“El nostre cervell està més pendent d’un mail que d’un bassal”
Tristan Gooley, aventurer, es mira el món com una gran oportunitat i té una missió: contagiar aquesta passió
Aventurer, explorador, estudiós de la natura, Tristan Gooley és l’única persona viva que ha travessat l’Atlàntic en solitari, i no una vegada, sinó dues: en embarcació i en avió. Ha liderat expedicions d’aventura arreu del món, ha viatjat amb els tuaregs, els beduïns i els dayak, estudiant els mètodes d’orientació dels pobles de les regions més remotes. Fascinat per l’aigua, acaba de publicar el llibre Como leer el agua (Ático de los Libros), en què intenta descobrir tots els secrets de la matèria líquida que ens envolta. Ens trobem a Barcelona, on té poques hores per atendre la premsa, i em demana, tot just veure’m: “Què has vist venint fins aquí?” “Núvols”, li dic. “Fa un dia gris, ennuvolat, tapat”, afegeixo. “ Els núvols ens ajuden a entendre més d’un centenar de coses. Ens donen informació sobre el temps que fa, però la seva direcció també ens parla del vent i cap on bufa i, per tant, quin temps farà en les pròximes hores. Podem fixar-nos en el color de la part inferior dels núvols per saber què hi ha a sota. Els habitants de les illes del Pacífic et poden dir si en una determinada zona hi ha una illa, una llacuna, una platja... només mirant els núvols. És fascinant i divertit.
Sorprèn tot el que s’amaga darrere fenòmens tan habituals.
Cal tenir en compte que res és casual. Vivim d’una manera molt estressada, sempre pendents de la feina, dels mails, d’una trucada, d’una reunió... El nostre cervell està molt més pendent d’això que no de mirar un bassal. Però si fem un esforç, aturem el temps i mirem el bassal, pensant que no és casual, preguntant-nos per què és aquí, descobrirem un munt de coses.
Quines? Què passarà si ho fem?
Que començarà un procés fascinant que ens farà descobrir per què en una zona seca hi ha un espai amb aigua estancada. La majoria de les vegades el que descobrirem és excepcional. Potser descobrirem que és l’únic espai on no hi ha arriba el sol, o com són el tipus de pedres i roques que hi ha a la zona i a les capes inferiors del sòl, i que poden fer que el tipus d’animals i les plantes que hi viuen siguin diferents de les d’una altra zona. També ens pot fer descobrir com seran els rius de la zona, perquè si el terreny no absorbeix l’aigua de pressa, hi haurà rius de molt cabal a prop. Tot això amb només un bassal!
I això també passa a la ciutat?
Sí. La ciutat respon a la mateixa filosofia: res és causal i tot està connectat, però hi ha senyals diferents. Un bon exemple poden ser les botigues i com sobreviuen els comerços. És probable que si veiem una escola trobem una botiga de llaminadures a prop, però no un restaurant de tres estrelles. Sembla una tonteria però les ciutats funcionen així. Per exemple, si jo vull trobar una floristeria i pel carrer ningú em sap dir on n’hi ha, el més fàcil és que pregunti on hi ha un hospital. La gent m’ho sabrà dir perfectament, i el més probable és que molt a prop de l’hospital hi trobi una floristeria. Aquesta és la lògica de les ciutats.
D’on li surt la fascinació per l’aigua?
Crec que va començar en el moment que em vaig adonar que podíem veure les coses que passen cada dia a l’oceà, però a petita escala, fins i tot a la banyera de casa. L’aigua és fascinant sempre, a totes les escales.
L’aigua, com moltes coses quotidianes, ens passa desapercebuda. ¿Hi hauríem de parar més atenció?
No ho hauríem de plantejar com un deure, crec que ho hem de plantejar en termes de fascinació. Una fascinació que t’atrapa i que et porta a descobrir, estudiar, viatjar, conèixer... Per això jo no parlo mai de deure.
I què podem aprendre de l’aigua?
Crec que l’aigua sempre t’ensenya el que no t’esperes. Si et dones un moment per mirar l’aigua, sempre t’ensenyarà alguna cosa.
I de la seva fascinació per l’aigua i les aventures que li ha fet viure, què en destacaria?
Una de les coses més interessants que he fet mai va ser sortir a navegar amb un bot petit pel nord d’Islàndia. Tenia un munt d’equipament de localització a bord al qual normalment no faig gaire cas, però vaig decidir engegar el GPS i vaig veure que estàvem just en una línia a partir de la qual l’aparell deia: “Inexplorat”. Estàvem en aigües que ningú havia rastrejat abans, ni n’havia fet un mapa, i en aquell moment tot el meu coneixement sobre aigua es va tornar fonamental. Vaig començar a llegir l’aigua exactament igual com ho havien fet els víkings mil anys abans, mirant els colors, els camins, les onades... per tal d’anticipar-nos als perills. No hi havia tecnologia, només coneixement.
És fascinant pensar que en l’era de la tecnologia encara queden llocs del planeta per explorar.
Sí, m’encanta. He estat en llocs fora del mapa i és molt bonic saber que encara hi ha parts inexplorades.
I tot i això hi ha molta gent que no surt gairebé mai de la ciutat.
Estaria molt bé que sortissin més a la natura, però caldria plantejar-ho com un puzle, perquè el nostre cervell està dissenyat per resoldre puzles, seguir senyals i pistes. Si sortim a la natura i veiem aquests senyals descobrirem que ens n’expliquen d’altres, que ens connecten amb altres processos. És molt diferent dir “Mira quina flor tan bonica”, que dir “Mira quina flor, ens diu que plourà d’aquí unes hores”. Així despertes l’interès del cervell per descobrir.
