HABITATGE

“Ara és el banc qui em té por a mi”

La Dúnia Varela és una de les primeres persones a qui un banc va perdonar el deute

Fa nou anys que lluita contra la banca. I tot i que admet que això li ha endurit la pell, a la Dúnia Varela encara se li esquerda la veu quan parla del que li va passar. “Vaig estar tant de temps carregant el pes jo sola que em va fer una ferida emocional molt gran”, reconeix. La seva història és la de centenars de ciutadans: “Ens anava tot molt bé. Jo i el meu marit treballàvem, guanyàvem prou per viure bé amb els nostres quatre fills i ens vam comprar el pis, però el 2008 tot va canviar”, resumeix. La cadena d’esdeveniments va agafar-los totalment a contrapeu.

Els dos primers anys de crisi la Dúnia i el seu marit van perdre la feina i el pare d’ella va caure malalt. Les tensions econòmiques i el desgast de la malaltia van acabar en la separació de la parella. “El 2010 em vaig trobar completament sola, amb els quatre fills, el pis i els primers deutes”. Quan les factures per pagar van sumar 1.500 euros la Dúnia va començar a témer que la fessin fora de casa. “Enmig de tot plegat l’Euríbor es va disparar i la hipoteca va passar de 830 euros mensuals a 1.600”, recorda. “Vaig fer tot el que vaig poder per seguir pagant; fins i tot vaig esgotar els diners dels plans d’estalvi que havíem fet per als nens”, explica entre llàgrimes.

En el seu pitjor moment va explicar el cas a una veïna, que li va parlar de la PAH. “La reunió era en un parc, i jo vaig pensar: «¿Vols dir que aquesta gent em sabran ajudar?»” Era el 2011. Li ha costat anys, però ja sap la resposta: “Ara és el banc qui em té por a mi”, diu recomponent-se i amb la veu ferma.

La Dúnia va anar a totes. “Els voluntaris em van ensenyar les tàctiques que fan servir els bancs i a parlar com els advocats, em van formar, em van empoderar i amb totes aquestes eines jo anava a batallar el meu cas amb els bancs, sense dir-ho a ningú, ni als meus fills”, explica. Per retornar tota l’ajuda gratuïta que rebia va començar a participar en les campanyes antidesnonaments i en els escraches. “Era la meva mateixa lluita”, aclareix. El suport de la PAH va ser clau per “reunir forces”. “Entrava a l’oficina de Bankia i demanava de parlar amb el màxim alt càrrec que hi hagués; no estava per tonteries -explica-. Ho feia amb educació però ferma”. “Vaig ser la primera persona a qui un banc va condonar un deute”, diu orgullosa.

L’enèsim bastó a les rodes

El seu cas està ara en un punt i seguit. “Vaig arribar a pagar 195.000 dels 230.000 euros que costava el pis; jo no tinc cap altra propietat, és el meu únic racó”, explica la Dúnia. Després de set anys d’una “batalla horrible” amb el banc, el 2017 va aconseguir quedar-se al pis amb un lloguer social. “Vaig exigir que no superés el 10% del meu sou, i ara pago 50 euros mensuals”, explica. Es pensava que tot s’havia acabat, però l’eufòria va durar poc: “Poc després vaig veure que el banc em va parar una nova trampa; al contracte hi diu que és només per a cinc anys”, confessa.

Aquesta cap de família sap que viu en una treva: “Ara estic treballant tot el que puc per fer guardiola, perquè sé que hauré de tornar a lluitar”. “Sis mesos abans que acabi el contracte tornaré a començar: vull recomprar casa meva al preu que la va taxar el banc quan se la va quedar, 136.000 euros”, avisa la Dúnia.