ENTREVISTA

“Estem formant persones per a un futur incert”

Xavier Chavarría, inspector en cap d'Educació a Barcelona, és coordinador del llibre ‘Què és innovar en educació al segle XXI?’ 

Les escoles estan liderant una revolució educativa amb l’impuls d’entitats com Escola Nova 21. Chavarria, que fa més de 40 anys que treballa en el món educatiu, ha volgut, conjuntament amb Sandra Gay, Meritxell Balcells, Mercè Berengueras, Pepi Boada, Elvira Borrell, Pilar Casals, Francesc Colomé i Coral Regí, posar el seu gra de sorra desgranant en un nou llibre les claus que han de marcar la innovació.

La primera pregunta la planteja el títol del llibre: què és innovar en educació al segle XXI?

L’acceleració social i del coneixement és tan gran que la dialèctica entre escola i societat pren, ara mateix, una nova dimensió. No és només el discurs de l’escola reproductora subordinada a l’estatus social versus l’escola productora transformadora de la societat. Ara quan ens preguntem quina persona, ciutadà o professional ha de sortir de les nostres escoles per a una vida plena i satisfactòria a nivell individual i col·lectiu, la resposta és que no hi ha certeses. De fet, l’única certesa és, potser, que no ho sabem. Per tant, no es tracta d’educar d’una manera adequada a un futur diferent, sinó d’educar en un procés adaptatiu del canvi sobre el canvi. Ja no és, doncs, una innovació metodològica, sinó entrar, a través d’innovacions concretes, en una espiral de canvi i renovació continus.

¿El professorat està preparat per educar en aquest canvi sobre el canvi?

El professorat ha donat mostres d’una gran capacitat adaptativa i, per tant, cal fer-li confiança. Els docents han fet possible la normalització lingüística, la incorporació a l’escola de les noves tecnologies, la cohesió social amb l’arribada d’immigrants, el manteniment de l’educació en majúscules més enllà de la mera instrucció malgrat els gèlids vents que bufen de desconcert, i, a més, han pagat la factura de la crisi econòmica amb les seves condicions laborals. Tot plegat ho han fet queixant-se ben poc. S’haurien d’haver guanyat, doncs, la legitimitat i la confiança de la societat. El més rellevant, pel que fa a innovar, és que una part molt important del professorat és conscient i està sensibilitzat amb la necessitat d’encarar una renovació en la manera d’entendre el seu paper, el treball dels equips professionals i les relacions entre tots els actors socials. Faltarà, a més, suport i encert, recursos i lideratge, però la base de la disposició a la innovació està servida.

¿L’administració dona prou suport al sector?

Les administracions han d’actuar com a elements facilitadors, impulsors, promotors i engrescadors de les innovacions i canvis educatius. Això, novament, només es pot fer des de la confiança i deixant de controlar els processos i assumint la responsabilitat d’avaluar els resultats. Aquest és un punt central, perquè implica autonomia dels centres docents però polítiques actives en favor de l’equitat, evitar la segregació... El repte és que pel fet de créixer les diferències no augmentin les desigualtats.

¿I els pares quin paper hi tenen?

Les famílies són una part molt rellevant per compartir les noves perspectives. És a dir, informació, implicació, participació, escoltar... En definitiva, construir col·lectivament. Per això és tan important l’èmfasi en els beneficis individuals de l’educació com en els col·lectius. Tots hem de ser conscients que s’estan formant les persones per a un futur incert i el teixit social per a un marc de convivència que ho suporti.

¿Hi ha prou mitjans per dur a terme aquesta innovació?

No n’hi hauria mai prou, de recursos. Entre nosaltres s’ha produït una disminució notable de la inversió en educació en la darrera dècada, i això que partíem d’una posició de feblesa en relació amb altres països del nostre entorn geopolític. Aquesta disminució ha impactat, probablement, en l’alumnat més vulnerable. En qualsevol cas, calen més recursos; però el més important és saber en què s’han d’invertir.

En què?

Per exemple, en la universalització de l’educació 16-20, en mecanismes d’orientació i suport als estudiants, en sistemes per assegurar la qualitat, en polítiques contra la segregació escolar... És bàsic saber generar consens al voltant de les prioritats d’inversió i saber-ho transmetre.

¿Com impactarà en la societat aquesta innovació?

L’efecte està sent molt positiu. Com a mínim en termes de procés. La generació d’adhesions i el fet de posar l’educació com un dels punts centrals del debat social ja són molt positius. A més, com a part indissociable de la renovació social que estem vivint, ens fa més forts com a societat i més resilients com a individus. El que és evident és que els vells esquemes estàtics, o fins i tot els de canvis puntuals sense moure’s del marc mental de referència, ens portarien a una situació pitjor.

¿En quins aspectes està avançada aquesta innovació i en quins encara falta molt camí per córrer?

Sabem que hem avançat i que cada dia que passa ens falta més. És una cursa que no té final perquè tampoc és la finalitat. El trajecte no és lineal sinó recursiu. No només és cíclic. Ens el podríem imaginar més aviat helicoidal. Sempre estarem corrent i ens faltarà molt camí per córrer. I, tot i així, no hauria de ser rellevant quant ens falta perquè no sabem on és la meta, però és que tampoc és important saber-ho.

Etiquetes

Més continguts de