Xavier Casals: “Per a la ultradreta, la dona ha de procrear”

“El populisme no és una ideologia, és una manera de mobilitzar. El pot fer servir l’esquerra, la dreta o el nacionalisme”, diu el professor d'història contemporània

Vostè com en diu: moviment populista? Ultradreta?

Moviment populista no diu res, perquè el populisme no és una ideologia sinó una manera de mobilitzar que igual la pot fer servir l’esquerra com la dreta o el nacionalisme. El populisme es basa en una contraposició entre nosaltres i ells. Nosaltres acostuma a ser el poble, la bona gent, el poble sa. I ells acostumen a ser les elits econòmiques o polítiques que han segrestat drets socials o econòmics. Per tant, el populista es presenta com la veu d’aquest poble idealitzat. Esquemàticament, el populisme d’esquerres té aquest discurs. El d’extrema dreta hi fa una modificació important: les elits que han segrestat aquests drets han traït la nació perquè han cedit sobirania a entitats supranacionals, han firmat tractats comercials, han fomentat el multiculturalisme, la immigració i la deslocalització industrial.

Això sona a Donald Trump.

Doncs li poso més matisos. El neofeixisme vol un retorn al passat dels anys trenta. En canvi, aquesta nova extrema dreta d’ara és diferent. Perquè, fa vora 90 anys, el feixisme sorgeix en unes societats que s’estan industrialitzant, amb unes classes socials nítides: un proletariat i una burgesia. És un moment de pànic social davant la revolució, i el feixisme vol un enquadrament de les masses, un enquadrament passiu, perquè el líder ja s’encarrega d’interpretar-les. I, per cert, les masses eren femenines i, per tant, el líder les havia de dominar. I hi havia una jerarquia racial. Ara és diferent. Aquell proletariat i aquella burgesia s’han difuminat i ara tenim categories com els mileuristes. El comunisme ja no hi és i ja no parlen de diferències racials, sinó de diferències culturals.

I Vox?

En la mesura que les seves dues grans banderes són la identitat i la protesta, són extrema dreta. La identitat espanyola està amenaçada per la immigració i també pel separatisme. I després hi ha el vot de protesta contra els de dalt.

Que no són prou patriotes.

Que només miren per a ells. Pedro Sánchez i Podem es recolzen en l’independentisme i al PP l’han batejat com “ la derechita cobarde ”. Reivindiquen Gibraltar (un clàssic), però crec que no es para prou atenció al lema del partit: “ España viva ”. L’Espanya viva parla de la demografia, del natalisme, i això entra en l’antifeminisme, el control dels drets reproductius de la dona. És a dir: la nació està decandida, ara nosaltres ressuscitarem la nació. Si hi ha una Espanya viva, hi ha una Espanya que està morta. Qui és? L’anti-Espanya.

Els rojos?

Ara seria Podem, el chavisme i el separatisme. I recordem que la campanya a Andalusia va ser “la Reconquesta”. L’islam també seria anti-Espanya, el pinten com una religió de conflicte i reduït a símbols com el burca. I la llei de memòria històrica la veuen com la imposició d’una visió unilateral de la Guerra Civil, allò d’Abascal de “no hi ha d’haver lleis que ens diguin als espanyols què hem de recordar i què hem d’oblidar”.

I l’antifeminisme?

Si tu estàs parlant de l’Espanya viva, la demografia és essencial. No hi pot haver país si no hi ha demografia. Aleshores això posa el focus en la dona. Per a la ultradreta, la dona ha de fer rutllar la família i procrear. Francament, no crec que Marine Le Pen volgués tornar enrere, però la idea és aquesta. I, lligat amb això, l’immigrant invasor és un senyor que viola les fronteres i que viola les dones. És el violador de la nació.

Ha arrossegat els altres partits de la dreta nacionalista espanyola en la qüestió catalana.

Vox no enganya, i diu: “Estem contra l’estat de les autonomies”. Per tant, el suprimiran. Això és programàtic, clar i explícit. Per a Ciutadans i PP és molt complicat de competir amb Vox en aquest tema. Si Cayetana Álvarez de Toledo diu “no cal parlar el català”, pots inferir que si no és necessari parlar el català tampoc cal una autonomia catalana. Però Vox ho diu més clar. I tampoc pots competir amb Vox en duresa o càstig als independentistes. Fem una mica d’ironia i diguem que farem un 155 premium. Doncs bé, tampoc pots competir amb Vox perquè són l’acusació popular al judici del Suprem i, si volem acabar amb les autonomies, prometre el 155 queda petit.

Tot i així, la dreta nacionalista espanyola ho promet. Steve Bannon va dir fa uns dies en una entrevista a El País que “Ciutadans i PP ja parlen com Vox; d’això jo en dic col·locar el producte”. I, certament, un dels grans fitxatges de Pablo Casado, Adolfo Suárez Illana, va afirmar fa uns dies que les dones espanyoles havien de decidir si volien “ser mares de nens vius o de nens morts”.

