Un grup de nenes, a l’Espai Tecnològic del Casal dels Infants

L’aula que educa i ensenya és la ciutat

Entitats, escoles i municipis volen reduir les desigualtats en l’accés a les extraescolars

Un grup de nenes, a l’Espai Tecnològic del Casal dels Infants / MANOLO GARCÍA

Un alumne dels EUA de classe mitjana rep 6.000 hores més d’aprenentatge que un estudiant de classe baixa. Per què? La resposta és que el temps fora de les aules és tan important per a l’educació com l’horari lectiu, però, en canvi, obre una enorme bretxa d’oportunitats entre infants perquè no tots hi poden accedir. De fet, diversos estudis han conclòs que les desigualtats més grans entre els alumnes no es donen tant dins l’escola com a fora, en espais extracurriculars (des d’activitats a les tardes fins a colònies d’estiu) que moltes famílies no poden assumir. Es produeix un doble greuge, perquè aquestes activitats milloren tant els resultats acadèmics dels alumnes com les habilitats psicosocials, com ara l’autoestima o la motivació. És del que alerten des de l’Aliança Educació 360, una plataforma impulsada per la Diputació de Barcelona, la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica (FMRPC) que aposta per millorar l’equitat i l’activitat educativa més enllà de les aules de l’escola i que aquesta setmana ha celebrat la seva jornada anual.

Des de fa dos anys l’Aliança pressiona els dirigents municipals i del departament d’Educació per desplegar polítiques concretes que garanteixin que tots els alumnes, sigui quina sigui la posició econòmica de la seva família, tinguin les mateixes oportunitats per accedir a les activitats de lleure. No és gens fàcil -calen recursos i, sobretot, voluntat i lideratge-, però fins ara 250 actors, entre ajuntaments, centres educatius i entitats, han pujat al carro per situar l’educació a temps complet al centre.

Municipis educadors

Algunes de les iniciatives han nascut des dels mateixos centres, com ara l’Institut Escola Trinitat Nova, que va multiplicar l’oferta d’activitats extraescolars cooperant amb entitats del barri. D’altres s’impulsen des d’organitzacions arrelades als barris i municipis, com el Club d’Handbol Pardinyes, a Lleida, que es reconeix no només com a agent esportiu, sinó també educatiu, amb un programa que potencia els valors i els hàbits saludables. I en molts casos són els ajuntaments els que s’hi posen, aprofitant el desplegament dels plans educatius d’entorn. Un dels més consolidats és el projecte IntersECCions, del Prat de Llobregat, que, implicant tots els agents de la ciutat, ha aconseguit lligar educació i cultura. L’ARA ha parlat amb responsables d’alguns projectes que intenten revertir les desigualtats en l’accés a les activitats extracurriculars i avançar en una idea que ha arribat per quedar-se: que, més enllà de l’escola, l’aula és la ciutat sencera.

Casal dels infants del Raval

“Descobreixen que aprendre no és avorrit”

El Mohamed té nou anys. Seu en una taula i estudia un llibre de text, perquè l’endemà té examen de naturals i li preguntaran l’aparell respiratori. L’escena deu repetir-se en milers de cases catalanes. Però hi ha una diferència: el Mohamed no és a la seva habitació, ni tan sols a casa seva. Està estudiant en una aula del Casal dels Infants del Raval, la històrica entitat que fa costat als infants i joves -i a les seves famílies- en risc d’exclusió. Al Mohamed li agrada fer els deures al Casal. “Si vinc aquí és més fàcil estudiar. M’ajuden. A casa la meva germana a vegades està molt ocupada”, diu. Ella vol ser metge, ell astronauta.

L’Aimen té 12 anys. Domina cinc idiomes: català -que fa servir per parlar amb la seva germana-, castellà, anglès, urdú i francès. Com el Mohamed, també fa els deures al Casal. Ella vol ser ser “cirurgiana especialista del cor”.

