Les vacances i el cel
Les vacances són un invent pervers: una manera d'aconseguir que ajornem indefinidament el moment d'aturar-nos a pensar si estem satisfets amb la feina i amb la vida que fem.
Pensar en les vacances, planejar-les, comprar els bitllets d'avió amb mesos d'antel·lació i anar al gimnàs per estar en forma a la platja és com pensar en el cel i en la vida eterna, i confessar-nos, i fer bondat, per assegurar-nos la felicitat en un altre món.
De la mateixa manera que el creient suporta les misèries de la vida gràcies a la promesa del cel, la secretària assetjada, el conserge d'un museu sense visitants o el professor d'institut sense vocació suporten el seu calvari amb la idea que faran tres setmanes de platja a Salou, en un hotel amb piscina i bufet lliure.
Els caps de setmana formen part del mateix engany. Es tracta que l'alienat tingui petits tasts de felicitat, com els que té el creient quan se li perdonen els pecats. Però no proposo pas de suprimir les vacances.
El que proposo és no confiar la felicitat ni al cel ni als dies en què no treballem. I si a més a més tenim vacances, fantàstic. I si també tenim cel, collonut.
