Teju Cole: "Tenim tendència a protegir-nos en excés dels desastres"

Teju Cole va créixer a Lagos, però ha madurat a Nova York. Les dues dècades de familiarització amb una de les ciutats occidentals més cobejades li han permès escriure una novel·la sobre la recerca de la pròpia identitat en un entorn conegut i alhora estranger. Ciutat oberta (Quaderns Crema) ha merescut el premi PEN/Hemingway 2012, el New York City Book Award for Fiction i el premi Rosenthal de l'American Academy of Arts and Letters.

El Julius, el personatge principal de la seva primera novel·la, és un jove psiquiatre d'origen nigerià que comença a explorar Nova York a peu. ¿El llibre parteix del flaneur , un terme popularitzat per Charles Baudelaire a mitjan segle XIX?

La influència no m'ha arribat a través de Baudelaire ni d'Edgar Allan Poe. Alguns dels escriptors que han begut del seu llegat sí que m'han estat importants: autors que graten en la seva biografia per treure'n material narratiu i que fan servir la ficció per donar la seva visió del món. Podríem parlar de Marcel Proust, però tampoc no l'he llegit gaire. El meu flaneur és més a prop de Walter Benjamin i dels novel·listes moderns: les passejades li serveixen per reconstruir la història del lloc, en aquest cas Nova York.

El llibre porta el lector per Harlem i Brooklyn, pel Central Park, Times Square i Broadway i per museus com el Cloisters. S'apropa a l'esclat sensorial de la narrativa de viatges, de tant en tant.

La novel·la és un escrit de ficció en prosa i d'una extensió considerable. A banda d'això, no hi ha cap exigència estructural. El mercat editorial potser prova de canviar-ho... En el meu cas, la meva novel·la -perquè és una novel·la- es vol nodrir tant de la ficció com de la prosa literària de viatges: per on va el Julius, què veu i què en pensa.

El Julius ha nascut i crescut a Nigèria, però la seva connexió amb el país és molt petita.

Volia escriure un llibre sobre la història psicològica de Nova York, sense que això em portés a pontificar sobre els Estats Units. Tenint en compte que la novel·la està ambientada al present, els atacs terroristes de l'11-S hi havien d'aparèixer: quines n'havien estat les conseqüències per als novaiorquesos, però també com es veia des de l'altra banda.

Per això s'emporta el personatge de vacances a Brussel·les.

És allà que coneix el Farouq en un locutori, i a partir de les converses amb ell es fa una idea sobre una determinada visió del món islàmic en relació al conflicte entre Israel i Palestina i el que va passar l'11-S.

A l'avió cap a Brussel·les també coneix una doctora jubilada, la senyora Maillotte, amb qui més endavant anirà a sopar. Ella és incapaç d'entendre els arguments del Farouq, a qui sembla impossible poder arribar a adaptar-se a Bèlgica i, per extensió, a Occident.

Tots els arguments del llibre estan raonats sense caricaturitzar-los. Per a mi era molt important que tant el Julius i la doctora Maillotte com el Farouq tinguessin punts de vista divergents sobre la immigració, i que tots fossin, en menys o més mesura, vàlids. És la doctora Maillote qui després de desqualificar els arguments del Farouq diu una frase molt encertada: "Si ets massa fidel al teu patiment, acabes oblidant-te del patiment dels altres".

¿La seva Nova York no és una metàfora del món occidental?

No. La meva intenció no era aquesta, ni tampoc escriure sobre el multiculturalisme, però volia mostrar les realitats dels llocs que descric. Hi ha molts llibres sobre Nova York en què només apareixen blancs: si hi surt un negre, és anecdòtic. A la meva Nova York hi ha gent de Nigèria, de Grècia, de Bangla Desh i de molts països sud-americans.

¿La ficció, fins ara, no ha reflectit prou aquesta riquesa?

Ha estat així, en part perquè bona part dels escriptors no troben estrany mirar-se la ciutat des d'un punt de vista tan limitat. Potser calia que arribés algú jove i d'un altre país que posés aquest tema sobre la taula. Ciutat oberta és una novel·la sobre persones que han estat marginades: gent que té una feina, però que, simplement, no es té en compte, no es veu. No parlo de gent que és negra, pobra i viu en un gueto, sinó que parlo de gent de classe mitjana que encara no ha resolt alguns problemes per culpa del color de la seva pell.

¿El Julius i vostè tenen gaires punts en comú?

El meu personatge comparteix detalls de la meva biografia: escenaris, edat, cronologia. La seva visió del món i les experiències que viu són molt diferents de les meves.

Cita unes paraules d' Elizabeth Costello , de Coetzee: un dels signes del nostre temps és "amagar l'atrocitat". Ho comparteix?

Sí. Tenim tendència a protegir-nos en excés dels desastres. Mai no s'ha vist cap dels cadàvers de l'11-S: per una banda, hi ha el respecte cap als morts, però per l'altra hi ha una voluntat de desinfecció excessiva. Si el dol no s'arriba a fer, no se supera, i amagar l'atrocitat de l'11-S no ha ajudat a resoldre el problema.

Els monuments commemoratius sí que es permeten...

Són el substitut. I en la majoria dels casos són insuficients.