Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Tote King: “M’inspiro en les conductes grotesques i miserables de l’ésser humà”

Músic indomable, el raper sevillà fa servir el micro per entendre un món incomprensible. Admirador d’Enrique Vila-Matas i compromès amb Podem, esquitxa les seves composicions de tota mena de referències per fer més entenedora una realitat ridícula

El sevillà Manuel González Rodríguez, més conegut com a Tote King, manté la seva posició com un dels noms de referència del hip-hop espanyol. En el disc 78 (Sony), obre noves portes musicals per acompanyar un discurs crític, alarmat pel que considera “una època molt sinistra”.

Tal com recordes en el títol del disc, vas néixer el 1978, en plena Transició. ¿Tens la sensació que ara hi ha una altra Transició?

Pel que expliquen els meus pares sí que ho sembla. Ells parlen dels mateixos dies grisos i de la mateixa sensació.

¿Creus que hi cap partit polític que estigui fent una bona diagnosi de la realitat actual?

Sí, i jo m’hi he posicionat. En els discos anteriors em limitava a fotre canya, però no em posicionava per cap partit perquè el PSOE no em representava. Ara estic amb Podem obertament. El meu suport a Podem va més enllà de coincidències ideològiques. El que m’agrada d’ells no és només el que ofereixen, sinó també el seu discurs i que no parlin en clau. Ara, als 36 anys, per fi noto que algú em parla a mi.

A un artista de hip-hop se li suposa que està en contacte amb el carrer. Tanmateix, escoltant el disc fa la sensació que perceps el carrer a través de la televisió.

Jo no sóc d’estar-me al carrer. La gran part de les referències que faig servir surten de la literatura, el cinema i la música, però també n’utilitzo moltes de la televisió perquè són gasolina per als meus pensaments. M’inspiro molt en les conductes grotesques i miserables de l’ésser humà. Més que una albada bucòlica, m’inspira veure Belén Esteban intoxicant a la tele, Telecinco promovent cervells buits o conductes com la del Petit Nicolás. Aquests personatges surten a les meves lletres perquè marquen aquests moments tan tristos del nostre temps. Però la tele no m’interessa. Hi veig alguna cosa de La Sexta i debats com Al rojo vivo.

Quines conductes consideres grotesques?

Els que tenen el cervell fregit són els liberals, la gent de dretes, que no entenc què hi tenen al cap. No és justificable, però el 2000, quan ens vam creure la broma d’Aznar del totxo i que tots podíem guanyar 3.000 euros al mes treballant en una obra i tenir un BMW, encara podia entendre que els taxistes tinguessin aquells comportaments tan altius. Deien que eren empresaris quan només eren autònoms de barri. Però ara, amb la misèria que hi ha... S’ho han carregat tot, i no només els polítics, sinó gent del carrer que s’han cregut que podien ser guais sortint a la tele i van a Mujeres y hombres y viceversa. Vivim una època molt sinistra.

D’on treus la inspiració?

Sóc un paio que fa música i escriu lletres que et poden agradar més o menys però que són de veritat. No he sigut mai dels que matinen per sortir al carrer a veure què en treuen de les converses als bars. Les meves referències les trec de llegir Vila-Matas, Coetzee, Céline. Tot l’important ja s’ha fet i s’ha pensat.

De Céline ho llegeixes tot?

Home, quan va posar-se antisemita ja no, perquè va perdre el cap. Però Mort a crèdit i Viatge al fons de la nit són meravelles literàries. Sóc capaç de separar l’art del que pensi la persona.

Vas estudiar filologia anglesa, però pel que expliques sembla que t’agradi més la literatura francesa.

Sí, potser amb el temps sí. Hi ha clàssics de la literatura anglesa que són molt difícils de superar, però jo no era tan fan de la francesa fins que vaig llegir Jules Renard gràcies a Vila-Matas.

En el nou disc hi ha molts canvis respecte a treballs anteriors. ¿Vas plantejar-te algun repte musical?

Volia que la part instrumental tingués alguna cosa diferent, i ho he aconseguit. He fet un tema de flamenc amb El Canijo de Jerez, un altre amb Andreas Lutz que és molt rocker... També hi ha tocs àrabs, perquè la part àrab del flamenc m’agrada molt i harmònicament queda molt bé amb el rap; és millor això que samplejar unes sevillanes. En canvi, amb les lletres no em plantejava arribar a un lloc nou, perquè no m’interessa canviar el discurs. Sóc el que sóc. A més, em sento molt motivat per gent com Enrique Vila-Matas, que des de fa anys és el meu mentor literari. M’encanta el seu estil perquè sempre escriu de l’única manera que ell vol i sap. Jo vull ser com ell.

