ENTREVISTA
Societat 02/02/2015

Valentí Sanjuan: “Tots som uns grans generadors d’excuses”

“Ironman, Ultraman i Batman”. Així es defineix Valentí Sanjuan, un atípic personatge que volta el món corrent i gravant-se en vídeo. Es va donar a conèixer amb un canal propi al YouTube i ara ha escrit un llibre. No calla

i
àlex Gozalbo
4 min
Valentí Sanjuan recolzant-se sobre la bici i agafant amb la mà esquerra la càmera amb què grava els seus vídeos.

Plou, però Valentí Sanjuan (Barcelona, 1981) arriba a la redacció de l’ARA en bici mentre grava un vídeo. “Aquest és el diari català que ho peta”, diu. Minuts després, penja les imatges al seu canal de YouTube, que compta amb gairebé 100.000 subscriptors. Molts d’aquests fans han comprat Lo que te hace grande: 50 cosas que aprendí corriendo por el mundo (Alienta), un llibre directe, escrit sense artificis, que explica algunes de les aventures que ha protagonitzat últimament.

Per què va començar a córrer?

El primer contacte que vaig tenir amb aquest esport va ser per una parella que em va deixar. Després de prendre’m una valeriana, mirar tres pel·lis i despertar-me quatre vegades, sortia a córrer. Quan ja estava millor, anys després, em vaig fotre una hòstia guapa. Em van passar quatre coses heavies molt seguides. La més forta és la de ma mare: en un mes li van diagnosticar un càncer i va morir. A més, una empresa que havia creat amb uns amics no va anar bé, em vaig quedar sense feina i una altra noia em va deixar. Va ser un desastre, però em va servir per canviar el xip i entendre que això dura el que dura i que no sabem fins quan serem aquí. Per tant, tot el que ens omple molt, a fotre-li.

Què li aporta córrer?

Gran pregunta. L’únic que tinc clar és que per a mi córrer no és córrer. Tot el que aprenc de l’esport em serveix per a l’empresa i per a la vida. Hi ha coses que semblen molt difícils, però quan te les planteges veus que són possibles. Jo era un tipus amb poc hàbit per fer esport, fumador i amb mitxelins. Superar reptes m’ajuda a creure que sóc invencible. No hem de deixar d’intentar coses per la por a fracassar.

Molta gent l’agafa a vostè com a exemple. No és perillós?

No hauria de ser així, perquè jo he fet les coses molt malament. Sóc l’antiexemple. He fet les coses així perquè sóc un tipus molt impacient, un motivat, i sentia que ho havia de fer d’una determinada manera. No vaig seguir ni els terminis ni els consells dels especialistes. En dos mesos faig fer un Ironman. Això no ho hauria de fer ningú, però tampoc cal pontificar gaire o sobreprotegir a ningú. El pitjor que et pot passar per anar a una prova sense estar preparat és que et lesionis o que avorreixis l’esport. No són coses greus.

Encomanar-se l’optimisme és clau.

Tots som uns grans generadors d’excuses. Jo el primer. No passa res per sortir a córrer un diumenge a la nit plovent, però sovint ens ve més de gust el sofà i la manta. La gent em diu que fa moltes coses i que no troba temps per fer esport, però si desitges una cosa has de trobar la manera de fer-la, de rascar temps d’on sigui. Cal trobar estones per a les coses que més ens agraden i més ens ajuden a ser feliços.

L’altre dia alertava del cansament que pateix per penjar un videoblog diari. S’ha buidat?

Com Pep Guardiola! Ho he pensat molt i crec que he entès el que volia dir. En un mes m’han passat moltes coses. Físicament estava fotut i, de cap, destrossat. Faig aquestes coses perquè em motiven molt, però l’últim dia de l’Ironman de Hawaii vaig pensar que havia de córrer per obligació i no per ganes. Havia de fer 84 quilòmetres i només tenia ganes de tornar cap a casa. L’excés de feina m’ha castigat. He après moltes coses, però encara no les he digerit. Sóc molt afortunat, però no m’arriben les hores. Els entrenaments, la feina a Gordon Seen, les conferències, el vídeo diari... He de trobar la manera de fer-ho viable.

Quan costa fer un vídeo diari?

Al principi hi dedicava poc temps, però després em vaig tornar més exigent. Hi ha youtubers collonuts. Per fer-ho bé calen unes tres hores diàries.

Té èxit pel que fa, però sobretot per com ho explica.

Jo faig trampa perquè a mi el que m’agrada és tot el pack. M’agrada anar a córrer i fer vídeos per ensenyar en primera persona les interioritats d’una cursa. M’apassiona mostrar com estàs rient durant una prova i, al cap de dos minuts, vomitant. M’agrada explicar històries i el contacte amb la gent. He aconseguit barrejar totes les meves passions.

Com està funcionant el documental de l’Ironman de Hawaii?

Està funcionant molt bé. La gent fot dues hores de cua per veure’l. És una burrada que no té cap mena de sentit. Centenars de persones vénen a veure en cada ciutat un tipus gros o, en el millor dels casos, exgros, que corre. Sense el suport de la gent, no podríem fer aquestes coses perquè no les podríem pagar. És brutal i et fa sentir com si fossis dels Rolling Stones. La gent no és un “m’agrada”a Facebook o un número al YouTube. Hi ha gent que ens diu que mirar els vídeos l’ha ajudat a superar un càncer o a reunir forces per canviar de feina. Quan perdo l’adherència física o emocional, recorro a ells per seguir esforçant-me.

Quins són els seus pròxims reptes?

Tinc un doble repte. M’agradaria fer la Titan Desert, que és una prova molt bèstia que recorre el desert amb mountanbike, i, tres dies més tard, l’Epic 5, que t’obliga a fer cinc Ironmans consecutius per diferents illes de Hawaii. No sé com hi arribaré de forces, però serà el meu gran repte de l’any.

stats