Callarem per la llibertat d’expressió.

Sí. Tenir un micro et dona l’oportunitat de donar suport a causes que valen la pena. És que no puc entendre que en una democràcia et puguin ficar a la presó per cantar.