Tant el Mohamed com l’Aimen participen en l’Espai Tecnològic, un projecte que va començar fa uns deu anys i que promociona l’accés i l’ús de les noves tecnologies als infants, joves i famílies del barri amb menys possibilitats. Hi participen fins a 500 persones, perquè s’obre a la comunitat del barri, convençuts que l’accés a les noves tecnologies és un factor d’inclusió social. “Quan vaig arribar, hi havia molta gent gran, sobretot homes, i només feien servir el PowerPoint i el Word”, diu Marc Pascual, pedagog i responsable de l’Espai Tecnològic. De seguida va tenir un objectiu clar: calia que els recursos del Casal arribessin a més gent i, per aconseguir-ho, calia “diversificar” els usuaris. Va pentinar el barri buscant aliats. Uns anys després, i havent-se aliat amb fins a 25 entitats, hi participa gent de totes les edats i s’ha convertit en un projecte “molt flexible”. “Quan una cosa no funciona, se suspèn i se’n crea una de nova”, resumeix el Marc.

Els continguts, de fet, els marquen els alumnes. Els agraden els vídeos, les manualitats i fer maquetes. N’han fet una del Raval i una altra del mar Mediterrani, afectats, els nens, pel drama dels refugiats. L’Aimen fa fotografia. “Sortim al carrer, pel barri. És molt divertit! Jo mai havia fet extraescolars fins que no vaig venir aquí”, diu.

“L’escola no està preparada”

El Marc ressalta el valor que té per a aquests nens i nenes anar al Casal a les tardes: “Descobreixen que aprendre no és avorrit. El Casal no és un pàrquing. Només utilitzem la tecnologia com un ganxo”. Diu que a través de les activitats que organitzen poden potenciar l’espontaneïtat i la creativitat dels menors. “A vegades, a l’escola, han de seguir unes pautes que homogeneïtzen el grup. I molts no arriben al nivell. L’escola no està preparada per atendre la diversitat i perpetua la diferència”, sentencia. Ho exemplifica així: “Molts dels alumnes que tenim al Casal llegeixen dos o tres cursos per sota del que els tocaria i tenen un nivell de matemàtiques un o dos cursos per sota, tot i que normalment és el que porten millor”. El Marc no amaga la satisfacció dels petits èxits del dia a dia. Com ara que una mare “està molt contenta” perquè, des que acompanya el seu fill al Casal, el nen ha millorat el rendiment escolar.

En principi havia de ser per a alumnes de 2n, 3r i 4t de primària, però la realitat els ha passat per sobre i hi ha nens i nenes de 1r a 6è. “Els petits ajuden els grans a no ser adolescents massa aviat”, afirma el pedagog, que també té grups amb pares i mares, molts dels quals amb coneixements quasi nuls de català i castellà. “S’ha convertit en un espai de tolerància absoluta i d’ajuda mútua, sobretot entre les dones”, explica. Viuen en un dels barris més castigats de Barcelona. “El pitjor són les situacions personals, com quan desnonen una família. O com el dia que una mare va venir espantada perquè no tenia notícies del seu marit i, per internet, vam trobar que havia mort assassinat a Nigèria”.

El Marc alerta que no hi ha prou places per a tanta demanda. “Si estic aquí per acompanyar és perquè acabin volant, però la realitat és que tinc fills d’exalumnes. Crec que alguna cosa no estem fent bé com a societat quan s’acaba institucionalitzant aquest acompanyament”, conclou.

Projecte Comunitari Tortosa

“L’educació no és patrimoni de l’escola”

Un repte complex no es pot abordar amb una solució simple. Això van pensar a Tortosa quan, ara fa deu anys, en plena crisi econòmica i amb l’arribada constant de nouvinguts al municipi, van plantar la llavor d’una profunda transformació: van muntar una estructura en què hi participen treballadors, institucions, entitats i veïns perquè, a través de l’organització d’activitats culturals i de lleure, millori la convivència i la cohesió social del municipi. Amb un exemple pràctic s’entén l’abast del Projecte Comunitari: l’Ajuntament rep l’avís de l’arribada d’un gran nombre de menors estrangers sense referents al municipi, i s’organitza una reunió amb una cinquantena de persones. De seguida es posen sobre la taula els temes que cal abordar: cursos de català, accés al món laboral, activitats de lleure, formació de gènere i sexualitat. “I castellà? Una entitat es va oferir per fer un taller. ¿Necessitem diners? Doncs busquem finançament on sigui”, explica Ernest Valls, director de l’àrea de serveis a les persones de l’Ajuntament de Tortosa i membre de l’equip comunitari que lidera el projecte. “És passar de la suma a la integral”, resumeix.

