Ara que els mesos caniculars s'han acabat, arriba l'hora dels records, els propis i els aliens. Afortunadament, les càmeres digitals han fet tan inabastable la sessió de fotos dels amics tornant de vacances que la majoria les pengem al Flikr i passem un enllaç als coneguts amb la certesa que no l'obriran. Alguns fan vídeos amb les imatges fonent-se en negre entre elles o qui sap quin efecte digital. S'acompanyen de música i en la majoria dels casos son videoclips kitsch d'una retòrica recurrent i similar, s'hagi fet un viatge al Perú, a Tailàndia, als llacs suïssos o a Nova York.. I és que el record de viatge més universal és avui la fotografia, que substitueix les antigues postals però augmenta poc la seva varietat. Si es viatja a destinacions turístiques es comprova que, si fa no fa, tothom fa les mateixes fotos, als mateixos monuments i des dels mateixos punts.
El que no ha canviat amb la cultura digital és la compra d'objectes, els coneguts com a souvenirs . Botigues dels centres històrics o paradetes al costat del monument, la muntanya, el llac o qualsevol cosa que hagi esdevingut turística venen tot un univers de figuretes, reproduccions, gadgets i andròmines que tenen un sol objectiu: fer corpori un intangible, el viatge. Qui no ha comprat alguna vegada un souvenir durant les vacances per regalar-lo a un amic? ¿O bé per recordar per sempre més el viatge somiat: una miniatura d'un monument, una samarreta o un clauer?
El souvenir el comprem sempre per a nosaltres, fins i tot quan el destinatari és un altre. No hi ha res tan egoista com portar un record a una tieta per fer-li saber que quan érem en aquell racó remot del món ens recordàvem d'ella. En realitat, el que volem és que ella recordi, cada cop que vegi la figureta sobre la tauleta del passadís, que nosaltres vam estar allà, lluny, com a veritables conqueridors, aventurers, cosmopolites viatgers.
Els souvenirs han esdevingut un producte massiu, en sèrie, fet de plàstic barat, normalment a la Xina, destinat a un turisme massiu, seriat també. El viatger ha donat lloc al turista i amb ell els tòpics esdevenen dogma. El turisme d'alta velocitat, que visita ciutats en una tarda i continents en quinze dies, no té temps ni vol descobrir l'autèntica identitat del lloc que visita. Tan sols vol reafirmar el que ja sabia per les guies turístiques o els catàlegs de les agències de viatge.
L'estratègia del souvenir
Però, perquè això sigui possible, cal que el souvenir respongui a una estratègia concreta. Cal reduir de la complexitat d'un lloc, ciutat, cultura, època, etc. a icones reconeixibles. Un cop ho aconseguim, les reproduïm allunyant-les de la realitat i les deixem en un estat de neutralitat perquè el turista sempre trobi la seva . L'efecte que produeix sobre el lloc souveniritzat és una pèrdua de riquesa d e matisos i de diversitat que fins i tot acaba afectant els pobladors originaris. Ja sigui el toro, la sevillana o el barret mexicà a Barcelona o el bumerang, el cangur i el coala a Austràlia. Amb aquest mecanisme tot és susceptible de ser souveniritzat , ja sigui una ciutat com París, un fenomen dolorós com el Mur de Berlín o un personatge com el Che Guevara.
Tot plegat forma part d'un mercat immens que és el turisme i pel qual les ciutats i els països lluiten cos a cos. Per això, entre altres coses, sorgeix en les últimes dècades l'arquitectura icònica, per crear marques turístiques que puguin atreure visitants. És així com arribem al Guggenheim de Bilbao, potser el més gran i brillant exemple de la construcció d'un souvenir a escala monumental.
Què és autèntic?
Fa uns anys Federico Moccia va escriure en un dels seus llibres una escena ensucrada fins a l'extrem: una parella d'amants lliguen una cadena a la barana d'un pont de Roma i llencen la clau del cadenat al riu Tíber. Bé, resulta que alguns lectors van emular l'escena i els turistes ho van veure, van fer fotos, vídeos i les van penjar a la xarxa. Al cap d'uns mesos venedors de souvenirs incloïen cadenats entre els productes a la venda. Ara fa un parell d'anys l'ajuntament va serrar tots els cadenats perquè la barana corria perill de caure. Alhora les claus al Tíber provoquen un problema d'oxidació. Aquesta anècdota bé pot resumir la recerca de l'autenticitat en el viatge turístic. Els rituals turístics esdevenen autèntics independentment de la realitat del lloc on es fan. Tan sols han de ser coherents per als visitants.
