Ser llargs de mires

Ni ser de poble et condemna al provincianisme ni la capital t'obre sempre de mires. El Roger Mas canta a la Mare de Déu del Claustre de Solsona però de provincià no en té res. Bàsicament perquè provincià és qui plagia un model estranger sense passar-lo pel propi estómac. Qui no sap lligar el que aprèn a la universitat amb el que va ensenyar-li el seu avi, sigui de Concabella, de l'Eixample o un desarrelat complet. Que els pobles es van mantenir intactes mentre Barcelona es castellanitzava és una obvietat. Per això el millor termòmetre per examinar la nostra cultura és la capital i per això és tan important que els Mishima siguin de Barcelona i hagin necessitat treure un disc en català per menjar-se els torrats que no es van menjar en anglès. Com també és clau que ho siguin els Manel, perquè demostren que crear en català compensa, tot i haver mamat una llengua tan poc carnosa i neta.

Mentre que el provincianisme rural és miopia, onanisme d'oasi folkoritzat, l'urbà és vista cansada, copiar qualsevol tradició excepte la pròpia per ressentiment o incultura. Per créixer ens cal ser llargs de mires i no vol dir mirar lluny. Sinó mirar lluny, mirar-se a si mateix i saber-ho relacionar.