El canvi d’estil de vida dels terroristes que va passar desapercebut

Els Mossos treballen per “teixir complicitats” en clau local

Si tres membres de la cèl·lula del 17-A ja consumien propaganda jihadista a finals del 2014, gairebé tres anys abans dels atemptats a Barcelona i Cambrils, ¿com va passar desapercebuda la seva radicalització? Fins llavors, els joves portaven un estil de vida “contrari” a la seva religió, explica el cap de la unitat de radicalització dels Mossos d’Esquadra. El 2015 es va produir el moment de canvi en els primers nois que es van radicalitzar: Younes Abouyaaqoub, Mohamed Hichamy i Yousseff Aalla. Per exemple, “van deixar de sortir de festa i criticaven els amics si es relacionaven amb persones no musulmanes”. És un canvi que familiarment “es va llegir en positiu” perquè es va pensar que havien “posat seny”, indica el subinspector.

Mentre el 2015 els tres primers, que tenien 20 anys o més, trencaven els vincles amb les persones del seu entorn, els integrants més joves de l’organització encara estaven allunyats del procés de radicalització. En aquest cas, no va ser fins a uns mesos abans de l’agost del 2017 que els membres més joves de la cèl·lula -Houssaine Abouyaaqoub, Omar Hichamy, Saïd Aalla, Moussa Oukabir i Mohamed Houli Chemlal- van fer un canvi de vida, sobretot pel que fa a l’estat d’ànim, cosa que s’evidenciava en conductes com ara anar amb el cap cot. Els investigadors de la Comissaria General d’Informació dels Mossos, dedicada a la lluita antiterrorista, han considerat que els integrants més joves de la cèl·lula havien “pres consciència” de la seva acció però no n’estaven “tan convençuts”.

Malgrat tot, deixant de banda l’imam, els joves -tant els grans com els més joves, que el 2017 tenien entre 17 i 28 anys- van passar per un aïllament. Van començar a abandonar els grups de WhatsApp no relacionats amb els atemptats -de futbol, d’excursions...-, de manera que van acabar amb un únic grup al qual pertanyien: la cèl·lula del 17-A. Aquest trencament feia que els membres de l’organització identifiquessin com “l’enemic” qualsevol cosa adversa a la seva vida: “És una espiral que es retroalimenta”.

Per què no els van detectar?

Els programes de detecció de radicalització no van arribar als joves de Ripoll. El motiu és que ja no estaven escolaritzats i no estaven vinculats a la delinqüència o a la justícia. La societat civil i el cercle familiar tampoc van pensar que hi hagués una radicalització. Els joves, per tant, quedaven fora dels àmbits de col·laboració del protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització extremista (Proderae), que incorpora les presons, les policies locals i el sector educatiu.

Per això el cap de la unitat de radicalització dels Mossos defensa que hi hagi “taules interdisciplinàries” en clau local a Catalunya, amb la implicació de les administracions, per percebre qualsevol canvi. També amb la participació de la comunitat musulmana, els grups associatius i veïnals... “S’ha de teixir la complicitat per fer visible la radicalització i perquè, un cop es detecta, es pugui revertir o aturar el procés”, afegeix.

Un altre sector en què treballa el Proderae és la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). El protocol no s’aplica com als altres àmbits, però des de fa dos anys hi ha una col·laboració perquè els joves que atenen, com ara els menors estrangers que arriben sols a Catalunya, poden tenir patrons de “vulnerabilitat” i ser susceptibles de necessitar una intervenció. Tot i això, el subinspector remarca que no s’ha detectat cap cas de radicalització.

L’aplicació del Proderae consisteix en formar els professionals dels àmbits que hi participen i treballar les deteccions: es posen els casos sobre la taula i es fan propostes de seguiment o d’intervenció. “La intervenció policial és l’última opció”, assegura el subinspector.

La semblança amb el cas Caront

Malgrat les peculiaritats de la cèl·lula de Ripoll del 17-A, l’organització comparteix més d’un aspecte amb l’altra cèl·lula jihadista que també tenia la intenció d’atemptar a Catalunya i que els Mossos van desarticular. Es tracta de l’anomenat cas Caront. Els investigadors apunten que a les dues organitzacions hi havia joves amb factors de vulnerabilitat, membres radicalitzats fortament convençuts i una convivència en el mateix grup. Totes dues estaven formades per persones sense una cultura religiosa ni capacitat crítica davant el discurs extremista. En canvi, a diferència de la cèl·lula de Ripoll, una part dels que formaven el grup del cas Caront no eren d’origen musulmà, sinó que es tractava de ciutadans conversos. Una altra diferència és que Ripoll, on els joves aparentaven normalitat, s’allunyava d’un entorn oprimit i que els membres del cas Caront consumien una propaganda jihadista més violenta.

Tot i que la propaganda jihadista ha tingut una davallada, segons el subinspector dels Mossos “l’amenaça continua existint”. Recorda que els combatents estrangers estan tornant i que els condemnats per terrorisme que no fan una reversió també acaben sortint de la presó. De fet, explica que el Proderae abans es deia Proderai -per radicalització islamista -, i ara s’anomena Proderae per combatre qualsevol radicalització extremista violenta.