La crònica de les ciutats és plena de teatres no-nats, de projectes de paper. Barcelona compta amb alguns expedients oblidats, com un llunyà concurs (1920) per fer un teatre municipal amb una imponent planta eclèctica, l'ambiciós intent de rehabilitar la plaça de Las Arenas per acollir el Lliure, la carpeta gruixuda que recull tot el que va poder ser la Ciutat del Teatre a Montjuïc o el caprici privat d'uns centreeuropeus d'aixecar al Port Olímpic un gran teatre-carpa de musicals. Visions descartades de com la ciutat s'ha imaginat projectada cap al futur amb nous espais per al drama o la comèdia.
Las Arenas va ser un alçat de Fabià Puigserver i ara és un centre comercial de Richard Rodgers. El Palau de l'Agricultura va ser una maqueta de Puigserver i ara la sòlida realitat d'un teatre assimilat pels fidels al Lliure. Un procés binari (sí/no) de decisions que transformen el mapa teatral de la ciutat.
D'aquí un any entrarà en el debat la plaça de toros de la Monumental. Candidata perfecta a alimentar el brainstorming del debat arquitectònic-teatral. La comunitat de fòrums espectalitzats (com skyscrapercity.com) aposta per instal·lar-hi un circ estable, per seguir així l'aventura del nou Price de Madrid, i per recuperar la història del desaparegut Olympia del Paral·lel.
En realitat, les especulacions al voltant de la Monumental ja han començat. Primer futurible llançat pels mitjans: possible seu estable del Cirque du Soleil a Europa, companyia que després de la seva experiència a Las Vegas és cada cop més procliu a abandonar la transhumància. De totes maneres, davant dels antecedents d'operacions relacionades amb multinacionals de l'espectacle, aquesta mena de notícies haurien de posar-se en quarentena. També Walt Disney va fer arribar en el passat els seus scouts per mirar de tenir un teatre a Barcelona...
Si és important el ser o no ser, també ho és el ser que acaba per generar-se quan certs edificis ocupen espais concrets. Encara que sigui simple coincidència, en aquests moments els dos grans motors escènics públics de Barcelona s'aixequen en dos entorns d'escassa simpatia urbana. El TNC es troba a la frontera entre el hinterland històric i la nova ciutat que s'estén darrere el tòtem de la Torre Agbar. Una terra de ningú hostil que té per endavant un calendari infinit fins a fer realitat el propòsit de Cerdà de traslladar la nova centralitat barcelonina a les Glòries. El present no té ànima. Lluny de la complicitat ciutadana que es percep al South Bank, tot i l'arquitectura brulatista del National Theatre. La plaça de les Glòries és un monument al desencontre i a la solitud. Pot ser que el funcionament del Centre del Disseny aporti un principi de coherència urbana, un cop descartat el complex d'oci dibuixat per la Zaha Hadid, prematurament batejat com a plaça de les Arts.
Decisions com la de pujar el Lliure fins al final del carrer Lleida. Un altre entorn que exigeix al públic una predisposició expressa per moure's. Tots els projectes per apropar aquesta penombra urbana a la ciutat de l'entreteniment estan aturats a l'espera de temps millors. Mentrestant es plantegen preguntes sobre què hauria passat si finalment hagués estat possible el Lliure a Las Arenas. Alguns estan convençuts que el present del Paral·lel seria un altre.
Les mateixes preguntes que es podrien fer sobre l'opció final de construir la nova Sala Beckett en un Poblenou en procés de redefinició urbana. Quan d'aquí unes setmanes es presentin els projectes arquitectònics triats, potser s'oblidaran els múltiples rumors que van circular sobre la Beckett com a nova inquilina del Principal. De nou s'imposa la força centrífuga en el repartiment dels centres teatrals de nova creació.
En tot cas, els teatres no han demostrat la seva capacitat de crear ciutat. Són fites solitàries el prestigi de les quals no contamina el seu immediat entorn urbà.
