Fra Valentí i el coneixement

BarcelonaA Fra Valentí li agrada la broma, és ràpid com un llamp, de cames i de ment, i li demano que em guareixi dels mals esperits, que foragiti de mi les causes externes que m’amoïnen. Agafa un pom d’herbes remeieres i un sonall fet amb llavors d’una fruita tropical i me’ls fa passar pel coll, el tronc i les cames, a mode de demostració divertida. És un ritual tribal de l’Amèrica precolombina, i els frares missioners caputxins s’esforçaven a explicar als indígenes que es deixessin de rituals i aprofitessin les virtuts de les plantes medicinals. Que aquelles herbes no els guaririen per ciència infusa, sinó que en traurien més partit si les feien infusionar.

Fra Valentí és un savi, un home que si l’escoltes només en pots aprendre, eixamplar el pensament i l’altura de mires. Em sento privilegiat que em permeti acompanyar-lo per la que és casa seva des de fa gairebé trenta anys. Els racons de l’església dels Caputxins de Sarrià amaguen tresors que alimenten l’ànima i el pensament. Primer veiem el museu etnogràfic missional, que conté peces al·lucinants, de gran valor, de quan encara no existia l’americanisme, portades des del continent americà pels missioners evangelitzadors que els recollien per interès antropològic. Hi ha objectes del paleoindi, del neoindi i del precolombí, peces índies arcaiques, formes de l’art primitiu americà. Objectes casolans i també decoratius, recipients, flabiols, figuretes i estores amb formes que és ben clar que van influenciar després l’art modern de Pablo Picasso i Joan Miró, per exemple. Una meravella. Després passem a l’arxiu de documents, al qual porta tres dècades de dedicació arxivera. S’ho coneix tot, ha llegit i investigat incansablement sobre la tasca missionera dels caputxins des de la seva fundació, el 1578, fins a la Guerra Civil Espanyola. Els arxivadors contenen de tot: cartes, mapes, permisos de dir missa, sermonaris, epistolaris, documentació interna...

Passem després a la biblioteca hispanocaputxina, el seu lloc de treball, on la seva tasca s’ha elevat especialment. Hi ha tota mena de manuscrits originals dels quals Fra Valentí ha destil·lat les essències amb paciència per injectar-hi vida, més enllà de l’acumulació d’informació a les prestatgeries d’una biblioteca. N’ha extret la informació per als treballs que li han aportat popularitat: els llibres de cuina, medicina natural i horticultura que recuperen tradicions orals oblidades i tan sols apuntades en vells llibres que són un tresor.

Passegem pel jardí de l’església, “un semibosc o més aviat un bosc enjardinat”, on conviuen plantes remeieres i ornamentals i on es poden sentir els sons del matí a Sarrià, la vida que envolta un oasi de pau i de coneixement. Goso preguntar-li per què es va fer sacerdot. “La fe sempre és la resposta a una crida. Déu et demana que el serveixis”, respon sense pensar-s’ho gens. Tenia vint anys i treballava a la Caixa de Manresa, la seva ciutat. Assistir cada dia a la galdosa cerimònia de l’amor pels diners no era cosa del seu gust i la vida pobra i senzilla dels caputxins potser era un bon aixopluc per al seu descontentament.

Sacerdot als 28 anys

Fa la formació religiosa i els estudis eclesiàstics a Arenys de Mar, i el 1987, amb 28 anys, és ordenat sacerdot. Els frares li encomanen la missió de cuidar i estudiar la documentació, difondre-la. És la injecció de vida que alhora ha donat sentit a la seva pròpia vida. En paral·lel va estudiar també la carrera d’història i la seva tesi doctoral va tractar sobre l’actitud i la mentalitat dels caputxins catalans durant la Guerra de Successió. La seva tasca historiadora té una gran vàlua. No para d’ensenyar-me llibres i volums amb què ha treballat. M’explica que alguns grans noms de la literatura catalana tenen un estret vincle amb la seva orde religiosa: Verdaguer, esclar, però també Maragall, Ruyra, Folch i Torres i Junceda.

El seu camí de coneixement l’ha portat des de l’estudi de la religiositat fins a temes que hi estan vinculats, però no estrictament confessionals. És l’àmbit en què ha excel·lit en els últims anys: les receptes de la cuina conventual i monàstica i l’ús de les herbes remeieres. Algunes de les receptes, medecines i ungüents que explica als seus llibres divulgatius s’utilitzen des de l’Edat de Pedra i s’han conservat gràcies als arxius que ell custodia amb diligència. Em parla de la genciana, dels armolls, del moratort, de la celidònia i de la centàurea. Remeis per refrescar el fetge, píndoles per purgar, pomades per a llagues gairebé incurables i barreges per a febres terciàries. Ja té enllestits dos nous llibres que, si Déu vol, apareixeran cap a la primavera.

Diu missa i confessa cada tarda a la basílica de la Puríssima Concepció del carrer Aragó i cada diumenge oficia la primera cerimònia a Sarrià. Li sap greu la crisi de fe d’avui en dia: “Molta gent viu com si Déu no existís, però existeix!” I a Fra Valentí se li manifesta en les plantes, les herbes i la cuina. En la vida senzilla, i en la transmissió del pensament.