Xavier Fina: “Veig Colau de primera presidenta de la República Catalana”

Filòsof i autor de ‘Sense treva’ Anàlisi Xavier Fina reflexiona a ‘Sense treva’ sobre les noves maneres de fer política que estan sacsejant l’Ajuntament de Barcelona de la mà de l’alcaldessa Ada Colau i el seu equip. Centra la seva mirada en els cent primers dies de govern de Barcelona en Comú

“Per una vegada, la causa perduda ha vençut”. Xavier Fina repassa, a Sense treva (Pòrtic), els cent primers dies de govern de l’alcaldessa Ada Colau a Barcelona, partint d’una victòria electoral que, remarca, va agafar per sorpresa Xavier Trias, el gran derrotat de les municipals, però també el mateix equip de Barcelona en Comú, que no tenia una estructura muntada per governar. Per a Fina, la victòria ha sigut possible pel pes de la figura de l’exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Algú, diu, “excepcional”.

Ara que es qüestionen tant els personalismes polítics, vostè defensa en el llibre que res d’això no hauria sigut possibles sense la figura de Colau.

És contradictori però cert. Sense ella no hauria sigut possible, no hauria existit ni Barcelona en Comú. Colau no va prendre part de les primeres converses per engegar el projecte, però tot el pinyol de Guanyem -després, a Barcelona en Comú- tenia clar que ho havia de liderar ella i que li havien de presentar un projecte que es pogués creure. El seu és un lideratge natural, que tothom li reconeix. Té molt d’instint polític i crec que només estava disposada a involucrar-se en això si hi havia possibilitats de guanyar.

Però vostè critica, precisament, que a Barcelona en Comú no estaven preparats per guanyar.

Per a ells, guanyar volia dir obtenir uns grans resultats que fossin insuficients per guanyar realment les eleccions. Creien que tindrien força per fer una bona oposició i tenir quatre anys per aprendre el funcionament de l’Ajuntament i generar una majoria que els portés a guanyar bé a les següents eleccions.

Aquest ha sigut el seu gran error?

Sí, el gran error ha sigut no haver previst que podien guanyar i començar a governar menystenint una mica la importància d’una estructura tècnica potent i el coneixement acumulat de funcionaris qualificats que potser van veure, inicialment, com a enemics quan no ho eren. Si haguessin sigut quatre anys a l’oposició, no haurien dit coses com allò de fixar sous de 2.200 euros i haurien passat d’un programa marc molt potent, com el que tenien, a un que permetés tenir clar el dia a dia. Van entrar trepitjant fort. Amb una barreja de desconeixement i inseguretat.

El còctel sona perillós...

La inseguretat provoca més agosarament per demostrar més coses i tenir més control. A més de ser només 11 regidors i no donar l’abast, la desconfiança els ha portat a rodejar-se de gent de molta confiança personal que, en alguns casos, potser no té la capacitat tècnica necessària. Crec que la majoria no sabia que existia la figura del gerent municipal i, per tant, no havien ni pensat en candidats a ocupar el lloc.

Vostè assegura que van vetar l’ex cap de files d’ICV a l’Ajuntament Ricard Gomà, que potser els podia haver aportat experiència.

Sí, el nucli dur de Guanyem no volia ningú que hagués tingut responsabilitats de govern. És un error producte de renegar de tot el passat. Colau ha anat corregint aquesta tendència, però potser el seu equip no tant. Crec que haurien de canviar el discurs i defensar que Barcelona és una ciutat que els agrada on s’han fet coses bé.

Han d’assumir el bagatge d’ICV?

Clarament, tant des del punt de vista humà, de cara a la gent d’ICV, com de cara a les polítiques que s’han fet. En campanya es podia entendre que no ho fessin per raons electorals, però la realitat és que no era una estratègia electoral.

Defensa que el procés sobiranista té reservat un paper clau per a Colau. Quin?

El procés, que és una cosa molt complicada i que s’està fent molt malament, va per llarg. Ara s’ha vist que encara que sigui hegemònic mediàticament i culturalment, després hi ha unes eleccions i donen uns resultats insuficients per a la independència. I si s’han de sumar vots, s’ha de fer creixent cap a l’esquerra i posant més èmfasi en el sobiranisme que en l’independentisme. Colau ja està demanant un referèndum. Una demanda que parteix d’un principi de realitat: no hi ha una sortida possible que no sigui aquesta. Ella és imprescindible perquè, quan es faci el referèndum, guanyi el sí. Però és que jo el referèndum el veig a deu anys vista.

La veu prenent partit?

Té un gran olfacte polític i sap que no es pot permetre allunyar-se d’aquest debat. Encara que dins de la seva ànima això no la motivi gens, sap que hi ha de tenir un paper.

¿Creu que farà política més enllà de l’Ajuntament?

Segur. Crec que estarà dos mandats a l’Ajuntament i després farà el salt, però no sé si el català o l’espanyol. Jo la veig com la primera presidenta de la República Catalana. Però la dinàmica del procés ha de canviar.

¿El seu olfacte polític la va portar a no fer campanya per Lluís Rabell?

Absolutament. I la va encertar. Que ara doni suport a En Comú Podem també respon a aquest olfacte: a les eleccions espanyoles no hi ha un Junts pel Sí, així que ningú no golejarà la candidatura de Colau a Barcelona.

Més continguts de