Els 32 dies contra el covid-19 de la Tere

Santa Coloma De GramenetAbans del 14 d’abril per a la Tere Güerre tot era por, neguit i angoixa. Com molts altres malalts de covid-19, es va haver d’enfrontar tota sola a un virus nou, que no té tractament i que és altament contagiós. Va viure la fredor d’un vestidor d’hospital reconvertit en una planta per a pacients amb pneumònia, i va ser traslladada en autobús a un hotel a l’altra punta de Barcelona per completar la seva recuperació. Ho va fer protegida amb guants i mascareta i embolcallada amb uns llençols com si fos un “element altament contaminant”. La comparació és seva, perquè ara que ha passat gairebé un mes des que va superar la infecció es veu amb cor de riure’s una mica d’ella mateixa. Van ser 32 dies d’alts i baixos, “una muntanya russa d’emocions”, però sap que és afortunada de poder-ho explicar.

La de la Tere és una de les més de 33.000 històries que els curats de covid-19 a Catalunya podrien relatar. Primer va ser una mica de febre. Cada dia que passava es trobava pitjor. “Quin mal als músculs”, pensava. Per què no trobava el gust al menjar? I per què no distingia les olors? Arribava la tos seca, també les diarrees. I l’ofec. “Segur que és covid-19”, es deia la Tere. El 13 de març, al primer símptoma, ja va aïllar-se en una habitació per a la seguretat del seu marit, el Pere, i la seva filla de sis anys, la Jana. La petita no entenia que només la podia mirar de lluny. “Quan t’aïlles ja comença el gran canvi. El bitxo -com ella li diu- ho capgira tot i et genera molta impotència. Penses: «Que no sigui res, que passi ràpid»”, resumeix.

Una ferida que es torna a obrir

Les notícies que arribaven tampoc no eren gaire tranquil·litzadores. En aquells moments Catalunya encarava el temut pic de contagis i les cures intensives operaven a màxims. Conscient d’això, la Tere va aguantar vuit dies a casa amb un quadre precursor de pneumònia sense més atenció que la de l’aplicació Stop Covid-19 Cat i una trucada de la metge del CAP l’últim dia. Amb tot, la febre no baixava. Necessitava un metge. Les ambulàncies estaven col·lapsades i només podia agafar un taxi per anar al seu centre d’atenció primària, on li farien una placa pulmonar. El primer moment punyent el va viure mentre preparava una bossa amb les coses indispensables. Li havien recomanat fer-ho per si la derivaven a l’hospital. Mentre guardava un pijama, la Jana li va portar una llibreta i uns colors. “No vaig poder evitar preguntar-me: «I si no torno?»”, recorda. “Això es va anar repetint al llarg de la malaltia. No era una cosa que em turmentés cada minut, però sí de tant en tant”, afegeix.

És una història que ja havia viscutsis anys abans, però amb una malaltia diferent. El 6 d’abril del 2014 la Tere va donar a llum per cesària. El contagi d’un bacteri durant el part la va postrar en un llit durant 21 dies a l’Hospital de Sant Pau: el patogen va passar a la sang i va acabar fent sèpsia. Els símptomes del covid se li feien molt semblants, especialment per l’alta temperatura corporal, un indicador clau en el control de qualsevol infecció. “Només em deia: «Que baixi la febre, que no hi vull tornar»”, explica.

Afortunadament, aquest cop tot va anar ràpid. La placa pulmonar va confirmar que patia pneumònia. No era una afecció especialment greu, ja que estava en un estadi inicial, però es podia complicar. Era el 27 de març quan va arribar al Sant Pau. L’amarga sensació s’intensificava. “Ho removia tot, amb l’afegit que ningú et podia garantir res perquè és un virus massa nou”, diu. En cap cas li van dir que tenia covid-19. “Jo ho donava per fet, però no ho vaig saber fins que vaig pujar a planta. En aquells moments només pensava que a l’hospital estava sota vigilància, amb tots els mitjans a l’abast si la situació empitjorava”, admet.

En un primer moment la van instal·lar amb una llitera “a la haima”, un espai habilitat només per a casos de covid-19, fora de la unitat de medicina interna. Li van posar una mascareta amb oxigen i una via amb antibiòtic. Quan l’endemà es va despertar, va veure un degoteig imparable de malalts. Fins a 60 llits, tots ocupats.

L’esperada tornada a casa

Tot i que evidentment no estava recuperada del tot, tenia un pronòstic més bo que altres pacients que arribaven i l’endemà de l’ingrés van pujar-la a la planta de pediatria, que era només per a pacients amb covid-19. “La medicació em deixava feta pols”, admet. Estava com en un búnquer, aïllada i amb l’única visita de les infermeres. No volia fer cap videotrucada amb la família fins que no li canviessin l’enorme mascareta d’oxigen. No els volia espantar.

A l’hospital s’hi va estar quatre dies més. Evolucionava bé. Cada cop estava més a prop de sortir i tornar a casa amb els seus. Va ser l’1 d’abril quan van donar-li l’alta hospitalària. “Però em van enviar a un hotel salut per tenir-me en observació durant 14 dies”, explica. El dia del trasllat plovia i la Tere no sabia per on anava l’autobús, que feia la seva ruta per Barcelona. La va completar davant l’Hotel Melià Sarrià.

Amb la llibreta de la seva filla es va poder fer una mica seva l’habitació de l’hotel: va penjar amb cel·lo alguns dels seus dibuixos a la paret i es va fabricar un calendari. El dia 6 d’abril, l’aniversari de la nena, s’acostava: “Va ser una merda. Ella no entenia res i em deia que em trobava a faltar i jo només podia aguantar el tipus i comptar amb ella els dies que faltaven per veure’ns”. En van caldre vuit dies més. El 14 d’abril va rebre l’alta definitiva. Estava oficialment curada del covid-19. “Volia comprar-li qualsevol regal al quiosc, veure’ls. Però també volia menjar pasta fresca”, reconeix entre rialles. Perquè si els retrobaments formen part de la superació d’una malaltia, també ho són coses tan simples com poder decidir què dinaràs avui.