Viure en una sucursal

L’abandonament d’oficines bancàries dispara l’ocupació d’aquests espais i complica la convivència

El mostrador d’aquesta antiga sucursal bancària de Sant Andreu s’ha convertit en el moble que separa la cuina de la resta del pis. Per on abans circulaven els documents per fer signar hipoteques i crèdits, ara hi corren plats de llegums i mandonguilles de carn picada i arròs. A l’altra banda dels fogons hi ha un parell de sofàs, una tauleta baixa i dos llits individuals que ocupen l’espai on abans hi havia les cadires per esperar el torn. Són les deu del matí d’un diumenge i els llits estan fets. També hi ha un armari amb roba en un racó i desenes de parells de sabates per terra, però estan totes recollides i ordenades. L’altra banda de l’oficina no està a la vista, perquè uns llençols blancs penjats del sostre intenten donar una mica d’intimitat a les improvisades habitacions. En total hi viuen 11 persones, quatre de les quals són menors d’edat.

El patriarca d’aquesta família que va arribar a Catalunya ara fa vuit anys es diu Marian. “Recollim ferralla i també anem al mercat de les Glòries a vendre roba”, explica. La dona té cura de la llar, els nens estan escolaritzats, tenen menjar, però el dia a dia és molt difícil. Entre altres mancances, no tenen ni aigua ni llum. Amb ells hi viu un altre romanès i també un home amb doble nacionalitat -marroquina i espanyola- que treballa a l’obra. “Fa un any que visc amb aquesta família. Abans érem en un altre lloc. Són bona gent”, diu. Tots ells fa vuit mesos que viuen en aquesta antiga sucursal bancària que abans era de Caixa Penedès però que actualment pertany a Bankia.

La crisi econòmica i les posteriors fusions bancàries van provocar el tancament de centenars de sucursals. Segons les dades del Banc d’Espanya, des del 2008 fins al 2017 havien tancat a Catalunya la meitat de les 4.059 oficines bancàries que hi havia. Aquests tancaments han continuat en els últims dos anys. El mercat no ha pogut assumir la venda o el lloguer de tantes oficines, i aquesta situació, combinada amb l’emergència social que afecta tantes famílies catalanes, ha estès un fenomen que fins ara era testimonial: l’ocupació d’oficines. Ningú sap quantes oficines hi ha ocupades, però se’n poden trobar per tot arreu: a Barcelona, entre moltes altres, n’hi ha a la Via Laietana, a la rambla de Prim, al Turó de la Peira i també a la rambla de l’Onze de Setembre de Sant Andreu, que és on viu la família del Marian.

Entre les diferències culturals, el desconeixement mutu i l’extrema situació de pobresa, la relació amb els veïns de l’entorn està molt deteriorada. El consum d’alcohol del patriarca no hi ajuda. “Jo ja no els serveixo alcohol”, diu emprenyat el cambrer del bar de la cantonada. “I no és racisme. Amb els espanyols faig el mateix: si provoquen problemes, fora”, aclareix. Un veí, l’Ignacio, fins i tot ha recollit signatures per fer-los fora i no descarta que acabin tallant el carrer. “Utilitzen el local per guardar la ferralla i hi tenen gas butà, qualsevol dia hi pot haver un incendi i al costat hi ha una botiga de petards”, avisa alarmat l’Ignacio. Cap companyia del gas ha revisat la instal·lació, tal com estableix la normativa, però la sospita que hi pugui haver un incendi indigna el Marian. “A veure si ens entenem, jo hi tinc quatre nens, aquí dins! Soc el primer interessat que no passi res. No sé què es pensen...”

Desallotjament a la vista

A més dels veïns, l’Ajuntament de Barcelona també els coneix. Segons fonts municipals, “es tracta d’un nucli familiar tancat i amb molt poca disposició a establir contacte amb els diferents equips dels Serveis Socials”. Tot i això, “el 26 de setembre es va fer l’última inspecció a l’interior del local i es va poder comprovar que no hi ha risc imminent de seguretat, perquè els ocupants mantenen el local en bones condicions higièniques”. De tota manera, el districte ha iniciat un expedient per infrahabitatge que en un termini de sis mesos pot acabar comportant “el desallotjament de l’espai”.

La comunitat de propietaris de l’edifici també està amoïnada. “La comunitat no està en contra d’aquesta gent, però està preocupada perquè viuen de manera indigna i hi ha un risc evident”, explica l’administrador de la finca, Francisco Galante. També estan disgustats amb Bankia, ja que, segons denuncien, a més d’haver-se despreocupat de l’immoble, ni tan sols paga la quota de la comunitat. Fonts del banc asseguren que van denunciar l’ocupació el juliol del 2018 (quan hi havia uns altres ocupes) i es comprometen a través de l’ARA a comprovar els diners que deuen a la comunitat i pagar-los.

Si l’Ajuntament acaba fent fora la família i Bankia paga els diners que deu, els veïns respiraran més tranquils. La família del Marian, però, es quedarà al carrer. Probablement buscaran una altra sucursal bancària i l’ocuparan.

Més continguts de