MEDI AMBIENT
Societat 24/04/2016

Tovalloletes humides: el monstre que col·lapsa les canonades

El seu ús creixent i el fet de llençar-les al vàter i no al rebuig costa fins a 1.000 M€ a l’any a Europa

Mario Martín Matas
4 min
PROBLEMÀTICA 
 Residus acumulats a la depuradora de Rubí.

BarcelonaLa primera alerta, l’agost del 2013, no podria haver sigut més contundent. A Londres, una bola enorme de 15 tones de greix i oli de la mida d’un autobús va col·lapsar el clavegueram de la ciutat, i només després de tres setmanes de feina i un gran impacte mediàtic el tap es va desfer. El problema que generen a les clavegueres els residus que no tenen a veure amb l’ús més tradicional del vàter, però, traspassa les fronteres i també s’ha fet present en els últims mesos a Catalunya, tal com corroboren el director de sanejament de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), Josep Maria Obis, i la cap de servei de relacions exteriors i R+D+I de Barcelona Cicle de l’Aigua (BCASA), María José Chesa. Les tovalloletes humides, en aparença inofensives, són les principals causants del problema.

Els contaminants que generen més problemes en el sanejament de les canonades

L’ACA ha posat xifres a aquest monstre i ha calculat que el consum creixent de tovalloletes i el fet que molta gent decideixi llençar-les pel vàter i no al contenidor gris del rebuig -tot i que no són biodegradables- pot arribar a generar un cost addicional de 150.000 euros a l’any en els sistemes de sanejament de les ciutats amb més de 200.000 habitants. “No és un tros de roba o de paper higiènic, que es desfà, sinó que és un material filamentós compactat a base de pressió que després es va esfilagarsant”, explica Obis, i quan els filaments s’uneixen entre ells, juntament amb altres productes que la gent també llença al vàter, es formen taps que col·lapsen canonades i poden arribar a malmetre bombes, depuradores i conduccions.

Però l’Agència Catalana de l’Aigua no és l’única que ha arribat a aquesta conclusió. L’any passat la ciutat de Nova York va fer públic que aquestes tovalloletes humides havien suposat a la ciutat 18 milions de dòlars en despeses innecessàries durant els cinc anys anteriors, mentre que al febrer el govern del País Basc va xifrar-ho en un milió d’euros a l’any només en depuradores. Al País Basc es va presentar llavors la campanya No alimentis el monstre, un vídeo en què s’explicava que els vàters del País Basc s’empassen cada any 2.400 tones de tovalloletes.

“Tot el que es pugui evitar llençar al vàter ens ajuda moltíssim”, apunta Chesa, que amplia la problemàtica a altres productes d’higiene personal i a restes de matèria orgànica, com un àpat a mitges, perquè això contribueix a estendre les pudors i les plagues, també de rates, que troben així una font extra d’aliment. “És increïble el que es pot arribar a trobar a les clavegueres”, afegeix. De fet, el problema no és només a la xarxa de clavegueram o de depuració d’aigües, sinó que els taps s’han reproduït també en cases particulars i comunitats de veïns, que tot sovint han descobert el drama en el moment en què les aigües grises afloren sense avís previ.

Sobretot amb pluges

Amb aquesta problemàtica, tant l’ACA com BCASA han engegat campanyes informatives perquè el ciutadà entengui la importància d’una bona gestió en el cicle de l’aigua. “És un desafiament per a totes les ciutats de la conca mediterrània”, que veuran com el canvi climàtic accentua determinats episodis de sequera, diu Chesa. “El vàter no és una paperera”, afegeix Obis, que cita el lema de la campanya de l’agència. Utilitzar-lo com a tal genera un encariment dels costos a les 500 depuradores que funcionen actualment a Catalunya, que més enllà d’haver d’afrontar reparacions extraordinàries també han de consumir més energia per separar productes indesitjats.

Dins de tota aquesta “massa informe” de residus, les tovalloletes són el producte més “perillós”, expliquen des de l’ACA, pels estralls que produeixen. EurEau, l’entitat europea que aglutina associacions d’aigua de tot el continent, xifra el cost entre 500 i 1.000 milions d’euros l’any. “Quan les tovalloletes entren en els sistemes de bombament fan que es puguin espatllar. De fet, hem hagut de canviar moltes bombes tradicionals per altres trituradores”, diu Obis, però això pot no ser suficient. Tampoc ho són les instal·lacions de reixes automàtiques, per on passen un rasclet periòdicament per retirar els embussaments, perquè en determinats episodis d’afluència massiva ni tan sols els sistemes més avançats poden ser capaços d’absorbir-ho tot, especialment en les interseccions en què es produeix un aprimament.

Passa sobretot durant els episodis de pluges, després de molts dies de sequera, perquè com que la major part de la xarxa del subsòl és la mateixa per a les aigües residuals que per a la pluja, les precipitacions arrosseguen el material que es va acumulant dins dels col·lectors. Quan plou amb més intensitat, de fet, “tota la porqueria de la claveguera acaba al mar”, admet Chesa, un problema que també ha denunciat la Confraria de Pescadors de Barcelona, cansada que els vaixells treguin alguns dies més brutícia que no pas peixos. És per aquesta raó que l’ACA recorda en la seva campanya SOS aigua! que els oceans s’han convertit en l’abocador més gran de la humanitat, perquè cada any s’hi llencen tones de residus, que, en un 70% dels casos, s’enfonsen i no es veuen. La majoria d’aquests residus són plàstics, que acaben desfent-se i entrant en la cadena tròfica dels animals marins. A la pràctica, s’estima que el mar Mediterrani és un dels més afectats i que a les costes d’Itàlia, França i Espanya es poden arribar a trobar fins a 2.000 unitats de plàstic per km, concreta l’ACA. La pròxima vegada que aixequem la tapa del vàter, val la pena pensar-hi. Els guanys seran per a tothom, encara que potser sigui difícil veure-ho en el rebut.

stats