Feli Marín, de 82 anys, i Paco Cortada, de 87, es coneixen de fa molts anys. De quan el barri del Born, de Barcelona -on viuen- era això, un barri, i no un aparador turístic. Ell regentava el colmado i ella n'era clienta habitual. Ara no tenen on anar a comprar. Se senten fora de lloc. "La xarxa social s'ha anat deteriorant i hi ha persones que han quedat aïllades", assenyala Helena Capella, del pla comunitari del Casc Antic. La Feli i el Paco viuen pràcticament al mateix carrer. No obstant, feia anys que no es veien. "I com vols que ho fem si no podem sortir de casa?", pregunta la Feli. Viu en un cinquè pis sense ascensor. Un centenar d'esglaons la separen del carrer. "Fa 58 anys que els compto. M'hauries d'haver vist de jove com els pujava i baixava. Ara, en canvi, són una barrera".
Gràcies als voluntaris del projecte ciutadà Baixem al carrer, la Feli surt de casa un cop a la setmana. Va a passejar, a fer un cafè o, com la setmana passada, de visita a la Sagrada Família. "Són persones que feia mesos o anys que no sortien de casa perquè no podien baixar escales tot i estar bé de salut, i això els afecta l'estat d'ànim", explica Ferran Daban, tècnic de l'Agència de Salut Pública de Barcelona. Quan Elvira Cerro, de 89 anys, es va topar amb els voluntaris, feia dos anys que no sortia de casa. "El primer dia em va fer l'efecte que estava en un altre país perquè estava tot canviat", explica aquesta veïna del Poble-sec. Des de llavors, li ha canviat la vida. "He tornat a néixer i tinc més alegria. A casa i sola tot era tristesa", diu. El matí passa de pressa però la tarda es fa molt llarga. La ràdio i la televisió ajuden a trencar el silenci. Quan el projecte Baixem al carrer va començar, l'any 2009, es van detectar casos d'ancians que feia fins a quatre anys que no sortien de casa. Tan bon punt van tornar a sortir al carrer va millorar el seu aspecte físic i la psicomotricitat i els va disminuir el plor. Tot i els beneficis del programa, podria acabar perquè el seu finançament no està garantit.
A Catalunya hi ha més de 150.000 persones grans que pateixen soledat i aïllament social. A Espanya arriben al mig milió. Soledat no volguda, s'entén, perquè hi ha persones que viuen soles i no els suposa cap inconvenient. "La soledat és preocupant quan és imposada, i no és una emoció exclusiva de la vellesa", diu Mercè Pérez, de l'Institut de l'Envelliment, que reivindica la necessitat de trencar els estereotips negatius associats a la gent gran.
Envellir no ha de ser un problema
L'aïllament afecta sobretot les persones de més de 80 anys, que és quan acostuma a coincidir amb problemes de salut i dificultats de mobilitat. "Per a mi estar sol és una malaltia". La frase és de l'Antònia, una de les testimonis que ahir es van fer sentir durant la primera Jornada Internacional de Soledat en la Vellesa, organitzada per la Fundació Amics de la Gent Gran. "Hi ha tendència a dir que l'augment de l'esperança de vida és un problema per les pensions o que és una càrrega social, però és una conquesta i un progrés de la societat", assenyala Oriol Alsina, director d'Amics de la Gent Gran. El repte és garantir que la gent gran mantingui un paper actiu. "Quan es jubilen sembla que es tornin invisibles", alerta l'experta en envelliment Louise Hawkley. I una de les propostes que es van posar sobre la taula és allargar 10 anys l'edat de jubilació.