Arribar fins aquí, però, no ha sigut fàcil. “Quan vam començar i vam dir a les entitats que no només ens coordinaríem, sinó que havíem de construir projectes conjuntament, els va costar d’entendre. Ens deien «Però si ja parlem, si ja ens veiem». Nosaltres els deiem que això no ho havien de deixar de fer, però que caliar anar més enllà”, afirma. Des d’aleshores es reuneixen de manera constant representants de l’administració, entitats del tercer sector (com Càrites o Creu Roja), universitats, sindicats, cambres de comerç i també tècnics com metges, integradors socials, d’habitatge i, per descomptat, els centres educatius. “Es mira tot amb perspectiva de ciutat. Per exemple, el projecte Invulnerables, que lluita contra la pobresa infantil. Hi participen els tutors dels nens, equips de pediatres, educadors d’entitats on poden anar a fer extraescolars. Anem nen per nen i treballem amb les famílies perquè rebin un acompanyament”, explica.

I tot això qui ho paga? Al darrere, diu Valls, hi ha recursos públics i la convicció de totes les entitats per incloure als seus pressupostos projectes per al procés comunitari. “Quan unes entitats reben subvencions no hi ha recels de les altres, perquè saben que hi surt guanyant tota la ciutat”, diu. Així, la xarxa va permetre aguantar els campus d’estiu fins i tot per a aquells infants de famílies vulnerables que no s’ho podien pagar.

Per a Valls, tan importants són els projectes concrets que es van desplegant com “l’argamassa” que sustenta aquesta feina comunitària: un equip reduït de persones que treballen només perquè tots els actors “vinculats amb nens i nenes” cooperin i facin projectes conjunts. “L’objectiu final és treballar per la cohesió i la convivència, tenint consciència que l’educació no és patrimoni només de les famílies i les escoles, sinó que qui educa és la ciutat”, afirma. També l’administració, perquè “on obrim i on tanquem places és una manera d’educar”, admet. Per això, ajuntaments, consells comarcals i diputacions tenen una responsabilitat afegida i han de liderar “estructures estables per fer projectes de ciutat”. Sense tenir en compte qui governi.

Escola Rafael Alberti Badalona

“No hi ha lleure en favor de la integració”

“Quan parlem d’activitats extraescolars, l’imaginari col·lectiu interpreta que estem parlant de futbol o de repàs escolar. Hi ha escasses propostes d’activitats de lleure i culturals que comportin una experiència social i humana que afavoreixi la integració social”, afirma la Neus, directora de l’Institut Escola Rafael Alberti de Badalona. Situat al barri de Llefià, al límit amb Sant Roc, és un centre de màxima complexitat que està decidit a treballar per assegurar la igualtat d’oportunitats a un col·lectiu sempre invisible: els menors amb discapacitat i en risc d’exclusió social. “Volíem barrejar els alumnes de diferents centres i fer xarxa”, assegura.

Van preparar una proposta oberta a tots els centres amb tres idees clau: fer els patis inclusius, amb activitats (bibliopati, ball, jocs de taula...) per a alumnes amb dificultats de relació i de conducta; fer una sortida de lleure durant l’estiu -al festival de música Clownia amb les seves famílies-; i organitzar un programa d’extraescolars inclusives. Aquest ha sigut un objectiu especialment complicat. Inassolible, de fet. “No l’hem pogut completar. No hem tingut finançament”, lamenta la directora. Van poder fer una activitat lúdica amb gossos -“Va millorar la confiança i l’autoestima dels nens”, apunta-, però no han tingut diners per pagar les activitats de psicomotricitat i piscina als alumnes badalonins amb mobilitat reduïda.

Poca coordinació

La Neus no amaga les dificultats. “S’acostuma a participar en clau individual i a defensar els interessos de cada centre o col·lectiu i això fa difícil assegurar la continuïtat del projecte”, diu. També constata que les situacions de vulnerabilitat, ja sigui per discapacitats o per exclusió social, “no es contraresten ni amb visibilitat ni amb diners”. Un bany de realitat que no els fa perdre l’energia per seguir reclamant “tots els recursos personals i materials necessaris” perquè els més vulnerables tinguin un lleure inclusiu i gratuït.