Publicitat
Publicitat

William Finnegan: "Recordo la Rambla, els milers de joves voluntaris, el metro, les banderes catalanes als balcons..."

Exemple a seguir "Els partidaris de la candidatura dels Jocs de Londres invocaven sovint la bona experiència de Barcelona; els contraris, Mont-real i el gran deute que van deixar-hi els Jocs"

Els prop de 12.000 periodistes -més que esportistes- que van venir als Jocs de Barcelona es podien classificar clarament en dues menes: els que venien amb idees prefixades i es limitaven a buscar declaracions i xifres per farcir pàgines i els disposats a submergir-se i fer d'esponja per conèixer la nostra manera de ser i de fer. En aquest segon grup cal incloure-hi William Finnegan, de la prestigiosa revista nord-americana The New Yorker , que va preferir hostatjar-se en una casa particular, i conviure aquells dies amb una família, en lloc d'un hotel. "Jo era un corresponsal una mica especial perquè no estava gaire interessat en els esdeveniments esportius, i el meu cap de redacció gens ni mica", diu Finnegan. "Vaig passar molt més temps amb els polítics i els intel·lectuals que no pas amb els esportistes i els entrenadors", revela. Explica que les coses que més recorda són "la Rambla, els milers de voluntaris, Montjuïc, el metro, la plaça Reial, les banderes catalanes als balcons... i la calor, que va marxar just l'últim dia, per la marató".

"Em va sorprendre sobretot el benestar de la ciutat i de la regió, i el social-liberalisme", diu Finnegan, que ja havia visitat Espanya unes quantes vegades, però en època franquista. "El 1992 a Barcelona hi havia encara barriades pobres, però vaig observar que el nivell de vida de la classe obrera havia pujat, i molt, en només una generació. Vaig constatar que pràcticament tothom tenia cotxe, televisor i quatre setmanes de vacances pagades. De fet, la famosa militància de la classe obrera de Barcelona semblava haver-se extingit amb la prosperitat. Els membres de la classe mitjana catalana eren més cosmopolites i semblaven més satisfets del que jo recordava. Aquest nou social-liberalisme quedava exemplificat, per mi, per la llibertat i l'absència de por amb què em parlava la gent", diu Finnegan. I es preguntava on havien anat a parar tots els mossens, i també recorda com es quedava parat mirant les noies grassonetes anant tranquil·lament a la platja en topless . "També em va sorprendre que Samaranch fos tan poc controvertit, i això que la gent tenia present la seva actuació durant el règim de Franco".

Finnegan fa grans reportatges de temes d'allò més diversos -últimament ha escrit sobre el crim organitzat a Mèxic i al port de Nova York, sobre les espècies de tortuga en perill a Madagascar, sobre surf...-. "No he escrit sobre altres Jocs, tot i que sí que vaig escriure sobre la política municipal de Londres quan aquesta ciutat preparava la seva reeixida candidatura per als Jocs del 2012, i vaig observar les discussions sobre els beneficis i els inconvenients de ser seu olímpica. Els partidaris de la candidatura londinenca invocaven sovint la bona experiència de Barcelona; i els contraris, Mont-real i el gran deute que van deixar-hi els Jocs", explica.

Finnegan exposa com va endinsar-se en la realitat catalana: "Un dels temes principals del meu reportatge sobre els Jocs de Barcelona era el nacionalisme català; el tema dels estats plurinacionals a Europa era particularment controvertit, a causa de la massacre que s'estava produint als Balcans; aleshores jo encara no hi havia treballat mai, però això va canviar; de fet, he passat la major part dels quinze anys següents als Jocs escrivint sobre les guerres que van assolar l'antiga Iugoslàvia".

Visibilitzant l'assetjament sexual

Més continguts de

Visibilitzant l'assetjament sexual
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT