Treballadors sota vigilància

BarcelonaEl vistiplau del Tribunal Europeu de Drets Humans a l’acomiadament d’un enginyer romanès per haver escrit missatges personals amb el seu correu electrònic de feina durant l’horari laboral obre la polèmica de quin és nivell de privacitat que té un treballador. Fins a quin punt és legal que l’empresa pugui espiar la correspondència dels empleats? Tot i l’aval de la justícia, és ètic? On queda el dret a la intimitat de les persones?

¿Un nou concepte d’intimitat en les relacions laborals?Actualment no hi ha cap llei “específica” que abordi aquesta qüestió. De fet, fins al 2007 l’ordinador de la feina era considerat un efecte personal del treballador, com el seu armariet. “Era inviolable tal com estableix l’article 18 de l’Estatut dels Treballadors”, explica Pere Vidal, advocat laboralista i professor de dret laboral de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Si l’empresa volia accedir-hi ho havia de fer davant d’un delegat dels treballadors, de l’empleat afectat i durant la jornada laboral. “Això feia que el cap perdés l’efecte sorpresa”, puntualitza Vidal.

Però una sentència del Tribunal Suprem del 26 de setembre del 2007 va trencar aquesta inviolabilitat. Un directiu d’una companyia gallega va ser acomiadat després que durant la reparació del seu ordinador els tècnics trobessin el sistema infectat de virus informàtics a causa de la “navegació per pàgines poc segures d’internet”, que van resultar ser webs pornogràfiques. La companyia va decidir imprimir tots els arxius i presentar-los als jutjats. Primer la justícia li va donar la raó, però després el Suprem va ordenar la readmissió del directiu només perquè la companyia no tenia una normativa específica sobre les limitacions d’ús dels seus ordinadors.

D’objecte a mitjà de treball

Tot i així la sentència de l’alt tribunal reconeixia per primer cop que l’ordinador és un mitjà de treball que l’empresari facilita al treballador i que la companyia pot controlar l’ús que en fa. “El control dels ordinadors, o fins i tot del correu electrònic, es justifica per la necessitat de coordinar i garantir la continuïtat de l’activitat laboral i per la protecció del sistema informàtic de l’empresa, que pot veure’s afectat negativament per determinats usos”, defensava el text.

Aquesta escletxa legal i l’increment de l’ús de les xarxes socials han provocat que en els últims anys -especialment des del 2010- cada cop hi hagi més empreses que disposin d’un protocol d’ús dels seus mitjans tecnològics. Són, sobretot, multinacionals dedicades a les noves tecnologies, perquè els seus treballadors passen moltes hores davant d’una pantalla, i grans indústries on és difícil que l’empleat justifiqui l’accés a segons quines pàgines web. “La majoria opten per recomanar un ús responsable de l’ordinador i adverteixen que l’aparell, com que és propietat de l’empresa, pot ser monitoritzat”, detalla Vidal. La monitorització implica que l’empresari pot accedir a la pantalla que està veient el treballador en temps real. També hi ha companyies, però, que opten per bloquejar l’accés a determinades pàgines o xarxes socials, com Facebook, Twitter o continguts pornogràfics, o que directament prohibeixen entrar a internet.

Les empreses que compten amb aquestes normatives tenen l’obligació de donar-la a conèixer al treballador. “En les relacions laborals, com en qualsevol altra, han de quedar clares quines són les normes de joc”, explica Soledad Calle, membre del grup de treball de benestar a la feina del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. El que acostumen a fer les companyies és donar el seu protocol per escrit a l’empleat i que ell firmi un paper conforme l’ha rebut i llegit. Alhora hi ha empreses que recorden de forma periòdica la normativa a través de correus electrònics.

Primer, un avís

Però ¿quan es considera que un treballador incompleix el protocol? Segons els experts aquest és el gran debat. “Quan s’incorre en un ús abusiu”, coincideixen. En el cas de l’enginyer romanès, l’empresa va trobar fins a 45 pàgines de missatges personals escrits en el correu de la feina en només una setmana. Davant d’aquesta situació, el procediment que s’acostuma a seguir és avisar primer per escrit l’empleat que està fent una utilització incorrecta dels mitjans tecnològics i, si persisteix aquest comportament, acomiadar-lo. “Sota cap concepte, però, l’empresari pot fer ús de la informació que ha trobat, perquè és personal. Seria una clara intromissió en el dret a la intimitat”, deixa clar la portaveu del Col·legi de Psicòlegs.

A més de la sentència del Suprem o de la del Tribunal Europeu dels Drets Humans, en els últims nou anys hi ha hagut un degoteig de decisions judicials en què s’avala que l’empresari tingui accés als correus dels treballadors. Aquest fet acabarà provocant “una connexió social”, tal com ja va passar durant la Revolució Industrial, assegura Genís Roca, fundador de RocaSalvatella, consultoria especialitzada en la transformació digital dels negocis i les organitzacions. Durant la Revolució Industrial -recorda- hi havia una legislació que permetia contractar nens, treballar dotze hores al dia o no tenir vacances ni seguretat social. “Als primers empleats que ho van denunciar els van acomiadar, però la pressió social va derivar en la creació dels moviments sindicals i es van aconseguir els actuals avantatges laborals que països com la Xina encara no tenen”. Roca, però, dubta que la “connexió social” la liderin en aquesta ocasió els sindicats. “Mentre no arribi, els empresaris segueixen recollint dades dels treballadors i acomiadant i castigant els que es queixen”, afirma.

Davant aquest context, els experts reivindiquen una llei específica en què s’escolti l’empresariat però també la ciutadania. “Els ciutadans hauran d’intervenir en aquest debat”, assegura el fundador de RocaSalvatella. Mentrestant, el debat segueix obert: ¿quan resulta abusiu i quan es raonable l’ús de l’ordinador de la feina per fer gestions personals?