Quan vas començar a fer hip-hop, fa setze anys, ¿era una mena de reacció contra determinades músiques hegemòniques a Sevilla?

Totalment. Calia ser valent per fer un tema contra la Setmana Santa com el que vaig fer jo. Sevilla és una ciutat molt maca, però l’oferta cultural està morta tret que siguis de la colla del clixé de la patilla i la Setmana Santa. Sevilla està feta per i per a aquesta gent. La volen maquillar amb barris com l’Alameda de Hércules, que vol ser més modern que els moderns i queda ridícul. Quan vam començar a fer rap ens havíem d’enfrontar a moltes coses, no només a la copla i a Canal Sur, sinó a la gent que ens veia pel carrer amb una gorra i uns pantalons amples i es reia de nosaltres.

Els rapers acostumeu a fer autobiografia a les cançons. ¿ Con autoridad és l'autobiografia definitiva de Tote King?

Aquesta cançó m'agrada molt. A més, musicalment té alguna cosa diferent i és la primera vegada que col·laboro amb Nestakilla, un nano canari que està fent una música increïble, i amb el francès Nemir. N'estic molt content, d'aquest tema.

En aquest tema dius: “ Tote King sorprende aunque sea invisible para chicas de 20 años”. ¿Et veus desconnectat de la gent més jove?

En aquest cas és més pel tema sexual. Sexualment sí que ho noto. Les noies de 20 anys ja no et miren com et miraven abans, si és que et miraven. Fins i tot les que et reconeixen per la música ja tenen altres nois de 20 anys als quals seguir, i és normal que sigui així. Però al marge d'això, no crec que n'estigui desconnectat. Ara també estic content que no tot el públic sigui de 20 anys. Abans era escandalós, perquè en un concert o una firma de discos amb sort podies veure algú que superés els 30. Ara ve gent de totes les edats. Això sí, sempre estic connectat amb músics més joves. Entre els col·laboradors del disc nou, només Morodo és de la meva edat. Els altres són molt més joves. Vull aprendre coses dels joves, de gent que t'aporta coses noves.

Aquests joves són els que t'han introduït en nous ritmes com el trap?

No, perquè escolto molta música americana. A més, tenia un programa de ràdio a Gladys Palmera i casa setmana havia de preparar coses, i això m'obligava a posar música nova. Si escoltes rap nou, el que fan a Amèrica és trap de tota mena. A mi el que més m'interessa és el més refinat, com el que fa Kendrick Lamar, que no fa un trap convencional. Té unes rítmiques de trap molt modernes, però amb un llenguatge literari que té més a veure amb el que jo busco.

Com a músic, ¿tens consciència de ser un treballador?

I tant! No és que tingui consciència de ser un treballador, és que no faig res més que treballar. Jo no sé en què es gasten els diners els altres, però la primera inversió que vaig fer quan vaig enxampar calés va ser fer-me un estudi de gravació. I no surto de l'estudi; fins i tot vaig haver de comprar un deshumidificador perquè no el ventilava. Em passo tot el dia pencant a l'estudi, i m'agrada.

Com gestiones coses com ara participar en concerts patrocinats per marques comercials?

No crec que hagi caigut en cap contradicció, perquè he dut unes Nike des del principi. Sóc un paio d'esquerres, però no crec que ser d'esquerres sigui incompatible amb guanyar diners. El Gran Wyoming és un paio d'esquerres i jo l'admiro moltíssim; cada vegada que l'hi pregunten diu: “Jo visc de puta mare, tinc molts diners”. No enganya ningú. Jo tinc diners, sí, i treballo com una mula. A qui fas mal posant-te unes Nike? Què hi guanyes no anant a uns concerts que patrocina Reebok o Red Bull? No crec que les meves contradiccions vagin per aquí.

I per on van, les teves contradiccions?

Les meves contradiccions van més per comportaments puristes típics de la gent jove, d'un noi de 20 anys que descobreix el rap i només vol rap i no vol barrejar-lo amb res. Recordo lletres meves de quan tenia 20 anys en què criticava la gent que fusionava el rap amb altres músiques. I ara sóc jo qui està fent temes amb el Canijo de Jerez. Més que contradiccions són canvis. És normal.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Més continguts de