La cara i la creu de la campanya de la fruita

Quan s’acabi la campanya hi haurà temporers que hauran pogut guanyar prou per ajudar la seva família, però d’altres tornaran a casa amb les mans buides

IMMA GONZÁLEZ / GERARD MARTÍNEZ

Aquest estiu hi ha hagut més de 2.700 sol·licituds per treballar a la campanya agrària, una xifra que multiplica per 14 la de l’any passat i que, consegüentment, significa tot un repte per a administracions, sindicats, empreses i entitats socials més o menys implicades. S’hi han afegit, a més, dues novetats: d’una banda, la incorporació de prop d’una trentena de menors immigrants sense referents familiars tutelats per la DGAIA; i, d’una altra, la proposta d’UP a Treball d’incrementar la inserció dels menors estrangers no acompanyats ( menes ) a la campanya agrària, cosa que s’ha fet realitat amb l’obtenció d’una autorització laboral temporal per part de sis menes del centre de Raimat que fan feines al camp.

I és amb aquest batibull que s’han trobat dos nous governs: el de la Diputació de Lleida, encapçalat pel republicà Joan Talarn, ha promès mesures per afavorir l’estada dels temporers a Ponent a partir del 2020; i el de la Paeria, encapçalat pel també republicà Miquel Pueyo, s’ha vist obligat a improvisar un refugi per a temporers al pavelló Agnès Gregori mentre no trobi un espai de caràcter permanent que doni resposta a situacions excepcionals com la campanya de la fruita a l’estiu o el Pla Iglú a l’hivern.

Així doncs, des de l’1 de juliol fins al 28 d’agost la Paeria ha facilitat 4.607 pernoctacions a temporers que fan ús de les consignes, les dutxes i els allotjaments disponibles entre la Fundació Jericó i el pavelló esmentat, tot i que una mitjana de 200 persones al dia dormen al carrer. Tanmateix, segons la Plataforma Fruita amb Justícia Social, la resta de pobles i comarques de Ponent han viscut una situació “encara més greu”, ja que un elevat nombre de persones “malviuen dormint als carrers, als marges dels camins, ocupant edificis en mal estat o amuntegades en garatges i magatzems d’Alcarràs, Seròs i Aitona” a l’espera d’una feina que no arriba o que, en alguns casos, arriba en forma de contractació irregular i condicions precàries.

I és que quan s’acabi aquesta campanya hi haurà temporers que hauran pogut guanyar prou per ajudar la seva família, però d’altres s’hauran de vendre l’únic guany obtingut al llarg de la campanya, tal vegada una bicicleta, a canvi d’un mitjà de transport que els permeti tornar a casa. Això sí, amb les mans buides.

“Viure amb la meva família ja és un privilegi” 

L’Alina, romanesa de 39 anys, és l’encarregada de gestió de personal de la sala de confecció d’una cooperativa de Torres de Segre. L’any 2006 aterrava a les illes Cànàries, on collia tomàquet, per tan sols un any després traslladar-se al Segrià amb un contracte en origen per assumir una tasca al departament de basculació d’aquesta empresa. El fet de conèixer la llengua i el suport de la seva família, que la va acompanyar fins a Torres, li ha permès ascendir fins a la seva posició actual. “Vaig començar des de baix”, exclama amb orgull.

Quan s’acaba la seva jornada laboral, l’Alina té la sort de compartir un allotjament estable amb el seu home, la seva germana i el seu cunyat. Es tracta d’un alberg, propietat de la mateixa cooperativa, que anys enrere havia donat cabuda a unes seixanta persones. Ara bé, els problemes de convivència entre els treballadors van fer que els caps decidissin tancar-lo i allotjar la gent en pisos de Torres de Segre. Tots excepte l’Alina i la seva família, malgrat que homes i dones no poden compartir la mateixa habitació sota cap circumstància. “Que visquem tots junts ja és un privilegi; la resta de famílies no tenen tanta sort com nosaltres”, assegura l’Alina.

En la seva opinió, hi ha massa temporers que treballen irregularment i que, per tant, no es poden permetre un habitatge digne com el d’ella. L’Alina acusa els pagesos que ho fan possible: “Accepten treballar sense contracte i cobrant una misèria, però la culpa no és d’ells, sinó dels que no fan les coses bé”. Ella, però, se sent molt afortunada amb la seva situació, ja que treballa d’abril a octubre per un sou que supera el que estipula el conveni (actualment, 7,02 euros l’hora). Amb tots els diners que guanya, ajuda els seus fills a pagar-se els estudis, sobretot la seva filla gran, que cursa una carrera universitària. “M’agrada la meva feina, però és molt dura i no la desitjo per als meus fills, prefereixo que estudiïn i que no hagin de passar-se tot el dia sota el sol collint fruita”, conclou.

“És una loteria, ens escullen cada dia a dit”

El Mamadou entra a dutxar-se al refugi de temporers habilitat al barri de Balàfia mentre l’Omar li guarda la bicicleta, el seu bé més preuat des que va arribar a la capital del Segrià. “És de segona mà, l’he comprada amb els diners que vaig cobrar la setmana passada”, anuncia mentre es fica de pressa al pavelló abans no s’acabi el temps d’ús de les dutxes. El seu company, senegalès com ell, no ha tingut tanta sort: “Només he treballat un dia des que vaig venir de Huelva. La meva dona espera que li enviï diners, però no en tinc ni per pagar-me una habitació”. A Alcarràs li demanen 130 euros per tot un mes, però s’ha hagut de conformar amb un pati exterior a tocar del carrer Cavallers, on dorm acompanyat d’una desena de persones que, com ell, han exhaurit les quatre pernoctacions que permet l’Ajuntament de Lleida.

Ni cinc minuts tarda a rentar-se, té pressa per fer un tomb sobre rodes al voltant del pavelló a la recerca d’un àpat improvisat i, segurament, reciclat. “Tinc tiquets per fer algun àpat, però marxo massa d’hora al matí per poder-los utilitzar i arribo massa tard a la nit”, es queixa el Mamadou, que es treu dues galetes de la butxaca per mostrar-nos l’escassetat de recursos de què disposa. Amb l’Omar regiraran els contenidors de la zona fins que els seus camins se separin per anar a dormir, un d’ells amb el cel com a sostre.

“És una loteria, ens escullen a dit”, lamenta l’Omar, que a trenc d’alba es tornarà a esperar a la mateixa cantonada del mateix carrer de cada dia fins que d’una camioneta en surti un home que triï a sorts els quatre temporers que l’acompanyaran en un viatge d’anada i tornada. S’estaran dotze caloroses hores treballant i en trauran poc més de 3 euros l’hora. “Jo arribo als 5”, s’afanya a dir-nos el Mamadou, que ja s’ha guanyat la confiança d’un pagès que cada dia el recull puntualment a la mateixa hora. No ha signat cap contracte i cobra menys del que marca el conveni, però és l’enveja de molts. També de l’Omar, que veu com s’allunya acompanyat de la seva inseparable bicicleta. Ell, en canvi, té mitja hora fins a la plaça on dormirà al ras aquesta nit. Mitja hora a peu.

Més continguts de