El calvari dels nens del carrer de Barcelona: més de 600 a l’any

BarcelonaEl Yassine Dahman no té por. La va perdre als 12 anys quan va marxar de casa amagat al motor d’un camió, en un espai on tot just hi cabia un nen, clavant-se durant tot el trajecte una canonada a la galta. Havia decidit emprendre el viatge el dia que el seu pare li havia clavat uns ferros roents a les cames per haver-li portat tard el dinar. Sota el camió va aconseguir entrar a Espanya per Algesires. Després va passar per Màlaga, València, Granada, Alacant i Múrcia. Finalment, va arribar a Barcelona “perquè se’n parlava molt” i “ja coneixia nois que hi havien vingut”. Però no s’adaptava al centre d’acolliment on el van acollir i va marxar. Un amic li havia ficat al cap que si marxava un temps i tornava el canviarien de centre. Va anar cap a França, i després a Bèlgica i Alemanya. Fins que va tornar a Barcelona, on ha viscut a cavall entre la plaça del Pou de la Figuera i el centre d’acolliment Mas Pins. Ara té 19 anys i parla àrab, castellà, francès i una mica de flamenc i d’alemany. I marxa cap a Bèlgica en un altre intent de buscar-se la vida.

La primera mesura d’acollida quan es detecta un menor estranger no acompanyat (MENA) és el centre d’acolliment, on es fa el diagnòstic de la seva situació en un termini de sis mesos, malgrat que el Síndic de Greuges alerta que el 25% s’hi passa més temps del previst. Com la resta de recursos de protecció, són competència de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que assumeix la tutela dels infants, tot i que molts dels centres són concertats o de gestió delegada.

Hi ha una vintena de centres d’acolliment, cinc dels quals acullen la majoria dels MENA. Segons dades del departament de Treball, Afers Socials i Famílies, l’any 2016 van arribar fins al novembre 620 menors, 234 més que en tot l’any anterior, un dels factors que ha provocat la sobreocupació dels centres.

L’educador social i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Daniel Ortega explica que la concentració és un dels principals problemes dels centres. “Parlem de menors, alguns de 12 anys, que arriben sols a Catalunya havent patit situacions molt traumàtiques. Tenir-los tots junts és una bomba de rellotgeria”, argumenta.

El cost de cada plaça

El Yassine no guarda bon record del seu pas pel centre. “Allà hi havia nois que no sabien parlar ni entenien l’idioma i sempre callaven. Jo, en canvi, em queixava! Per exemple, quan només ens donaven dues mudes de roba per temporada, dues a l’hivern i dues a l’estiu. Molts dies no volia anar a l’escola perquè em feia vergonya anar vestit igual”, recorda.

El 2015 la inversió va ser de més de 4.000 euros al mes per menor, però alguns dels entrevistats consideren que el resultat final no fa justícia a la xifra. “Aquest era un dels temes que més malestar provocava, tant dels joves, pel menjar o perquè els donaven poca roba, com dels treballadors, que també en rebíem les conseqüències. Demanàvem explicacions a les fundacions que gestionen els diners del centre però mai vam aconseguir una resposta clara”, explica Sònia Escobar, que ha treballat molts anys com a pedagoga d’un centre d’acolliment.

Ricard Calvo, director general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, puntualitza: “Entre el 70% i 75% de la subvenció s’ha de destinar a salaris i l’altre 25% a les necessitats dels usuaris i del centre. En números rodons, hi hauria uns 1.000 euros al mes per a menjar, roba, farmàcia, etc., i és una xifra suficient per cobrir totes les necessitats. Si hi ha algun centre que no funciona bé, cal revisar el cas en concret”, matisa.

A més de les dificultats genèriques que implica ser un nen del carrer, Yassine Dahman ha format part durant uns quants anys de la seva vida d’un col·lectiu específic que ha ocupat pàgines dels diaris. Va començar a esnifar cola amb 10 anys, a Tànger, una mica per fer-se el noi gran, una mica per oblidar el seu pare. “Sort que vaig decidir deixar-ho: et deixa fet merda i només t’evadeixes una estona”.

L’estigma dels ‘nois de la cola’

L’Ajuntament de Barcelona té previst obrir un centre d’acompanyament de 20 places per a majors d’edat extutelats que estiguin vivint al carrer i en situació de vulnerabilitat social, una nova mesura que se suma a l’augment del nombre de treballadors del Servei de Detecció i Intervenció de menors no acompanyats al carrer.

Sovint, però, el problema sorgeix en la categorització del mateix col·lectiu. Els treballadors de l’acció social rebutgen l’estigmatització que suposa reduir un col·lectiu complex al terme nois de la cola. “Es parteix de la premissa que aquests nois són violents i agressius perquè venen del carrer i consumeixen cola. Hauríem d’estar-nos preguntant com els podem acompanyar millor en comptes de culpabilitzar-los”, opina la psicòloga i educadora Anna Gas Santacatalina.

“Quan vaig arribar a Barcelona i al centre, amb catorze anys, em vaig trobar amb nois que en tenien vint i que no et portaven pel bon camí. Robaven i traficaven. Robar és molt fàcil, hi perds la por ràpidament”, explica el Yassine. “Molts educadors sabien tot el que passava però mentre no ho fessis allà els era igual”, afirma. L’educador Daniel Ortega, però, respon a aquesta afirmació: “En general, el sistema de protecció a Catalunya és molt bo. Segurament on falla més és amb els MENA perquè són un col·lectiu sovint invisibilitzat”.

El 52% no acaben l’ESO

Un dels problemes principals dels nois que han sigut tutelats, especialment del col·lectiu MENA, és el seu futur un cop són majors d’edat. La majoria tenen greus dificultats per emancipar-se i crear un projecte vital propi. La taxa d’abandonament escolar és alta: un 52% del conjunt de menors tutelats no acaben l’ESO. “En els casos de menors migrants cal afegir-hi dificultats legals, culturals i burocràtiques”, explica l’educador social Sergi Amat.

La Sònia Escobar afegeix que “mentre són menors se’ls renova el permís de residència sense permís de treball, i un cop fan els 18 anys, si s’han portat bé i han seguit el procediment, tenen suport fins als 21. I després es queden sols”. Aquesta situació provoca que molts d’aquests joves acabin tornant al país d’origen o residint a l’Estat però sense completar el procés d’arrelament.