Publicitat
Publicitat

Les claus

Wert també revoluciona les universitats

Oposició fèrria dels estudiants al model de 3 anys de grau i 2 de màster

Amb la Lomce no n’ha tingut prou. El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, té la intenció d’acabar la legislatura amb dues reformes educatives. Aquest curs va entrar en vigor -a les comunitats que no l’han desafiada- la de primària i secundària, i està previst que ja el següent es posi en marxa la universitària. Això sí, amb una variable per esquivar ser el protagonista absolut en les pròximes manifestacions: la reforma no serà obligatòria i seran les universitats les que decidiran si adoptar-la o no. El ràpid procés, rebutjat tant per la majoria de rectors com per professorat, estudiants i sindicats, ja està en marxa i es preveu que s’aprovi en consell de ministres “d’aquí poques setmanes” (previsiblement al gener), assenyalen a l’ARA fonts del ministeri d’Educació. Només queda un tràmit: que el Consell d’Estat enviï el seu informe sobre el nou reial decret a la Moncloa.

La reforma arriba només set anys després de l’inici de la implantació del polèmic pla de Bolonya i en l’últim curs que queda perquè totes les llicenciatures s’adaptin al nou sistema de graus. Si bé abans del 2007 existien diplomatures de tres anys i llicenciatures de cinc, amb l’adaptació a l’espai europeu d’educació superior (EEES) es va passar a carreres de grau de quatre anys (240 crèdits ECTS) i un de màster per poder accedir a un doctorat, en què es necessiten actualment 300 crèdits ECTS. Ara el govern del PP vol tornar a retallar un any a les carreres i passar del model 4+1 al 3+2 (3 anys de grau i 2 de màster). El principal argument que esgrimeix Wert és que això ajudarà a la internacionalització de les universitats espanyoles, ja que la majoria d’estats europeus tenen el model 3+2.

“No trobem joves estrangers que vulguin venir a estudiar a l’Estat perquè tenen molts problemes per homologar-se els crèdits”, rondinen des del ministeri d’Educació. Obvien, però, que Espanya és el país que va rebre més estudiants Erasmus el curs 2012-2013 (40.202) -segons dades de la Comissió Europea difoses al juliol-, per sobre d’Alemanya (30.368) i França (29.293), tot i tenir menys població. I també va ser el que més en va enviar a l’estranger.

Els punts calents del nou model

El debat sobre el model 3+2 no és nou. Durant la discussió del procés de Bolonya, moltes universitats de l’Estat, sobretot catalanes, el van defensar per acostar-se a la resta d’estats europeus. Però llavors el govern socialista va decidir rebutjar-lo per evitar relacionar les llicenciatures amb les diplomatures (de 3 anys) i es va optar per un punt intermedi: quatre anys de grau. Els rectors en són conscients i per això han demanat més temps per debatre la reforma, però només se’ls ha concedit el benefici de la decisió sobre si escullen el model a partir del curs vinent o no. Un benefici que molts veuen enverinat.

“Com argumentarem que un estudiant de grau de 3 anys té la mateixa formació bàsica que un de 4?”, es pregunta un informe elaborat per la sectorial acadèmica de les universitats espanyoles (CASUE) sobre el model 3+2, en què conclou que la reforma és precipitada i exigeix a Educació més informació per poder avaluar la implantació del pla de Bolonya, que ha provocat un “immens desgast normatiu, de recursos i esforç de personal”, en un context de retallades.

Estudiar serà més car?

Però si hi ha un argument de pes, és el preu. El cost dels estudis de postgrau o màster es dispara fins a més de tres vegades el cost d’una matrícula de grau. I es tractaria, a més, de dos anys. “Implicaria un encariment dels costos per a l’estudiant i no comptem amb un bon programa de beques prou dotat per garantir la igualtat d’oportunitats”, assenyala l’informe, per tant, “amb el 3+2, es reduiria la formació dels estudiants amb menys recursos econòmics”.

De moment hi ha hagut poca mobilització dels estudiants sobre la reforma, i més si es compara amb la del pla de Bolonya. Des del Col·lectiu d’Estudiants de Madrid, que va manifestar-se per la Complutense fa poc més d’un mes, “la reforma només servirà per cedir gradualment la bona educació a les classes més riques”. “Es tracta d’un negoci en què eliminen continguts del grau clàssic per passar a una fase de màster amb matrícules tan prohibitives que molts estudiants no podran acabar els seus estudis”, afegeixen.

Els sindicats opinen el mateix. I, a més, lamenten que no s’hagi convocat cap reunió sectorial amb ells per debatre la reforma. Julio Serrano, secretari general d’universitats de CCOO, assegura a l’ARA que l’objectiu final del PP és crear universitats de primera i de segona. “L’objectiu és que els graus siguin generalistes, per tant, també es retallarà en professorat. Es generarà competència a la baixa i qui hi acabarà guanyant seran les universitats privades, les primeres a implantar el model”, diu. Des del PP, en canvi, defensen que la necessitat d’especialitzar-se en un grau farà que els preus d’aquests estudis es “compassin” als del grau.

L’última pedra a la sabata és l’homologació. Es defensa que serà més fàcil la internacionalització, però seran les universitats les que hauran de debatre com demostren que tres anys (180 crèdits) són el mateix que quatre (240).

Una nova reforma que trepitja els talons a la implantació del pla de Bolonya

Quan va ser l’última reforma universitària?

El 1999, 29 ministres d’Educació d’Europa es posen d’acord per impulsar abans del 2010 l’espai europeu d’ensenyament superior (EEES), per millorar la mobilitat i homologació de títols. A l’Estat es comença a implantar a partir del 2007.

Com va reaccionar la comunitat universitària al pla de Bolonya?

Va tenir un fort rebuig dels estudiants en observar que es tractava d’una reforma que emmascarava una progressiva política de privatització de les universitats. De fet, des del curs 2007-2008 -l’últim en què els vells plans d’estudis van estar plenament vigents- fins al 2013-2014 -quan va acabar la implantació del pla de Bolonya- els preus de les matrícules s’han encarit d’un 69% a un 291%, sense comptar la inflació.

¿El debat sobre el model 3+2 és una novetat?

El debat no és nou. Durant la construcció del pla de Bolonya a l’Estat molts rectors, sobretot catalans, van apostar pel model amb més presència en la resta de països europeus, però es va acabar desestimant, cosa que va convertir Espanya en una raresa dins de la UE.

Quins altres estats europeus apliquen aquest model?

Dels grans estats europeus, Alemanya, França i Itàlia. Però també Bèlgica, Suècia, Finlàndia, Suïssa i Àustria. Són la majoria, si bé impera l’heterodòxia encara pel que fa als plans d’estudis. Als EUA, l’Àsia i l’Amèrica Llatina els graus tendeixen a ser de quatre anys.

¿Alguns estats estan fent un canvi oposat, de 3+2 a 4+1?

El ministeri d’Educació defensa que només països com Armènia, Xipre i el Kazakhstan tenen models com l’espanyol. Però Holanda té partides entre tres i quatre anys les carreres i a Escòcia el 73% són de 240 crèdits ECTS. França debat passar al model 4+1.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Més continguts de