Un any més, dins de la Marató de Barcelona
BarcelonaUn any més, la cançó Barcelona, de la Caballé i el Mercury, i sortim a córrer la marató. Passem la catifa -milers de “piiii”- que ens indica que ja hem començat, i a fer milles. “ Sorry, we did started? ”, em pregunta un noi. Que si hem començat? “ Yes ”. Sí, sí. “ Oh, shit! ”, crida. No hem passat l’Hotel Plaza que, com és tradició, els primer pixaners ja s’aturen. Un d’ells duu una samarreta on hi diu: “ Beer is the way ”. I penso que sí, que la cervesa és el camí, però és sobretot el riu. “Hem pensat d’apuntar-nos a la marató del Priorat”, explica un noi. Perquè els catalans som els únics que quan mengem, parlem d’altres àpats, i quan correm, parlem d’altres curses.
Camp del Barça i les Corts. Al damunt d’un Pizza Hut, un balcó amb una estelada mig caiguda i esgrogueïda. Miro el carrer que fa cantonada amb l’edifici. Es diu Vilamur, que és un nom difícil d’oblidar si fas una marató. Un xicot, al meu costat, que corre “per la leucèmia”, m’explica que la seva dona surt de comptes avui i que han quedat que, si es posa de part, el trucarà. “Serà un Teo”. I penso en la meva filla, perquè un home del meu davant salta la línia blava d’un cantó a l’altre, com si jugués a gomes. Ella, quan fa coses d’aquestes, sempre em diu: “És que el meu cos em posa missions”.
Al passeig de Gràcia un lama ens dóna la mà, com si donar-nos la mà fos també donar-nos energia. Em miro la Casa Batlló i la Pedrera com si fos guiri. “He vist la Colau, abans”, li explica una dona a l’altra. Anem a bon ritme. Frescos, encara. A la Casa de les Punxes, 15, el primer gel. Molts ho fem i la pujada d’ànim es nota. Aplaudim els músics, que toquen, alegres i enfredorits, per a gent que no s’atura. A la Meridiana, taronges i plàtans i el quilòmetre 21. La mitja. Veig que vaig per sota de dues hores, de manera que ja veig que podré baixar de quatre, si segueixo així. “Ei, hauries d’estar escrivint!”, em diu un home. I jo li contesto: “Després!” Llavors ell somriu i fa: “No em coneixes? Sóc l’Enrique de Hériz”. Ostres. L’autor de Manual de la oscuridad. Ens donem la mà i ens desitgem sort.
Anem cap al trenta, que ens agafarà a la rambla Prim. Segon gel, nova pujada d’ànim. Sembla mentida, el sucre. Sol, calor. “ Go, Ben ”, llegeixo en un cartell. I recordo que l’any passat ja hi havia algú animant en Ben. En Ben té amics que s’ho treballen molt. Trenta-dos, en queden deu. Hi ha qui xiscla: “Ara! Comença la marató de veritat!” I és cert.
El tram final
Els del públic no paren de cridar: “Ei! Elvis!” A qui animen? No ho aconsegueixo veure. Sí que veig un Darth Vader al 35. En queden només set o encara set. Un noi duu una àvia en cadira de rodes que s’assembla a l’actriu de la favada Litoral i fa cara de no passar-s’ho gens bé. Els pares que empenyen cotxets duen, a aquestes altures, les criatures sumides en la narcolèpsia. Tercer gel ara que enfilem un dels meus trams preferits. Marina, amb la Sagrada Família i la Sagrada Grua al fons. Ho dic sempre, ho penso sempre. Avanço zombis. Girem i Corte Inglés. La gent fa un passadís estretíssim. Un speaker diu que estem fent la “Zurich Maratón” (pronuncia Zuritx, amb tx final) i que ja falta poc. Portal de l’Àngel, baixada, en queden cinc, però el rellotge ens diu que ens en queden menys, per les marrades que hem fet. Girem i l’assassinat del Paral·lel. Vull veure les torres, en queden dos, dos! Ostres! L’Helena Garcia Melero animant, tan feliç. I llavors el suplici de Tàntal. Començo a veure els xurros. Els xurros, que són els arcs per on has de passar. Que lluny. Que a prop. 42 a terra. Baixo de quatre! Queden els agònics 195 metres. Aplaudiments, confeti, la foto amb els braços oberts i ja està. Mai més. L’any que ve.
Valary Jemeli bat el rècord femení a l’Estat
L’etíop Dino Sefir i la keniana Valary Jemeli Aiyabei van guanyar la marató amb uns temps de 2:09:31 i 2:25:26 respectivament. Valary Jemeli, a més, va marcar un nou rècord de la prova amb el seu registre de 2:25:26. La catalana Marisa Casanueva va ser quarta, amb un 2:34:57 que no la classifica per als Jocs de Rio. El primer català va ser Marc Roig, amb un temps de 2:23:28. Per primera vegada la cursa va superar els 20.000 corredors, un 43% dels quals eren estrangers.
