Carles Alberola: “Si hi hagués una fórmula per a l’èxit, el teatre el farien els bancs”
Cofundador de la companyia Albena Teatre, ha protagonitzat obres de teatre, programes de televisió i a la tardor estrenarà la seva primera pel·lícula, ‘M’esperaràs’.
ValènciaL’èxit del musical Tic-tac, l’últim gran espectacle finançat pel centre de producció teatral de la Generalitat Valenciana, ha sigut tan rotund, que al coliseu del carrer de les Barques de València encara s’hi respira l’ensucrada placidesa que proporciona haver encertat la jugada. Un dels responsables d’aquest triomf és Carles Alberola, un creador obsedit per la feina i els detalls. La conversa amb l’autor alzireny corrobora que el procés artístic, fins i tot quan se sovinteja el reconeixement del públic, lluny de ser un territori plàcid, pot esdevenir un turment.
Amb Tic-tac heu tingut 10.000 espectadors en 18 representacions. Existeix una clau per a l’èxit?
Jo porte 30 anys, i, tot i que vols que les teues històries interessen al màxim nombre d’espectadors possible, no saps gaire bé per què hi ha unes històries que sí i d’altres que no. Si fos tan fàcil, no el faríem nosaltres el teatre, el farien els bancs.
Però sí que deu conèixer alguns camins que l’acosten...
La clau és que la meua feina és la meua vida. És on trobe el major plaer i el major dolor. També és cert que nosaltres bàsicament hem fet comèdia, i potser això ajuda a tenir una connexió amb un ventall de públic més ampli.
¿Per seduir el públic ha de fer algunes concessions?
La vida està plena de concessions. Si tu fas un viatge amb la teua família no fas més que pactar. Doncs un espectacle és un procés de pacte, d’estima a la gent amb qui treballes i d’estima al públic. D’arribar a un pacte perquè no sempre el que vols contar ho aconsegueixes contar, i no perquè ho contes la gent ho ha d’entendre. Hi ha molts creadors que diuen: “És que no m’entenen”. Bo, potser tenen la culpa ells, però tal vegada tu també tens culpa perquè no has sabut explicar la història.
En societats en què la cultura no està present en la vida de molts ciutadans, ¿els creadors haurien d’apostar per espectacles que funcionen per, així, primer, generar un públic?
El públic teatral, el que té com un hàbit anar al teatre, és tan escàs, que d’ell és impossible la pervivència. Tu saps que has d’interessar a altra gent que potser no ha anat mai al teatre, o que hi ha anat i s’ha avorrit. Jo, quan vaig al teatre i mire el pigment dels cabells dels espectadors, m’adone que ens queden 30 anys, perquè no trobes que s’incorpore tanta gent com la que deixarà d’assistir a les sales.
Parlem d’Albena Teatre. Sembleu una companyia especialment meticulosa.
Sí. Ens mirem molt les coses. Jo soc rigorós fins i tot quan he de pintar la barana de l’apartament de la platja. Un dia, pintant-la, em vaig adonar com seria la meua vida de catastròfica. Perquè a mi, fent-ho, m’hi anava la vida. Amb els espectacles, alguna gent em diu: “No et calfes tant el cap, la gent d’això no se n’adonarà”. Però has de cuidar les coses al màxim. Un espectacle pot portar anys, mesos de dedicació malaltissa, amb trencaments sentimentals, amb bronques familiars... Tot per aconseguir una cosa que després l’espectador potser no veu. Bo, doncs eixe és el joc.
La creació és un patiment?
La creació té un component fantàstic de plaer indestructible, però també una altra cara, ja ho deia Ferran Torrent, que explicava que pixava sang cada vegada que escrivia una novel·la. Doncs és això, és com clavar-te la mà als budells i polsar tecles que fan por.
¿L’humor per guarir-nos del dolor del passat o per prevenir el dolor futur?
Pot aglutinar les dues coses, amb la comèdia jo sempre parle de com compartir el dolor, o com exorcitzar les pors, o com convertir els moments dolorosos en fonts de plaer. La comèdia que m’interessa és la que naix del dolor, del patiment dels personatges. Crec que els meus espectacles parlen més de com m’agradaria que foren les coses i les relacions, que jo sempre veig condemnades al fracàs.
Per què les veu així?
Per experiència, però no meva, sinó per la que veig al meu voltant. I no només parle de les relacions sentimentals, sinó de tota mena. També crec en la possibilitat que es puguen millorar o refer. Quasi sempre tot passa per agafar el telèfon, trucar i dir: “Podem parlar”. Crec que als meus espectacles sempre hi ha un alè d’esperança i de capacitat de transformar la realitat, que quasi sempre no sol estar compassada amb el que desitgem.
La ficció com a refugi?
La ficció és el territori dels somnis, dels desitjos. La realitat sol ser molt decebedora. Jo la primera vegada que vaig besar una xica vaig dir: “¿És açò”? Quina decepció. Després, ho valores. Però no és res comparat al que havies imaginat.
La seva productora va participar de Canal 9. Quines han de ser les claus de la nova televisió valenciana?
Primer la qualitat i després el valencià, perquè és el fet diferencial, que és el que pot fer que una televisió tinga una audiència. La proximitat, parlar de coses que són properes a la gent, sabent amb qui estem competint. Nosaltres quan fem teatre no estem competint amb la millor producció novaiorquesa o londinenca. En l’audiovisual tu fas un programa i estàs competint contra la HBO o Amazon. I no hi pots competir. Per això has de trobar aquelles històries i personatges que li puguen interessar a l’espectador i que només podran trobar en À Punt.
