‘La febre del calçot’, la propera novel·la de Narcís Oller

Valls esdevé una gran barbacoa amb la Festa de la Calçotada

No hi ha cap espiritista de guàrdia. Però tu hi ets. Ho noto. Sóc davant de casa teva picant a la porta amb una ouija portàtil. Aquí vas néixer, Narcís Oller. Carrer de la Cort. Valls. I, mira, vas decidir instal·lar-te a Barcelona. Finals del segle XIX. Et va anar molt bé: pare de la novel·la catalana moderna. Tu ens vas explicar aquella Febre d’or que feia embogir Barcelona. Per aquelles dates a Valls la terra també esclatava. Un compatriota teu, un pagès, s’inventava les barbacoes: les calçotades. Avantguardista dels tiberis pop a l’aire lliure abans que els ianquis sabessin que tot es podia socarrimar i socialitzar. Narcís, segur que veus tot això. I seriot, et mossegues les ungles. Perquè la gran novel·la de Valls, de Catalunya, avui és: La febre del calçot.

Ai, Narcís, tothom passa per davant de casa. Ningú et mira. Els baixos abandonats com un segle XIX: “Venda o lloguer”. Però, tranquil, no hi ha crisi. A quatre passes ofereixen un pack anticrisi de la calçotada. Deu euros i tens el cel a la Terra: 17-18 calçots, salsa, pitet, beguda, taronja, pa, tovalló. El teu poble avui és un calçot talla XXXLLL. Una barbacoa planetària. No hi ha gent: aquí hi ha mitja humanitat. Des de les fulles que miren cap a la plaça de l’Oli, on els couen. A les fulles que cauen a la plaça del Blat, on concursen els millors calçots i salses. El formigueig arrasa els platets de bocinets de pa sucats amb salsa. Jubilats que han vingut amb desenes d’autocars i es llepen els dits mentre la pastilla per als mals d’estómac està a punt de suïcidar-se. L’epidèmia de fam que provoca el virus de la gratuïtat. El rum-rum. Rugeix la marabunta. Tothom va cap a la plaça del Pati. Diuen que aquí esclatarà la febre.

Comencen a suar. Són 15 i un periodista alemany que està fent un calçot reportatge. Guanya qui es mengi més calçots en 45 minuts. Ambient de cursa de Fórmula 1. Cadascú té el seu carril: calçots, aigua, porró, llesca de pa, tovallons. El públic febrós: dones de permanent socarrimada; japonesos que obren els ulls com un whisky doble; xinesos, suecs, famílies d’anunci d’hamburgueseria de menjar ràpid... És com si esperessin veure l’arribada a la Lluna. Miren els concursants com astronautes. Troposfera. Propulsió. Agafa. Treu la pell. Suca. Mira la Lluna. Obre la boca. Dins. Estira. Fora. La velocitat és d’abducció estratosfèrica. Però als quinze minuts, quan superem la mesosfera, s’alenteix el ritme. Esbufegades. Joan Martí em mira i diu: “Això no ho explicarem!” Professional galàctic: guanyador del concurs de beure a porró i el de xiulets. S’infla. Més estufat està el periodista alemany que en fa dos com ell. Amb la boca plena diu: “Vissssccaa Caaatalunya”. Es doblega. I abandona la carrera espacial. La resta continua orbitant. A una noia de ritme de mirar botigues li han de posar una goma al cabell perquè la melena li està fent de calçot amb la salsa. La llei de la gravetat és un fet als cossos. Ionosfera. Els astronautes mouen els dits a càmera lenta. Miren l’infinit. Se senten cacofonies extraterrestres dins dels vestits. Hem arribat a la Lluna. 115 calçots. 2.250 grams. Josep Maria Godia és el guanyador (i el seu germà, Cristian, tercer). Ulleres de sol de vidres amb l’arc de Sant Martí com una visera d’astronauta. “És que els de Lleida tenim bon ventre”, diu. ¿I ara que hem aterrat? “Ara a menjar alguna cosa per fer passar el gust de ceba”.

Mentrestant, a l’exosfera, Narcís Oller escriu La febre del calçot. Més de setanta milions de calçots de novembre a abril. La veritable febre d’or, que, com els tresors, es troba a la terra.

Més continguts de