Visió a la televisió, tambors de Montserrat
També el govern pot ser un servei a la societat. O un acte d'amor, que és la idea que tenien de la creació els indis Makiritare, els quals, segons explica Eduardo Galeano, "somiaven que Déu els somiava". A Ruanda hi va haver un temps on el poder s'entenia com aquesta missió de servei -d'amor- a la societat, una missió que estava marcada pel destí. Això passava abans que arribés l'home blanc amb les seves cintes mètriques i comencés a mesurar l'amplada del crani dels habitants del país dels mil turons, els hutus, els tutsis, els pigmeus, i una vegada classificats decidís quina d'entre aquestes ètnies mereixia la confiança del nouvingut. "Els bahutus (hutus) són servidors poc intel·ligents; els abtutsis (tutsis) són bons per manar, i els batwes (pigmeus) són quasi persones", explicava al Parlament belga monsenyor Classe l'any 1929 per argumentar la creació d'una administració colonial a partir de la divisió ètnica, una divisió que va insuflar el verí que anys després, l'abril del 1994, provocaria un dels pitjors genocidis de la història moderna.
Però abans que tot això passés, dèiem, hi va haver un temps en què el poder era una missió de servei, i els governants -en aquell cas els reietons dels petits reialmes repartits pels turons- només podien exercir aquest poder amb eficàcia i diligència si portaven una vida frugal, austera, apartada, dedicada al coneixement de les coses imperceptibles, misterioses; si estaven disposats a trencar-se el cap en la recerca del sentit que també té el que no se sap i s'ocupaven d'adquirir la puresa que els permetria exercir el tràgic destí de convertir-se per al seu poble en el vincle entre les coses humanes i les divines.
Entre les feines principals i més importants del rei, el Mwami, hi havia, per exemple, la de procurar que la pluja regués abundantment els turons perquè les vaques poguessin alimentar-se i les collites fossin generoses. Així, el monarca havia d'entrenar-se la vista i, sobretot, la salut, ja que la contaminació física, la malaltia, podia reduir-li les capacitats per actuar sobre les formacions celestes. Per això, governar al servei del poble suposava un fort sacrifici i un treball personal d'humilitat, austeritat, aïllament; una feina gairebé mística.
Fusta de líder
Nelson Mandela, que s'ha convertit en una mercaderia de les baralles més peregrines i lamentables del nou poder i de la pròpia família -fins i tot se l'ha convertit en una marca de vins!-, tenia també aquesta fusta del líder que es deu a la societat i que confia en la ponderació, l'eficàcia i la decisió del seu guiatge. Les seves dèries personals, deia ell, són assumptes que no es poden barrejar amb la responsabilitat que té el líder a l'hora de decidir sobre el bé comú. Era una idea que havia après de nen: el seu pare va morir quan Mandela tenia 9 anys i va ser el rei dels thembus qui el va educar en les tradicions xhoses i li va inculcar el lideratge. Als 16 anys, Mandela va viure la cerimònia d'entrada a l'edat i va poder cridar " Ndiyandoda !" [Ja sóc un home] després d'haver sofert en públic el dolor de la circumcisió. Aquell aprenentatge, explicava Mandela, li va ensenyar a conservar la calma en els moments més difícils, i demostrar que ets capaç "d'avaluar la situació i trobar la manera de sortir-ne".
En això pensava fa uns dies mentre veia un expresident a la televisió. O quan l'endemà llegia que el ministeri de Defensa vol més diners. Presidents, ministres i secretaris generals que vénen de la indústria de les armes -o de l'electricitat, la sanitat, tant se val- i que ara volen pagar factures de les empreses on han treballat, unes empreses que els esperen per quan hi vulguin tornar agraint-los els serveis prestats, o viceversa; sous d'expresident pagats amb diner públic per fer feines privades... No ens hauria de sorprendre que enmig de tanta vergonya i desorientació alguns mirin cap a la santa muntanya -Mare de Déu de Montserrat!- buscant la llum -i el consol- de nous lideratges.
