L’amenaça de l’Estat Islàmic continua viva a Europa

El grup jihadista ressorgeix a Síria i l’Iraq i converteix l’Afganistan en una nova base d’operacions

La insígnia negra de l’autoproclamat califat d’Abu Bakr al-Baghdadi va deixar d’onejar al nord de Síria quan el març passat els jihadistes van perdre el seu últim bastió a Al-Baghuz, a la província de Deir ez-Zor. Després de la victòria de les Forces Democràtiques sirianes, que van comptar amb el suport dels Estats Units, el president Donald Trump va declarar la fi de l’Estat Islàmic (EI) -Daeix, en el seu acrònim en àrab- a Síria i a l’Iraq. En territori iraquià, l’EI va ser destronat a mitjans del 2017 amb la caiguda de Mossul, la segona ciutat de l’Iraq, amb gairebé 2 milions d’habitants.

Tot i la caiguda del seu últim bastió sirià, el Daeix manté “bosses” de resistència en àrees governamentals, i també a la província d’Idlib, l’últim bastió opositor que encara no ha caigut en mans del règim. “Si empitjora la situació, i és el més probable, hi ha moltes opcions que l’EI persisteixi com a grup insurgent i la seva intensitat fins i tot augmenti”, indica a l’ARA Yazid Sayeg, expert del Centre Carnegie per a l’Orient Mitjà. Precisament, un informe publicat dimarts pel departament de Defensa dels EUA advertia que el grup jihadista està “ressorgint” al territori que havia perdut. El poder del grup que va fundar Al-Baghdadi està en el fet que el gruix dels combatents són locals i la resta són internacionals.

L’auge de l’Estat Islàmic va arribar fa cinc anys gràcies al suport de les comunitats sunnites locals i, encara que ara el califat estigui en el seu pitjor moment, els fonaments que el van aixecar -la marginalització dels sunnites sota un govern tirà de majoria xiïta- continuen sent presents. A Síria, el president Baixar al-Assad ha reconquistat gairebé tot el país, de manera que la situació no ha canviat gaire respecte de com era abans. A l’Iraq, l’auge de les milícies xiïtes conegudes com les Unitats de Mobilització Popular (UMP), que han aconseguit el control de les ciutats que va perdre el califat, ha posat a la defensiva la vasta comunitat sunnita del nord del país, que es va rebel·lar a Mossul el juny del 2014.

En aquest sentit, l’informe del Pentàgon alerta que, tot i perdre el seu califat territorial, l’Estat Islàmic “ha pogut reagrupar-se i mantenir operacions” en tots dos països, en part perquè les forces locals “segueixen sent incapaces de mantenir operacions a llarg termini, realitzar múltiples operacions simultàniament o retenir el territori que van guanyar”. El suposat ressorgiment dels jihadistes arriba just quan el president Trump anava a tancar el fosc capítol de l’Estat Islàmic amb la retirada completa de les seves tropes destacades a Síria. I és que la derrota militar del grup no implica que la seva força ideològica hagi desaparegut. L’EI l’ha seguit difonent a través de la seva agència Amaq, amb què encoratja els seus seguidors a dur a terme atacs a tot el món, especialment a Occident. Fa poc, de fet, almenys vuit persones amb llaços amb l’EI van ser detingudes als Estats Units.

Els llargs tentacles del grup

Els tentacles de l’autoproclamat Estat Islàmic s’estenen a l’Àfrica subsahariana, altres països àrabs, l’Àsia central, Txetxènia, l’Índia i Bangladesh, i fins i tot a la Xina, on membres de l’ètnia uigur han jurat fidelitat al grup terrorista. Després de les derrotes a Mossul i Raqqa, els dos grans bastions urbans de l’EI a l’Iraq i a Síria, respectivament, el grup va intentar reorientar-se cap a la conflictiva frontera entre l’Afganistan i el Pakistan, i també cap al sud-est Asiàtic. L’Afganistan, per exemple, va atreure milers de jihadistes després de la caiguda del califat a Síria i a l’Iraq. Ara es calcula que hi hauria entre 3.500 i 10.000 combatents a les zones més remotes del país, segons fonts russes.

A poc a poc, el grup jihadista va anar conquistant el cor de talibans desencisats, després del buit de lideratge que va deixar el mul·là Omar, i d’altres grups insurgents. Tots van jurar aleshores lleialtat a l’EI, rebatejat com l’Estat Islàmic de la Província del Khorasan. La filial afganesa del Daeix, doncs, controla la província oriental de Nangarhar, i s’ha expandit a la veïna Kunar, d’on podria ser encara més difícil expulsar-la. Les brutals tàctiques del grup han quedat paleses al país persa en els últims anys, on centenars de civils han mort en atacs suïcides, principalment a la capital, Kabul.

Per al director del Centre per a Estudis de Seguretat de la Universitat de Georgetown, Bruce Hoffman, l’Afganistan es presenta com una possible nova base per a l’EI des d’on cometre atemptats més grans a Europa o als Estats Units. Segons Hoffman, el Daeix ha invertit una “xifra desproporcionada” de recursos a l’Afganistan, i ha acumulat una “enorme quantitat d’armes” a l’est del país, fet que demostra la seva consolidació a la zona.

Milers de quilòmetres més enllà, a l’Àfrica subsahariana, hi ha un entramat de grups que actuen com a filials de l’EI. Un dels més actius és l’Estat Islàmic del Gran Sàhara, que controla Mali, Burkina Faso i el Níger, i que està liderat per Abu Walid al-Sahrawi. La filial del Daeix al Sahel, juntament amb Al-Qaida, va ser la responsable de 464 atacs en aquesta zona de transició del continent africà el 2018, segons el Centre Africà per a Estudis Estratègics. Així, Al-Sahrawi es converteix, després d’Abu Musab al-Barnawi, dirigent de la branca de l’Estat Islàmic de l’Àfrica occidental -una escissió de Boko Haram-, en l’home més temut i buscat de l’Àfrica subsahariana.

Més continguts de