Publicitat
Publicitat

Vicent Baydal: “Som valencians des de molt abans de ser espanyols”

Un viatge al passat de més de set segles ha permès a Vicent Baydal datar el naixement del poble valencià. Tot i que popularment s’entén que la conquesta de Jaume I va donar origen a la identitat valenciana, l’historiador data aquest fet un segle després

Valencià de naixement i valencianista de convicció, Vicent Baydal és professor d’història del dret a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Abans va passar dos anys a Oxford investigant sobre l’origen del parlamentarisme europeu i, més en concret, el de la Corona d’Aragó. Malgrat la seva joventut (1978), és una de les veus contemporànies més autoritzades per parlar d’història del País Valencià. En el seu últim llibre, Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers), Baydal dóna resposta a una pregunta que ni de bon tros genera consens entre els historiadors.

Permet-me l’espòiler. Llavors ¿els valencians des de quan som valencians?

Els valencians comencem a considerar-nos com a tals, entenent valencians com aquells ciutadans que viuen entre el Sénia i el Segura -que són les fronteres polítiques actuals-, a partir de la meitat del segleXIV, entre 1330 i 1360. És a dir, un segle després que JaumeI formés el Regne de València el 1238, una data que sempre s’ha utilitzat com la de fundació de la identitat valenciana. La realitat és que quan es funda el Regne de València, d’una banda s’expulsa bona part dels musulmans i, de l’altra, comencen a arribar catalans i aragonesos des del nord. Eixos catalans i aragonesos tenien la seua pròpia identitat, perquè sabem que des de la meitat del segle XII catalans i aragonesos se sentien com a tals, de manera que quan van arribar al Regne de València no es podien sentir valencians sinó catalans, aragonesos, castellans o navarresos, que també en van venir. Va ser, doncs, quatre o cinc generacions després de l’arribada de Jaume I, i molt lligat al desenvolupament institucional del Regne amb les Corts i la Generalitat Valenciana, quan els valencians van començar a sentir que tenien una identitat pròpia.

Hi ha autors que daten l’aparició de la identitat valenciana abans.

Hi ha qui diu que som valencians des d’abans de la conquesta de JaumeI. Que els àrabs ja se sentien valencians i que existia una taifa de Balansiya en la qual ja es podia parlar d’identitat valenciana. La qüestió és que les taifes no van crear unes identitats polítiques com les que crearien després els territoris cristians. Per exemple, hi va haver una taifa de Toledo, una altra de Badajoz, una a Niebla, a Algesires... i cap d’elles va crear cap identitat. Principalment perquè les taifes no eren regnes, sinó faccions de poder dins de la comunitat islàmica.

Aleshores, els valencians són valencians des de molt abans de ser espanyols...

Sí, perquè la identitat espanyola tal com l’entenem avui dia apareix en el segleXVI vinculada a les elits de poder i comença a ser forta i estesa en el segleXIX. Per tant, sí que podem dir que els valencians som valencians abans de ser espanyols, però de la mateixa manera que ho van ser els catalans. Amb tot, cal assenyalar que la identitat valenciana d’abans del segleXIX era molt diferent. Actualment donem molta importància a les identitats col·lectives, territorials i nacionals, però abans tenia més importància ser noble, artesà o llaurador. Es donava importància a altres identitats col·lectives que no eren les territorials.

Malgrat que és una identitat anterior, ¿alguna raó històrica explica que actualment molt poca gent se senti només valenciana o més valenciana que espanyola?

La situació actual té molt a veure amb la manera com la identitat espanyola, que s’escampa en el segleXIX, entra en contacte amb les identitats territorials anteriors. La manera d’interactuar va ser l’una com la identitat nacional -l’espanyola- i l’altra -la valenciana- com la regional, la subalterna. Una concepció que és encara majoritària al País Valencià, però hi ha altres casos com el català on ara s’està propugnant que la identitat històricament regional siga la nacional.

S’investiga sobre la llengua, sobre la identitat, sobre els orígens... ¿El valencià és un poble que es mira molt el melic?

El fet d’estudiar-nos i analitzar-nos crec que és propi dels pobles que no tenen una identitat col·lectiva forta i adequada al seu potencial. Per exemple, en el cas espanyol, com que ja tenen un estat i una identitat potent, no cal que es facen tantes preguntes, però en el cas valencià, que no la té, i hi ha gent que aspira a tenir-la, és normal fer-se certes preguntes per saber què falla.

Quin paper ha jugat la història en la formació de la identitat valenciana?

Ha sigut fonamental. La lectura que es feia a finals del segleXIX i principis del XX -i que s’ha imposat- era la d’una identitat supeditada a l’espanyola. Però hi ha altres propostes posteriors, com la de Fuster, que, tot i que l’entén com una identitat regional, la considera subalterna a la catalana i no a l’espanyola.

¿El model del PP valencià dels últims 20 anys reprodueix la manera de relacionar en el segle XIX les diverses identitats existents?

Totalment. És un període dominat per un paradigma basat en una identitat regional banal i molt inserida en la identitat nacional espanyola. Seria el que diu el PP valencià sovint: que la seua manera de ser espanyols és ser valencians.

Ens han dit adeu

Més continguts de