RETRATS DEL NATURAL

Fer el carrer, lluitar per ser Paula Ezkerra

En un dels seus sensacionals monòlegs, Pepe Rubianes afirmava que una de les grans mentides que ens colonitzen el cervell és afirmar que el treball dignifica l’home. Suggeria, amb total bona fe, no cal dir-ho, que a qui va inventar el treball com a sistema de funcionament social l’haurien hagut de penjar pels testicles i fer-lo giravoltar com si fos un ventilador tropical. La Paula Ezkerra té una opinió similar sobre aquest tema, però no s’atreveix a fer una proposta venjativa tan radical. Per a ella, el treball no suposa necessàriament la dignificació de l’ésser humà, sinó que té més a veure amb la necessitat i l’instint de supervivència.

No renega del seu ofici, al contrari, està contenta de la seva lluita tenaç i incessant a favor de la dignificació del treball sexual. “Ningú somia a ser prostituta”, exclama. Igual que ningú somia a ser senyora de fer feines, carregador del moll o desembussador de vàters. La vida, la dissort, la casualitat o fins i tot la pròpia voluntat t’hi poden acabar portant. La clau, afirma, és no avergonyir-se’n, positivar-ho en la mesura del que sigui possible, batallar perquè la circumstància de cadascú, sigui triada o no, contribueixi a la pròpia felicitat.

La Paula és argentina, portenya de soca-rel i barcelonina d’adopció. Al seu Buenos Aires natal ben aviat va descobrir que el món tal com estava dibuixat li interessava ben poc. Renegava de les convencions, del que està escrit, de les classes socials com a estaments inamovibles. Una rebel en tota regla, vaja. De família de classe mitjana benestant, va marxar de casa molt jove, es negava a seguir les normes preestablertes, el que s’esperava d’ella li importava un rave: “Per què portar roba de marca? Per què anar a una escola privada? Per què tot?” No imaginava seguir els viaranys de la prostitució, però, com que tenia algunes amigues en aquest món, s’hi va capbussar. Va ser una elecció personal i conscient que a l’inici li va proporcionar mals moments, incertesa, dolor.

Però va trobar aviat una via de salvació: la mobilització i implicació decidides en col·lectius feministes. Els moviments socials de defensa dels drets de les dones, sigui quina sigui la seva professió i circumstància vital, esdevenen un motor, una injecció d’energia i motivació.

Viu al seu país fins als vint-i-set anys, quan una companya de feina catalana li parla del creixent moviment okupa a Barcelona. Té estalvis i vol veure món, o sigui que deixa l’Argentina i s’embarca en la seva aventura catalana. Quinze dies després d’arribar ja coneix el moviment okupa i es familiaritza amb aquesta manera tan particular de concebre el món, els drets socials i li dissidència com a forma de vida. La mobilització ciutadana conviu, doncs, amb el treball sexual, amb l’instint cooperativista: lloga entre diverses companyes un pis per portar-hi els clients i així tenir el màxim de seguretat i confort. No li resulta fàcil, esclar, fer una vida tranquil·la. La prostitució sempre ha sigut una professió mal vista, carregada d’estigmes i suspicàcies sobre els drets i les llibertats de la dona, sobre la seva capacitat d’elecció i la incomprensió de la majoria de la societat.

De Putas Indignadas

La manera de pensar de la Paula no pot ser més eloqüent. Assumint que ser prostituta no és la millor de les situacions possibles, cal lluitar per la visibilitat i reconeixement de les treballadores sexuals, per deslliurar-les de la indefensió i la vulnerabilitat que sempre porten associades com una tinya que no marxa mai. Contra totes les manifestacions d’injustícia social i desigualtats, les formes metamòrfiques de la hipocresia. Pertany al col·lectiu Putas Indignadas, que al seu torn està vinculat a l’Assemblea d’Activistes Pro Drets sobre el Treball Sexual: “Hi ha molta feina a fer i cal fer-la”. L’actitud sempre compromesa i activa de la Paula l’ha portat a involucrar-se políticament. Des de fa uns mesos és consellera del districte de Ciutat Vella per la CUP.

Bromeja quan diu que els estatuts del partit no permeten fer carrera política i es mostra satisfeta de la feina feta, del privilegi de poder intervenir en propostes, mesures i polítiques adreçades a millorar la vida de la gent. Mentre duri aquesta etapa de la seva vida, ha deixat de banda la prostitució. Però no descarta reprendre-la si l’imprevisible curs vital ho requereix.

“Prostituta i feminista”, així es defineix, amb orgull i plena consciència del trajecte recorregut. Ha viscut mals moments, incomprensió i rebuig, però aprofita les experiències per fer-se més forta i sàvia. “Ser treballadora sexual no em fa sentir vulnerable, sinó poderosa. Tinc el poder de decidir amb qui vull estar i amb qui no”. Escoltar-la és aprendre molt sobre una realitat poc coneguda, enfosquida, poc procliu a pensaments complexos i positius com els seus. Cada tres o quatre anys torna al seu país a visitar la família i s’enrecorda sempre d’una conversa amb el seu pare: “Moltes vegades un no pot ser el que vol sinó el que pot”. Paula Ezkerra: prostituta i feminista. Olé!

Més continguts de