EUTANÀSIA

“Què hi faig aquí encara? Ja és hora de marxar”

Antoni Monguilod, de 74 anys, reclama el seu dret a una mort digna

L’Antoni Monguilod (Malgrat de Mar, 1945) se’n vol anar abans que l’atròfia multisistèmica que pateix sigui del tot irreversible. Diu que no té por a la mort, i la seva família ho sap des de fa temps. Des que va ser diagnosticat el 2012, l’home, que ara té 74 anys, ha tingut clara la seva voluntat: poder morir sense patiment. Perquè el que sí que tem és que la malaltia neurodegenerativa el converteixi en una càrrega per a la Magdalena Fornès, la seva dona i cuidadora a temps complet.

Junts han viscut sis anys de brots imprevisibles que han arribat a deixar l’Antoni en estat gairebé catatònic, i en els últims sis mesos aquesta patologia, de la mateixa branca que el Parkinson, s’hi ha acarnissat. L’atròfia l’ha postrat en una cadira de rodes i li dificulta empassar aliments o parlar fluidament. L’Antoni té la necessitat de tenir en tot moment el suport de la seva família per fer activitats tan quotidianes com aixecar-se d’una cadira o cordar-se els botons de la camisa. El cap, però, el té ben clar. I és per això que amb el suport incondicional de la Magdalena i els seus fills, i malgrat la rigidesa dels dits, va decidir-se a escriure una carta oberta als mitjans de comunicació i als polítics per dirigir una súplica molt clara i sense embuts al legislador: “Despenalitzeu l’eutanàsia d’una vegada per totes”.

Ressò inesperat

El matrimoni -que viu a Malgrat de Mar des de fa 15 anys- no s’esperava el ressò del document, en què l’Antoni demana textualment que es protegeixi la mort digna i es garanteixi el respecte per la voluntat lliure de qualsevol persona, encara que aquesta voluntat sigui la mort. “[La carta] Va ser idea de la meva jove, i jo creia que ningú en faria cas”, reconeix. Les paraules surten mig tallades de la gola per la paràlisi que sotmet el seu cos, i la Magdalena l’ha d’ajudar a expressar-se. “La va escriure en un dia, malgrat les dificultats que té per teclejar a l’ordinador. I l’endemà la vam enviar als mitjans perquè veiessin que la gent pateix, que el cas de l’Ángel Hernández i la María José Carrasco no és aïllat. Cal deixar-los marxar”, explica.

A casa no parlen mai de la mort. La seva presència, però, sura a l’estança des del diagnòstic. La possibilitat de morir va passar a ser un pensament recurrent, tot i que espinós, perquè l’atròfia sistèmica és neurodegenerativa i s’agreuja amb el pas del temps. Els metges ja els hi van advertir. Ara en són conscients. “Sis mesos. En aquest temps ha fet una davallada de salut terrible. Fins llavors era capaç de caminar amb ajuda d’un bastó, però ara no pot moure’s sol”, detalla la Magdalena. Quan va perdre la mobilitat, també va acomiadar-se de la seva independència. “Què hi faig aquí encara?”, diu l’Antoni fent un mig somriure. I, amb una tranquil·litat sorprenent, culmina: “Ja és hora de marxar”.

No mentre sigui il·legal

La família, que admira l’Ángel Hernández però que no es veu amb cor de facilitar el suïcidi assistit a l’Antoni mentre es consideri un delicte, s’aferra a l’ampli suport social que té l’eutanàsia. “Arribarem fins on puguem, però ell no vol que l’ajudem perquè no és legal”, diu la Magdalena. Ell no vol sentir a parlar de comprometre els seus familiars, perquè no vol que tinguin problemes penals. “Els meus quatre fills també estan d’acord amb mi”, resumeix l’Antoni. Fa anys que es va asseure amb ells per parlar, un per un, sobre el futur que l’esperava i per assegurar-se que, arribat el dia, no posarien impediments a la seva mort. “Ara falta que els polítics també hi estiguin d’acord, però a ells tant els fa”, hi afegeix, negant amb el cap. “Deu ser perquè creuen que mai hauran de viure res semblant”, lamenta la Magdalena, que afirma que entén perfectament el seu marit, perquè ha viscut en primera persona la batalla que lliura diàriament. “Sempre ha sigut una persona tan independent, tan lliure, tot el dia d’una banda a l’altra... I ara has de veure’l patir perquè no se sent ell mateix i perquè depèn totalment de mi”, diu, i sospira.

L’Antoni defensarà, fins al seu últim alè, sigui quan sigui, que la mort digna és un dret i que ningú hauria de fer-ne res si no és per ajudar una persona a aconseguir el que vol. Però no les té totes quan pensa en la possible aprovació de la llei que reformaria el Codi Penal i que despenalitzaria i regularia la pràctica de l’eutanàsia: “Costa de creure que les coses puguin canviar”.

Monguilod rep el suport de l'associació Dret a Morir Dignament 

L'associació Dret a Morir Dignament de Catalunya (DMD-CAT) ha ofert aquest dijous la seva ajuda i assessorament a Antoni Monguilod.  La doctora i membre de l'entitat Glòria Cantarell ha transmès el suport de l'associació a la família i, segons ha assegurat en declaracions a Efe, està pendent de trobar-se amb Monguilod per explicar-li "les diferents possibilitats que li podrien facilitar una 'mort digna'". 

En la mateixa línia, la presidenta de l'associació, Isabel Alonso, ha destacat que "casos com el de Monguilod, que agafen gran rellevància mediàtica, ens posen a tots davant la necessitat de la llei d'eutanàsia".  Encara que ha reconegut que la composició de l'actual Congrés "sembla que pot acostar-se a l'aprovació de la llei", Alonso ha insistit que "no es pot esperar més", perquè "hi ha gent patint per malalties que, en no tenir el dret a morir dignament, encara pateix més". 

L'associació Dret a Morir Dignament calcula que a Catalunya unes 4.000 persones a l'any demanarien l'eutanàsia, tenint en compte que a països com Holanda i Bèlgica, on està regulada, aquestes signifiquen entre un 2% i un 4% de les morts totals.  "Hem d'agrair moltíssim a la gent que fa públic el seu desig perquè, encara que només siguin la punta de l'iceberg, ajuden a posar el debat a l'agenda pública", ha conclòs Alonso. 

Més continguts de