JUSTÍCIA

Denunciar que el marit abusa dels fills i que no et creguin

Que als informes mèdics no s’acreditin els abusos i l’excés de preocupació de les mares les converteix a elles, a ulls dels jutges, en un perill per als menors

“Qui diu que el pare és dolent?”, va preguntar la psicòloga de la unitat funcional d’abusos al menor (UFAM) de Sant Joan de Déu. La nena va ser concisa i clara: “Jo”. Però a l’informe, la transcripció canviava i hi apareixia “la mama”. Un error. Un error que podria haver tingut rellevància quan el jutge va analitzar el cas de la Sònia -nom fictici com els altres dos que apareixen en aquest reportatge.

La Sònia havia denunciat abusos sexuals del que era el seu marit als seus fills. I l’informe que va fer la UFAM, no només no acreditava els abusos als menors, sinó que incloïa aquest error de transcripció i concloïa que hi havia una preocupació materna elevada, un discurs de contagi de la mare a la seva filla per atacar el pare. “L’informe ho és tot, és l’únic important judicialment parlant”, lamenta la Sònia, convençuda que, després de tres visites d’uns 20 minuts cadascuna, la UFAM es va extralimitar jutjant-la a ella, un diagnòstic clau perquè la justícia obligués els fills a veure el pare.

Abans, el març del 2018, en una sentència de primera instància que li donava la raó a ella, la jutge va criticar la falta de coherència en les conclusions de la UFAM, va donar credibilitat al relat de la menor d’acord amb un peritatge fet amb l’empresa Comunicación Gestual, realitzat a partir de 47 reaccions fisiològiques de la nena, i va negar la manipulació de la mare. De fet, en aquesta resolució, la jutge avisava sobre el perill d’utilitzar el SAP (síndrome d’alienació parental), un terme que a banda de no ser reconegut per la comunitat mèdica també va rebutjar el Parlament de Catalunya el 2017 i el Poder Judicial fa més d’una dècada. Però, tot i que el SAP ja no s’accepta i en l’informe de la Sònia no apareixia com a tal, s’estan utilitzant conceptes que venen a significar el mateix. Al SAP se li va passar a dir preocupació mòrbida i ara, entre d’altres, interferència parental. La conseqüència d’aquesta diagnosi: la mare és un perill per als fills perquè està massa preocupada i veu abusos als menors del marit -o exmarit, ja que són processos molts cops lligats a divorcis- que no existeixen.

Situacions de conflicte

“M’han destrossat la vida”, sentencia la Sònia, que es considera víctima “secundària” d’un sistema que no funciona, i que té com a principals víctimes “els nens”. Relata que la seva filla va explicar-li el que li feia el pare i, a partir d’aquí, va començar un llarg procés judicial que, en la part civil, ara està pendent de resolució al Suprem. Entremig, peritatges, gravacions, detectius privats, visites a especialistes, diners i més diners... tot el que podia per acreditar el que -assegura la Sònia- li explicaven els menors: el pare n’abusava. De moment, ella té la custòdia dels nens, però el progenitor té dret a tenir contacte amb els fills en un punt de trobada. La nena però, no hi ha pogut anar perquè té atacs “d’ansietat” quan s’acosta el dia de quedar amb el seu pare.

“Els primers dies són clau. Quan passa, el nen parla per si sol”, diu ella. I lamenta que tot i que la seva filla va verbalitzar durant la sessió amb l’especialista que el seu pare li havia tocat la “vulva”, en l’informe es va reflectir que la nena ho va dir “complint les ordres de la mare”.

Les mares són les boges

La Vanessa va viure una situació similar. Portava temps observant una conducta estranya dels fills, de tres i cinc anys, fins que ho van verbalitzar. “El pare et fa molts petons?”, va preguntar ella. “Amb la llengua a la vulva”, va respondre la menor. Després d’aquesta confessió, va iniciar el mateix periple judicial i familiar que la Sònia, però arrossegant l’etiqueta que li havien penjat. “És molt fàcil donar la dona per boja. Ens diuen que som les dolentes, que manipulem les criatures”, diu. Va acabar marxant de Catalunya per refer la vida amb els seus fills, a qui una sentència obliga a veure el seu pare en un punt de trobada pròxim on viu ella, a gairebé 1.000 quilòmetres de Catalunya -la Vanesa s’ha de fer càrrec de la meitat de la despesa del viatge i l’estada del progenitor-. “Em culpen que els nens tinguin ansietat i no vulguin veure el seu pare, diuen que jo els condiciono, però els estan destrossant la infància”, lamenta ella. I torna a apuntar cap a l’etiqueta que porta penjada des del 2016. “La UFAM m’estava prejutjant des del primer dia. Em deien que qui era jo per impedir que un pare no pogués estar amb els seus fills”, explica.

En pitjor situació està ara l’Imma. Ella va denunciar els abusos el 2013, però en la visita a Sant Joan de Déu no es van confirmar i es va concloure que la “preocupació mòrbida” de la mare promovia “actuacions en la cura de la nena precipitades i sense base real”. El discurs de l’Imma no era “creïble”, afegia un informe que no acceptava una gravació que havia fet la mare amb la nena parlant dels presumptes abusos perquè no hi havia “espontaneïtat en la revelació”. Segons una sentència de l’Audiència de Barcelona, aquest informe de la UFAM que fa referència explícita a la “preocupació mòrbida” de la mare és la “base” de la decisió judicial, ja que l’emet una “unitat especialitzada en abús de menors que gaudeix d’un gran prestigi”.

Extralimitació

Les mares insisteixen, però, que la UFAM s’extralimita i emet una valoració sobre elles que acaba sent determinant a l’hora que la justícia dictamini una resolució. L’Imma, a més, remarca que la mateixa UFAM, en resposta a una sol·licitud judicial, es defineix com una unitat per “donar una resposta mèdica i psicosocial als menors [...] . Donem una atenció assistencial, no som una unitat pericial”.

La insistència de l’Imma per demostrar que els abusos eren reals va fer que la seva filla s’absentés de l’escola durant unes setmanes per evitar el contacte amb el pare, i això va comportar que el jutge, d’acord amb els informes dels serveis socials, li atorgués la guarda de la nena a ell, ja que el magistrat va determinar que la mare estava obstaculitzant la relació entre el pare i la menor.

Des de llavors, l’Imma només pot veure la seva filla dos caps de setmana al mes i una tarda cada quinze dies. El que va començar com una denúncia d’abusos sexuals contra el pare ha acabat convertint-se en una situació molt difícil per a ella, ja que no pot veure la seva filla durant la major part del temps i pateix una gran angoixa sabent que la menor viu amb algú de qui desconfia.

Buscant l’empara judicial

La Sònia i l’Imma, noms ficticis, segueixen lluitant als jutjats perquè els seus fills no hagin d’estar amb l’altre progenitor, a qui acusen d’haver abusat sexualment dels menors.

Més continguts de