Vox no es pot entendre sense l’exhauriment d’allò que se’n diu “el règim del 78”. Miri, comprovem les posicions de polítics joves davant la Constitució. Pablo Iglesias és allò de l’esmena global, la idea que aquest sistema s’ha acabat. Albert Rivera es vol presentar com a hereu de Felipe i de Suárez i diu que el sistema és bo però s’ha de reformar. Què és Abascal? Aquest sistema no funciona, però no pel que diu Podem sinó perquè ha anat massa enllà, en contra de la unitat d’Espanya. Per tant, el que queda latent és que l’anomenat règim del 78 és un sistema que té problemes per eixamplar la base social, no sap com fer-ho, amb unes forces noves que són antagòniques. Si ara volguessin reformar la Constitució no podrien, jo no veig com surten els consensos transversals per fer-ho ara.

Vox ha festejat amb la llibertat de tenir armes.

Crec que és contradictori, perquè un partit que és pro vida i diu que es condecorarà algú que mati un lladre que t’entra a casa no quadra.

A Amèrica van així.

Aquí sembla que hi ha un mimetisme no sols amb Trump sinó també amb Bolsonaro. Veus? En això sí que hi ha consens a Espanya: no volem tenir armes. Si se’m permet fer una certa ironia, potser Vox s’ha disparat un tret al peu. Però ja ho veurem, perquè es deia que a Andalusia potser trauria de 0 a 3 diputats, i al final en va treure 12.

¿Com veu la cobertura mediàtica a l’extrema dreta?

És molt interessant. Quan no hi havia xarxes socials els partits petits extraparlamentaris sortien en un petit requadre que es deia Breus, i pràcticament no es veien. Hi havia jerarquia informativa. En l’era d’internet, tota notícia, per breu que sigui, ha de tenir un titular, un subtítol, una entradeta i, si pot ser, una foto. Per tant, qualsevol declaració que abans hauria anat en un breu ara té un impacte visual molt gran. Ara, el setembre de l’any passat, el baròmetre del CIS a Vox li donava un 1,2%. I el Pacma tenia un 1,4%. Del Pacma no vaig veure ni de bon tros la mateixa cobertura. Però és que, a més, el Pacma havia tingut més d’un milió de vots al Senat i més de 200.000 vots al Congrés. Avui tothom sap el programa de Vox, però ningú sap qui dirigeix el Pacma ni quin programa té. El responsable de les xarxes socials de Vox va dir que quan volia transmetre notícies importants els mitjans no li feien cas. Van veure l’èxit als mitjans del Tramabús que va treure Podem, i els van fer una maqueta de bus amb les cares dels enemics d’Espanya. Va ser increïble. Tota la premsa se’n va fer ressò.

¿I l’esquerra ha sabut frenar l’ascens d’aquesta extrema dreta?

No és ben bé que l’esquerra hagi fet alguna cosa malament. Un dels problemes de l’esquerra, sobretot de l’esquerra socialista, és que el seu medi tradicional, els treballadors protegits de les grans fàbriques, aquell proletariat industrial, està desapareixent literalment. El mercat de treball ha canviat, i hi ha una fractura cultural: els que són partidaris del multiculturalisme i els que el rebutgen. Els que volen valors liberals i els que són partidaris dels valors autoritaris. La fractura territorial inclou els perdedors de la globalització i els vencedors o beneficiats. O la fractura entre les zones que estan en una economia dinàmica i les que no. Hi ha una sèrie de vectors que es van concatenant i, segons com, tenen resultats diferents.

Posi-me’n casos concrets.

El Brexit és bastant clar. Qui està a favor del remain? La City de Londres, la gent jove, els estudiants, els llocs universitaris o els centres dinàmics. I els escocesos per marcar la identitat. Fent una simplificació, volen Brexit els que són fora d’aquests circuits dinàmics, els nostàlgics de l’imperi, etcètera. Mirem-ho també amb els armilles grogues. És la França perifèrica, la dels que han quedat arraconats fora dels circuits de les ciutats globalitzades, ben connectades, amb universitats, amb circuits econòmics que creixen, que són dinàmiques. I després hi ha el rerepaís que perd població, que no la pot recuperar, que, com que perd població, perd serveis, que no té tanta oferta de treball, que està perdent la gent jove, que marxa cap a les ciutats. Aleshores, si volem entendre què està passant, si ho fem en clau binària de bons i dolents, allò d’immigració o no immigració, refugiats o no refugiats, etcètera, no acabarem d’entendre-ho. Perquè ara som a la cruïlla de diferents dinàmiques. I el Brexit i Trump fan un canvi qualitatiu en aquest vot. Ja no és testimonial. És el “Sí que es pot”, però des de la dreta. Ara ho canviarem tot des del nostre punt de vista. Ja no és tan sols reactiu sinó, des del seu punt de vista, propositiu.

Quants vots traurà Vox a Catalunya?

Simplificant, a Catalunya hem tingut l’èxit amb una cosa que deixaria Gaudí impressionat: hem portat el trencadís a la política. Tu mires un mapa polític de resultats municipals a Catalunya i, escolta, allà hi ha uns colors que ni Gaudí i Jujol junts. Les conductes són imprevisibles, el vot està molt fragmentat i, per tant, tots els espais estan oberts.

Més continguts de