Xavier Albertí i Gallart: “La cultura et dona eines per lluitar contra la tristesa i la ràbia”

Entrevista al director artístic del Teatre Nacional de Catalunya

Quin espai ocupa el teatre en un món on la representació descansa molt en la pantalla, gran o petita?

El teatre és l’últim reducte que ens queda per ritualitzar els pactes de convivència, i permet sentir-nos membres d’una col·lectivitat, es digui cultura catalana o occidental. Sense els pactes de convivència, l’aventura humana és individual. El públic d’un teatre ritualitza el sentiment de pertinença. Si no, aniríem al teatre en sessions individuals.

Però veiem sèries a casa a la nostra pantalla.

Que és el que fem quan no necessitem aquesta reivindicació de la cohabitació. I potser l’endemà ho comentem, ho fem des de l’intercanvi de la construcció del jo individual. Mira, el teatre és emoció, i l’Eva Illouz, una sociòloga marroquinofrancesa, diu que l’emoció és la càrrega ideològica de l’acció. La resposta emocional davant d’un signe escènic té molt a veure amb el bagatge ideològic, moral, ètic, etc. de cada un de nosaltres. Per això, a vegades, tu veus una cosa a l’escenari que et fa posar molt seriós i el de la butaca del costat s’està trencant de riure. Aquest contrast em produeix un debat profundament enriquidor sobre les meves conviccions.

Al cine també vius amb les reaccions col·lectives.

El teatre és diferent. És molt simple, quan vas al cinema i algú menja crispetes al costat, aquella olor et molesta profundament però ho acceptes. En canvi, si vas al teatre i algú fa soroll amb el paper li demanes que deixi de fer-ho. Ho diu Pasolini: “El teatre neix com un ritual per interpretar la natura, després va interpretar els déus i la metafísica i ara interpreta la societat”. El teatre ha generat un objectiu en si mateix, i no anem al teatre per entendre millor déu, la natura o la nostra societat (que també), sinó sobretot les mecàniques de cohesió que la pròpia convenció cultural ens ha aportat. És un nivell de desenvolupament que fa 200 o 300 anys era impensable. Però és la funció de la cultura a la nostra societat. Harold Bloom va dir: “Tots els personatges estan continguts en les obres completes de Shakespeare”. Però desenvolupant-los de nou, els acostem a la nostra carcassa contemporània.

Me’n pot posar un exemple?

Aquests dies estem representant Temps salvatge, de Josep Maria Miró, i hi ha una frase que diu: “Saps què deia el meu pare? Que a un cavall sempre hi puges per l’esquerra i n’acabes baixant per la dreta”. La frase te l’emportes a casa. Fa pensar en el moment que estem vivint, a Catalunya i a Espanya, en què els espais ideològics són tan movibles. És fantàstic, perquè cada dia a les funcions t’adones que la frase impacta. Fa poc vaig tenir el plaer de seure al costat del president Torra, que va venir a veure l’espectacle, i vaig notar que la frase l’impactava. Hi ha frases que viatgen amb tu i te les emportes. Hi ha espectacles que acaben en aquelles dues hores, i n’hi ha que segueixen viatjant amb tu. A vegades fins i tot per a la resta de la teva vida, que es diu aviat. A mi encara em dura l’impacte d’emocions d’espectacles que vaig veure fa 25 anys. Això és un tresor extraordinari. I una altra cosa: tu pots anar-te’n al Prado a veure Las Meninas i veuràs el quadre gairebé igual que Velázquez el dia que el va pintar. Al teatre mai passarà això. Ni el cos humà és el que tenien els del Segle d’Or o els de Pitarra, ni la ideologització de l’idioma és la mateixa, ni el tipus de vestuari, ni les acústiques dels nostres teatres ni l’ànim dels espectadors d’avui. El teatre mai és museu, sempre és contemporani.

Quin problema tenim amb la paraula cultura ?

Menjar ens permet viure, llevar-nos, sortir al carrer. Però un cop al carrer, tenim una mena de cosa a dintre que a vegades ens fa sentir bé i a vegades no. L’única manera de treballar-ho es diu cultura, i la cultura ens demana compromís. I el que ens torna és tan gran que el compromís és imprescindible. Em sap molt greu la gent que diu que no entra en la música de Brahms, o la que sigui. Em sap greu, perquè si trenqués aquest prejudici el que li tornaria no ho voldria canviar per res. El que et torna és diferent de la resta d’estímuls que pots tenir a la vida. Sents que tens eines per lluitar contra la tristesa i la ràbia. Sense això som subjectes passius d’una cosa que anomenem mercat.

Si vostè pogués fer els plans d’estudi, des de primària, ¿per on començaria?

Per la importància d’entendre que l’ésser humà no és un ésser productiu. És un ésser reflexiu. Això és una gran revolució.

Però si ens paguen per produir...

