Teatre i canelons
A la Barcelona de suplement cultural s'hi estrenen cada setmana desenes d'obres de teatre que es perden com la lletra petita d'una guia telefònica que ja no mira ningú. Sang i fetge, complexos d'Electra i d'Èdip que els dramaturgs manlleven de les pel·lis de Woody Allen, musicals de ratolins i muntatges que repeteixen amb un eco, cada cop més buit, que estem sols entre el vinagre de Mòdena i les sabates de taló. Som lliures i nacionals, sempre.
Ens agrada, a aquesta Barcelona de suplement cultural, omplir el Grec quan ve l'estiu perquè fa bon temps. Que n'és d'exquisit beure's una copa de cava als jardins de Montjuïc mentre la tragèdia quotidiana es torna clàssica...
Gastem el que convingui en drames nacionals, no ens importa que els coloms ens omplin la teulada, si són catalans. I quan el títol és traducció de l'anglès, els espectadors anem a veure què fa aquell actor tan guapo de la tele que "treballa tan bé".
Els agrada, als directors, buscar peces teatrals a l'estranger, que lluny que és l'estranger. Americanes, franceses, undergrounds , comprades en un viatge de cap de setmana a Londres, les produccions teatrals es presenten totes farcides com els bons canelons en una taula on la majoria de dies no ve ningú a dinar.
I en tot aquest mirar fora, amunt i avall, alguna vegada, en aquesta Barcelona de suplement cultural, s'hi veu teatre. Que és per mi un actor o una actriu que s'agafen a la paraula com a la cornisa d'un edifici que s'ha de desprendre en el proper segon. Això és el que he vist fer a Xavier Mestres, el protagonista de Killer , l'obra de Guillem Clua que es veu aquests dies a la sala Muntaner. Ja fa setmanes, Killer es va presentar a la Sala Trono de Tarragona, que encara està més lluny que l'estranger. Aquest monòleg musical és la història de Pau Moira, un home que no pots escapar-se de la mort. Dalt de l'escenari, Xavi Mestres, sense canvis de camisa, es converteix en desenes de personatges. L'acompanyen tres músics a escena que fan de cor en aquesta tragicomèdia que passa entre rialles nervioses de la por que tenim tots a morir-nos i de l'absurditat d'aquesta por.
I mentre això ens passa, pocs, anem a teatres petits per agafar-nos a la cornisa d'un temps que està a punt d'abaixar el teló.