Un americà en un creuer pel Mediterrani que fa una parada a Barcelona, d'una tarda, com a ciutat espanyola, és molt difícil que pugui i vulgui descobrir que no és el mateix Catalunya que Andalusia o fins i tot que Mèxic. Diuen que aquests viatgers convenen perquè tenen alt poder adquisitiu i fins i tot s'ha construït un hotel per a ells, el conegut Hotel Vela. Tanmateix, aquests creuristes són l'exemple clar que la realitat del lloc i el que és autèntic per al visitant no tenen res a veure. Com a molt aconseguirem que vegin alguna obra de Gaudí, sempre que es vesteixi de geni espanyol . Però no pretenem fer-los entendre gaire més. És un problema de velocitat.
I el que veiem clar a casa nostra, ho deixa de ser quan nosaltres fem de turistes. Qui no ha portat un esclops d'Holanda, un barret rus de Berlín, una gel·laba del Marroc, una cloïssa del pelegrí de Galícia o un barret de cowboy de Texas? ¿Estem segurs que aquests objectes representen la realitat local d'allà on hem anat? ¿Hem vist molts holandesos amb esclops?
Més enllà del 'kitsch'
Afortunadament, per als viatgers menys recurrents, hi ha una nova generació de souvenirs, més sofisticats, més contemporanis, menys obvis. Són els objectes que van més enllà del simple record, per plantejar, sovint amb ironia o sarcasme, l'ús del mateix souvenir, el significat, la metàfora del que representa. Per exemple, les figuretes de Van Gogh convertit en Action Man, amb un cap intercanviable, amb orella i sense. O un raspall per netejar les ungles amb la forma de la porta de Brandenburg. Aquest és un territori on l'art també ha fet propostes interessants, com una obra de Carlos Pazos amb la Moreneta sostenint el Floquet de Neu a manera de Nen Jesús, una peça que sempre que s'ha exposat ha generat una certa polèmica entre els més conservadors.
Hi ha una evidència: el souvenir diu més de qui el compra que de qui el ven. Una col·lecció de souvenirs és una col·lecció de turistes més que de lloc turístics. L'oferta és molt àmplia i fins i tot podem optar per comprar objectes d'us domèstic que sense estar pensats per ser souvenirs pel fet de ser variants locals poden complir perfectament aquesta missió. Un cullerot de fusta fet als Alps o un barret de palla de Costa Rica, un batedor de te del Japó o un dosificador de pastis de França, són només petits exemples.
Entre la marca i la dignitat nacional
Tanmateix, les destinacions turístiques han entès que al marge de ser un producte, els souvenirs són evidentment símbols del lloc a què fan referència i han començat a intentar millorar la seva qualitat. Fa uns dies apareixia a la premsa que la ciutat de Milà havia establert una mena de línies vermelles del mal gust i que els souvenirs que les travessin seran retirats del mercat. Entre ells uns calçotets estampats amb els atributs del David de Miquel Àngel. París persegueix els subsaharians que venen reproduccions de plàstic al voltant de la Torre Eiffel amb l'argument que no tenen la qualitat necessària per representar la grandeur française .
A Barcelona el debat sobre els coneguts barrets mexicans reviu cada estiu i finalment semblen estar en franca retirada. Els botiguers de la Rambla es van comprometre a no tenir-los a primera línia i amagar-los subtilment al fons de la botiga. D'altra banda, sorgeixen iniciatives per dignificar el "record de" i el Centre d'Artesania Catalunya fa temps que treballa en un projecte interessant anomenat Empremtes. Sota aquest nom es reuneixen productes artesans de bona qualitat material i estètica. Alhora s'intenta diversificar les icones reproduïdes per als artesans o per a qualsevol que vulgui generar productes turístics, basant-se en un estudi fet per la Generalitat de Catalunya que ha reunit 116 icones de Catalunya : del caganer a l'espetec de Vic. Inclou intangibles com El cant dels ocells o el domini .cat i donant un cop d'ull a la contemporaneïtat incorpora arquitectura actual o fenòmens com el Sónar.
