Un jove investigador arriba a un dels estands amb robots del Congrés Internacional d'Intel·ligència Artificial que aquests dies se celebra a Barcelona. Porta una cama de robot a la mà. De seguida l'envolten més joves de diferents països d'Europa. "És la cama dels nostres robots", explica Manfred Hild, de la Universitat Humboldt d'Alemanya. "El que volem és que el robot aprengui per si mateix per a què li serveix i com fer-la servir, com fa un nadó, que explora el seu cos i aprèn sol; si el robot també aprèn per si mateix la farà servir per al que cregui convenient", diu. Que faci el que cregui convenient? "Sí, volem robots lliures", afegeix Manfred. Lliures? No havien de servir per fer el que nosaltres vulguem? Deixa la cama a terra. Es mou sola i puja damunt d'un llibre. Mentrestant, la part superior del cos del robot, que l'espera a l'estand, està aprenent a parlar un idioma molt primitiu. El seu professor és un altre robot.
Aquests joves treballen per fer realitat un dels grans somnis de la ciència-ficció: crear robots que parlin com humans. Però no en el nostre idioma. El que volen és que ells mateixos en creïn un de propi. Formen part del projecte europeu Alear, amb el qual, en definitiva, s'espera aconseguir un robot dotat d'un programari i un físic que el facin capaç d'explorar el seu entorn i aprendre sol. Encara els falta molt per aconseguir aquest gran somni de ciència-ficció que recorda els replicants de Blade runner . De moment, Myon, el robot d'aquests investigadors, i el seu company s'entenen en un llenguatge molt primitiu i no s'expliquen la vida, sinó instruccions molt senzilles, com per exemple com agafar certs objectes. Però aquests algoritmes són la primera llavor per aconseguir que siguin creatius, curiosos i, en definitiva, que aprenguin. I si arriben a ser capaços d'aprendre, potser evolucionaran per si mateixos igual que ho fem nosaltres.
Servils o intel·ligents?
Els investigadors en intel·ligència artificial busquen crear agents amb una intel·ligència pròxima a la humana, un concepte que és polèmic. Poden allotjar-se en un cos humanoide, en un ordinador i en xarxa. En tot cas, molta de la recerca que es fa se centra en un únic tipus d'intel·ligència, alguna de les quals Howard Gardner, psicòleg de la Universitat de Harvard, ja va considerar quan va plantejar el model de les intel·ligències múltiples: la lingüística, la logicomatemàtica, l'espacial, la musical, la corporal, la interpersonal i la intrapersonal. El repte són els sistemes d'intel·ligència general, que permetin combinar múltiples intel·ligències per resoldre problemes més complexos, segons reconeixen els mateixos organitzadors dels congrés, que aquests dies ha portat a Barcelona més de 1.500 experts en aquest tema de tot el món.
Avui, els sistemes experts estan molt enfocats a resoldre problemes concrets, com ara cirurgies, mantenir infraestructures i gestionar informació. Els seus raonaments són limitats. Estan preparats per reconèixer i per reaccionar en certes situacions. Alguns poden reaccionar a imprevistos. Però encara que sembli contradictori, només estan preparats per als imprevistos ja previstos. Estan al nostre servei i no creen per si mateixos.
Motivació i gimnàstica
Els científics anomenen les seves criatures agents . Independentment de la forma que tinguin, siguin humanoides o siguin dins d'un ordinador, sobretot són un sistema intel·ligent que cal motivar amb algoritmes que els recompensin si es vol que aprenguin. N'hi ha que reforcen els encerts. Però també s'està treballant amb altres fórmules per reforçar la satisfacció per la pròpia activitat.
L'ús d'humanoides per part dels investigadors no és un caprici estètic. El cos i l'exercici nodreixen la intel·ligència. Permeten explorar l'entorn i percebre molts dels inputs que ens permeten aprendre. La Robocup, per exemple, la lliga de futbol de robots (el pioner va ser el gosset Aibo), és més que un divertiment. Pels científics, el joc és un entorn per aprendre regles, orientació i resolució de problemes. Molts dels algorismes que creen serviran per a altres coses.