Aquesta és una de les mecàniques més perverses de la nostra contemporaneïtat. Ens eduquen per produir, per ser eficaços, no ens eduquen per ser. Si no som, només som musculatura. Però som una musculatura pensant i que té una ànima. Aquesta ànima genera espais de convivència rics, de reflexió interior, i contradictoris tant com calgui, i actius. Si no, som subjectes passius. Fa dues temporades, l’Hospital Clínic va organitzar una xerrada preciosa entre el col·lectiu de metges que havien vingut a veure El professor Bernhardi i servidor. La doctora que em va presentar va començar dient: “Les persones que tenen una relació activa amb això que anomenem cultura tenen un 80% més de possibilitats de superar una malaltia greu”. Només amb això ja hauríem de tenir unes campanyes d’abonaments enormes. Aquesta separació entre la carcassa humana i l’ànima és una mentida, una trampa, una voluntat de desconnectar la capacitat de ser i de produir. Hem de tornar a ajuntar-les, trobar una societat que ens ajudi a ser produint pel bé de la pròpia felicitat.

I si parlem de la cultura catalana, quin problema té?

A l’Institut Ramon Llull vam aconseguir que Harold Bloom fes una conferència a Nova York sobre les seves lectures de cultura catalana. Recordo que allà va dir: “Si jo fos català, lluitaria per tenir un estat propi”. Una cultura, en el món on vivim, sense un estat propi és una cultura amb menys possibilitats de sobreviure i ser normalitzada. Des de mitjans del segle XIX fins als nostres dies no hi ha ni una peça que no contingui alguna referència a com ha de ser Catalunya. No podem llegir Guimerà o Sagarra sense entendre que són artífexs clau de la voluntat d’articular políticament la cultura catalana. L’únic espai del teatre català on s’ha pogut parlar de si feia picor l’esquena o no és entre el 1931 i el 1936, quan semblava que havíem generat uns espais de projecció política estable que no serien tocats. I ja veus on som. És molt difícil i complex llegir la cultura catalana sense l’axioma d’articulació política. Això no passa a les altres tradicions i cultures. Tenim una cultura en què és difícil trobar-hi res que normalitzi la relació del ciutadà amb el seu espai polític de confort com trobaríem a la dramatúrgia francesa, italiana o alemanya.

Perdoni. ¿Capri, Mary Santpere i Galceran parlen del país?

Tots són persones que contenen teories de representació de resistència.

I Joan Pera i Paco Morán?

Absolutament també. ¿Em permets que et porti la contrària?

M’encantarà.

Quin és l’espectacle mundial amb més espectadors de pagament? L’estranya parella de Joan Pera i Paco Morán. Dues temporades abans, l’Ovidi Montllor i l’Alfred Lucchetti l’havien fet a La Villarroel amb una relació de públic petita. En l’inici de la decadència del pujolisme, el socialisme imperant a la plaça Sant Jaume sector Ajuntament havia creat el concepte Teatre Lliure i el Palau de la Generalitat el concepte TNC. Hi havia una identificació ideològica amb el producte cultural. Paco Morán i Joan Pera fan que la gent no se senti exclosa de l’espectacle. Podien votar CiU o el PSUC i anar-los a veure, venir de família andalusa i que fins ara els haguessin fet sentir que el teatre català no els estava destinat i els podien anar a veure... La teoria de representació de col·lectivitat es va eixamplar d’una manera miraculosa. A L’estranya parella de Pera i Morán hi podies veure un Espanya-Catalunya o un Catalunya-Catalunya. Ara, que se m’entengui bé, el primer model de teatre públic català, si saltem els petits accidents de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, és el naixement el 76 del Teatre Lliure. És el primer model que vol construir una manera de fer, ser i entendre el teatre en llengua catalana. ¿Connecta això amb la tradició del XIX? Sí. Per què? Perquè la Lizaran, l’Homar... venien de les Passions d’Esparreguera, dels Pastorets, del teatre parroquial d’Horta, d’on s’havia produït el reservori de les estratègies de connexió amb una tradició retòrica. Gràcies a això, el teatre català encara té unes maneres de ser, estar, opinar i ser llegit als nostres escenaris.

El TNC que coneixem és l’obra de Pujol i Flotats. Si el féssim ara, com hauria de ser per anar bé?

No voldria ferir sensibilitats. L’esforç que va arribar a fer el senyor Flotats de convèncer els polítics que calia un teatre públic l’hi hem d’agrair. Una altra cosa és el resultat arquitectònic. De sales de 850 espectadors, a Europa no se’n fan des de fa temps. Se’n feien quan es va fer el TNC. Al teatre ha de funcionar l’ull humà. L’articulació sintètica de l’ull humà l’anem a buscar en altres llocs. Per poder veure-hi bé, la distància ha de ser més propera que la que normalment ofereix la Sala Gran del TNC. No ens en sortim malament, però penso que algun dia s’hauria de plantejar una reforma de l’equipament per fer-lo més pròxim.

¿Alguna carta als Reis a la nova consellera de Cultura, Laura Borràs?

Que sigui feliç. Que segueixi amb l’impuls que l’ha caracteritzat, amb l’energia desbordant que l’ha portat a fer meravelles. Ha sigut una còmplice esplèndida mentre ha sigut presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes. Estic segur que tenim una excel·lent consellera de Cultura. Que sigui ella.

Etiquetes

Més continguts de